Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Viatjar o fer el turista

El turista trivialitza la cultura i les civilitzacions fins a un extrem indecorós

Pocs turistes van més enllà de la Sagrada Família o la Boqueria i visiten el MNAC.
Pocs turistes van més enllà de la Sagrada Família o la Boqueria i visiten el MNAC.

La història del viatge, o del nomadisme, és enormement paradoxal perquè, a l’alba de la cultura humana, al paleolític, els homes viatjaven en cerca de menjar, habitualment no gaire lluny de casa, mentre que, amb la revolució neolítica, van tornar-se sedentaris perquè l’hort, el conreu i la tinença d’animals a casa feia innecessari que la gent es desplacés. Així van néixer les primeres comunitats humanes que, amb el temps, es convertirien en aquests arreplecs immòbils que anomenem pobles, viles i ciutats.

Els grecs, que van conèixer la transformació entre el neolític —la Grècia arcaica, o dels palaus— i una civilització ja molt semblant a les dels nostres dies, només viatjaven per fer la guerra; i al període hel·lenístic Alexandre va viatjar tant com els viatgers més dinàmics dels nostres dies, és a dir, fins a l’extrem Orient. Roma i Cartago també van viatjar per raons imperials o de conquesta: Cartago va entrar a Espanya i va passar a Itàlia a través dels Alps —que ja és viatjar—, i Roma es va escampar per tot el continent, o quasi: els bàrbars de Germània no els van facilitar la travessia del famós limes, o frontera, que encara assenyalen el Rin i el Danubi.

Més endavant, els que van viatjar en el mateix sentit que els romans, però en sentit invers, van ser les poblacions nòrdiques i els àrabs, que van ser els amos de la nostra península, però que no van arribar gaire lluny nord enllà. Una mica més tard van començar els viatges per raons comercials, com va ser el cas de Marco Polo, i no parlem dels viatges a la recerca de les caríssimes espècies, com va ser el cas de Colom i de tota la resta de viatgers a Amèrica quan, a més de patates i tomàquets, van trobar-hi metalls preciosos.

Aquesta va ser la tònica de quasi tots els viatges entre l’edat mitjana i el XVIII. Fins que, al final d’aquell segle, havent desitjat una colla d’alemanys i d’anglesos conèixer els fastos —en ruïnes— de les civilitzacions de Grècia i sobretot de Roma —on era més fàcil desplaçar-se des de l’interior del continent—, van començar a viatjar per saber i entendre unes cultures que van semblar-los apassionants: això van fer Winckelmann —veritable pioner de la “passió italiana” dels alemanys—, i Chandler, que va anar fins a Grècia i el Pròxim Orient. Eren viatges no fets amb un esperit de conquesta ni amb la intenció d’obrir rutes comercials, sinó pel pur plaer de conèixer.

Però els viatges intel·lectuals dels segles XVIII i part del XIX es van transformar a poc a poc en tota una altra cosa quan les vies fèrries o la millora del camins van permetre a la gent acabalada anar a passar les vacances, o una temporada, a llocs amb un clima més bo que el de casa seva: els anglesos, per exemple, anaven a la costa blava francesa amb aquest propòsit, sobretot a l’hivern, que és quan s’està més bé a la platja i la pell no us queda rebregada per a tota la vida.

El turisme, aquesta nova modalitat del viatjar, és la que es va acabar imposant, descomptant, és clar, els viatges per raons comercials que avui es fan pertot arreu, sense que els viatgers arribin a ennovar-se d’absolutament res dels països en què van a fer negocis. Els turistes —paraula que ve de tour, és a dir, d’“anar a fer un volt”— van proliferar fins als extrems que coneixem als nostres dies, i han acabat constituint la classe de viatgers més tronada que mai s’hagi pogut imaginar. No es preparen per saber quina història tenen al darrere les meravelles de Roma o Atenes; van a París i s’extasien davant la Torre Eiffel, però no visiten les termes de Cluny; van a Londres i no saben que hi existeix la fabulosa Wallace Collection; venen a Barcelona i s’arboren davant la Sagrada Família, però no posen els peus al MNAC; van a Venècia i no passen a veure els tintoretto del Palau Ducal. I així amb tot, i pertot.

Per això avui recomanem als nostres esforçats lectors no solament que es preparin a fons abans de visitar una ciutat, sinó, fins i tot, que no hi vagin mai: que llegeixin Dickens per saber com era Londres a l’època victoriana; que llegeixin Balzac i Baudelaire per entendre què va ser París entre la Restauració i el Segon Imperi; que llegeixin Goethe per entendre la grandesa arquitectònica i literària de la Roma imperial; i Byron o Casanova per saber la fastuosa vida a Venècia abans que Napoleó la sotmetés.

Dit d’una altra manera, convé que tornem al neolític: que visquem amb la muller i la mainada a casa, tranquil·lament, amb un hortet virgilià (o d’estil Macià) si tenim terra, i que fem una cosa que, per a la seva desgràcia, els sedentaris homes i dones del neolític no van poder fer: veure i llegir les descripcions artístiques i literàries dels llocs on ja és millor no viatjar per no topar amb la turbamulta atrafegada dels turistes; escoltar Händel en honor de Londres, Mozart i Beethoven en honor de Viena, i Vivaldi en llaor de Venècia; i mirar a internet o als llibres la gran pintura que hi ha als museus importants de tot el món, etcètera.

Catalans: no viatgeu canviant de lloc i d’atmosfera, perquè viatjar ja no és el que era. El turista ha acabat sent l’ésser que trivialitza la història de la cultura i de les civilitzacions fins a un extrem indecorós, lamentable, gairebé pornogràfic.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >