Selecciona Edició
Connecta’t
PROVOCACIONS OPINIÓ i

Automatisme moral

A Catalunya, la propensió a comprendre el terrorisme, o a considerar-lo almenys un símptoma inconvenient o lamentable d’un conflicte legítim, sempre ha tingut cabuda en les files del nacionalisme

Vinyeta de l’humorista Gila, publicada a la revista 'Hermano Lobo'rn l’any 1973.
Vinyeta de l’humorista Gila, publicada a la revista 'Hermano Lobo' l’any 1973.

Als anys noranta, a l’època en què ETA encara matava amb una certa regularitat, vaig tenir notícia d’alguns treballs acadèmics ocupats a demostrar —mitjançant l’instrument de detecció i denúncia de marques ideològiques anomenat Anàlisi del Discurs— que determinats mitjans de comunicació induïen, amb el seu llenguatge (“banda terrorista”, “organització criminal”, “assassins”), a una visió partidista del conflicte basc. La moralitat del cas l’expressa a la perfecció una vinyeta de Gila, publicada a la revista Hermano Lobo l’any 1973, en què es veu un home que apunyala salvatgement un altre home. Mentrestant, un tercer que s’ho mira amb cara de circumstàncies demana a l’agressor que no clavi més punyalades a la víctima, i l’agressor respon: “Pues que deje de llamarme asesino”.

A Catalunya, la propensió a comprendre el terrorisme, o a considerar-lo almenys un símptoma inconvenient o lamentable d’un conflicte legítim, sempre ha tingut cabuda en les files del nacionalisme i d’alguns sectors de l’esquerra, i no sembla que hagi estat mai una actitud marginal. En un míting de l’Onze de Setembre del 2002, mossèn Lluís Maria Xirinacs es va proclamar “amic d’ETA”. Dos anys més tard, la Universitat Catalana d’Estiu el va distingir amb el premi Canigó i, en el discurs d’acceptació, es va declarar inequívocament partidari de la lluita armada. El fet no va causar ni escàndol ni el repudi que una tal declaració hauria de suscitar en una societat moralment equilibrada. Pocs anys abans, en ocasió de l’assassinat a Barcelona del dirigent del PSC Ernest Lluch, l’equidistància es va posar de llarg. No recordaré aquí les circumstàncies en què Gemma Nierga va fer una crida al diàleg —diàleg simètric entre els assassins i les institucions democràtiques—, però sí l’entusiasme amb què aquesta crida va ser acollida pels moderats des de les seves columnes de premsa i les seves tertúlies radiofòniques. De cop, la paraula diàleg es va convertir en una exigència moral que carregava la responsabilitat del terrorisme en l’actitud intransigent dels governants espanyols. Hi ha hagut després l’amistat institucional del nacionalisme català amb Arnaldo Otegi; la ubiqua presència a les formacions independentistes de l’assassí Carles Sastre; la participació de membres d’ERC, Podemos o la CUP —els mateixos que lluiten ardidament contra el franquisme— en actes de suport o de benvinguda als presos etarres; o, fa poques setmanes, la rebuda amb honors, al barri de Gràcia, de Marina Bernadó, condemnada per col·laboració amb el comando Barcelona, el d’Hipercor. Tots aquests exigeixen que deixem d’anomenar assassins els assassins. Diu Ernst Jünger a Sobre la línia que, en una societat lliure, no és tan preocupant que hi hagi criminals d’ofici com que les persones que veiem a cada cantonada o darrere una finestra vagin entrant en l’automatisme moral.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >