Selecciona Edició
Connecta’t

L’el·lipsi (III)

¿Exagero si dic que, a més de tantes altres coses, la literatura ha estat el lloc dels elidits?

A The Pervert’s Guide To Ideology (2012), Slavoj Zizek observava que el component ideològic d’un programa polític només es fa visible quan se li pregunta per a qui? Llibertat, justícia, igualtat, és clar que sí! Però per a qui?pregunta ŽZizek, i és llavors, davant de les respostes de cada programa polític, o dels discursos més o menys hegemònics, quan es fa visible que la universalitat que proclamen és una universalitat falsa. No parlen per a tots, sinó per a alguns, i l’èxit o el fracàs d’una representació depèn que aquests alguns ens convencin que parlen en nom de tots. Com en la tradició de la crítica ideològica clàssica, Zizek ens proposa obligar totes aquestes paraules buides a explicitar les exclusions que practiquen. Dit d’altra manera, ens demana fer-nos càrrec del seu sistema particular d’elisions.

A One Cool Million (1934), que es va traduir per Un milió pelat i es va publicar a El Balancí, Nathanael West escriu l’equivalent d’aquesta pregunta zizekiana. La novel·la explica les desventures de Lemuel Pitkin, un nano que surt a fer el milió pelat que Rockefeller —i, amb ell, tot nord-amèrica— prometia a qualsevol que reunís la voluntat, la virtut i la paciència que els demana el mercat per prosperar. En lloc d’acumular riquesa i experiència, Pitkin es veu sotmès a tota mena de vexacions i, gairebé a cada topada, perd alguna cosa: un ull, les dents, un polze, la cabellera i una cama, per acabar morint com un màrtir del Partit Revolucionari Nacional i líder feixista. La novel·la és una sàtira devastadora del somni americà, tal com l’havia escrit Horatio Alger en més d’un centenar de novel·les que explicaven totes una història similar: la del nen d’extracció humil que, gràcies al punch de la virtut, aconsegueix enriquir-se. Pitkin, que no deixa mai de creure en la narrativa algeriana, en canvi, acaba desmembrat, assassinat, instrumentalitzat. Hi aquí ressona el mateix escepticisme a l’optimisme que alimentava el Candide de Voltaire, amb la diferència que, en West, l’ombra que hi plana és la del feixisme. Als Estats Units dels anys trenta no era tan estrany plantejar-se si podria emergir-hi un feixisme com l’europeu. Però la lucidesa de West consisteix a vincular-lo amb la fe amb un somni americà que promou una igualtat d’oportunitats falsa. El milió pelat és per a tothom, tret d’individus com Pitkin.

¿Exagero si dic que, a més de tantes altres coses, la literatura ha estat el lloc dels elidits? No sempre, esclar, ni de manera sistemàtica, però s’hi pot resseguir una veta brillant que ha apuntat sempre al que quedava fora d’una idea dominant, d’un programa seductor, de qualsevol majoritarisme. Contradir certes polítiques de l’elisió: potser aquest sigui un programa per a la literatura en un moment tan pendent d’universalitzar felicitats. Ser la mala consciència d’una època, sabent que l’època provarà naturalment d’elidir-la.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >