Selecciona Edició
Connecta’t

Gemma Nierga: “Cuixart creu que Catalunya compraria una solució en clau federalista”

La periodista presenta a Bilbao el llibre 'Tres dies a la presó', que ha escrit després de més de 12 hores d'entrevista al president d'Òmnium Cultural

Gemma Nierga (Girona, 1965) aposta pel diàleg fins i tot quan les possibilitats són mínimes. Després de l'assassinat d'Ernest Lluch, en la lectura del comunicat que va llegir, i que havia estat pactat pels partits, va afegir unes paraules que no van agradar a alguns: "Només vaig dir que tu haguessis intentat dialogar fins i tot amb qui et va matar, era la teva paraula preferida: diàleg”, va explicar al cap d'un temps. Les més de 12 hores que ha passat amb el seu interlocutor, Jordi Cuixart –el president d'Òmnium Cultural pres per suposat delicte de rebel·lió per, segons l'acusació, haver liderat la manifestació del 20 de setembre del 2017 davant el Departament d'Economia de la Generalitat–, a la presó de Lledoners, mantenen aquest guió. "Si no parlem, què passarà amb nosaltres?, es pregunta. Aquesta setmana ha estat a Bilbao presentant el seu llibre Tres dies a la presó.

Gemma Nierga a Bilbao, durant les jornades de presentació del seu llibre.
Gemma Nierga a Bilbao, durant les jornades de presentació del seu llibre.

Pregunta. Comencem pel final. El llibre acaba amb una referència de Jordi Cuixart a Lluís Companys. És casual o creu que aspira a ser president?

Resposta. No, Jordi Cuixart no és un polític, no es vol dedicar a la política i ho repeteix a qui l'hi pregunta. En un altre moment de les entrevistes amb ell l'hi pregunto directament i em diu que no. Em diu que és un activista social i que vol tenir la llibertat de pensament i de moviment que té ara i sap que si es dediqués a la política la perdria.

P. No ho diu amb la boca petita?

R. No, de debò que no, l'hi he preguntat en les entrevistes i després en la intimitat de dues altres converses que he tingut amb ell al Suprem. I ho ratifica en les dues esferes.

P. Què és el que més l'ha sorprès del Cuixart persona?

R. M'ha sorprès la capacitat d'adaptar-se a la presó i de contenir la ràbia, l'odi i la incomprensió i transformar-los en una mena de lluita, que jo no comparteixo, per les llibertats. No és que jo no comparteixi la lluita per les llibertats, sinó aquesta actitud que val la pena encara que m'estigui 10 anys a la presó si és per lluitar pel que crec. I això el porta a dir que ha trobat a la presó una mena de felicitat per superar-ho. I és real, de tots els presos ell és el que es mostra més tranquil amb si mateix. Té un nen de dos anys, n'està esperant un altre i ell diu que ha trobat en la meditació una mena de via per suportar tot això.

P. En la meditació?

R. A mi em costava d'entendre. Però té un to messiànic, místic, i molt idealista. Et diria que en algun punt una mica ingenu, però tot fa que sigui una figura molt atractiva. Hi ha unanimitat en el món de l'independentisme, entre els polítics, a l'hora de considerar-lo un referent ideològic, més enllà de tendències.

P. No obstant això, en el llibre no es mostra com un independentista excloent, tret que hagi estat una evolució recent a la presó…

R. Tens raó, ell diu que podria ser a la presó per haver-se encadenat a una central nuclear o defensat l'ecologisme. No és un home excloent, ni molt menys. Ja només el fet que em demanés fer aquest llibre parla que no volia un rentat d'imatge, no volia una entrevista amable.

P. L'hi preguntava perquè en un moment de les seves entrevistes a la presó preconitza que “si el sobiranisme es limita a la part més essencialista, cada vegada serà més estret”.

R. A ell no li agrada aquesta frase d'eixamplar la base del sobiranisme perquè sembla que estàs parlant de convèncer l'altre. Ell prefereix utilitzar el concepte de compartir. Parla de lluites compartides, això té alguna cosa de renúncia dels seus ideals si això serveix per treballar en comú per determinats projectes que avancin en una Catalunya comuna en què diu que hi cabem tots, i aquesta posició política és més incloent que excloent.

Catalunya dividida en dos

P. No obstant això, després, no sé si és gaire realista quan rebutja que Catalunya estigui dividida en dues meitats.

R. A mi em va sorprendre molt que mostrés certa sorpresa quan li vaig parlar de l'altra Catalunya que no es va sentir a gust el 2017, tampoc amb els fets de l'1 d'octubre, o quan li parlo de la Catalunya ignorada pels seus dirigents. És veritat que ell mostra una certa sorpresa, com si no se n'hagués adonat. Però també li dic que a mesura que avançaven les converses el diàleg ens servia a tots dos per reflexionar sobre el que havia passat. És possible que fins i tot aquest Cuixart no sigui el mateix que va entrar a la presó ni el mateix que jo intentaré entrevistar quan surti la sentència.

P. Fa l'efecte, per com es mostra, que està vivint la seva reclusió com un autèntic –tot i que no volgut si hagués pogut triar– màster de desenvolupament personal i polític.

R. Absolutament. I si a la presó es pot aprofitar el temps per a un mateix, ell ho està fent, ell està utilitzant aquest temps a la presó per socialitzar, per intentar entendre l'altre. Ell ha compartit a Soto del Real amb Bárcenas, amb Rato… A Rato sembla que li va donar fins i tot alguns consells per meditar. L'expresident de Bankia li va preguntar 'com medites?', i Cuixart va parlar amb ell.

P. També descriu com es va apropar a un que li va cridar "Viva España" quan va entrar a la presó.

R. A ell li agrada el desafiament de trobar-se amb gent molt diferent i empatitzar-hi, ajudar. Cuixart es col·loca on és l'altre, no en lloc seu, li agrada compartir.

P. L'únic insult que surt de la seva boca, malgrat ser a la presó, és el de malparits en referència als de Vox…

R. El segon dia, que és quan Vox havia obtingut bons resultats a Andalusia, me'l vaig trobar amb mala cara, i ell em va dir que era pels resultats de Vox, efectivament. Em consta que segueix molt preocupat per aquesta qüestió. És més, en l'últim al·legat davant de Marchena quan parla dels més desprotegits, està pensant en les conseqüències que la ultradreta tingui capacitat d'influència a Andalusia. Aquest tema el preocupa molt.

Independentisme excloent

P. I no interpreta que part d'aquests vots són una reacció a l'independentisme excloent a Catalunya?

R. Jo crec que sí. S'adona que hi pot haver un component d'aquest tipus en el vot a Vox.

P. Curiosament deixa oberta una porta a una sortida…Diu que Catalunya compraria una proposta en clau federalista…

R. És així, està convençut que Catalunya compraria majoritàriament una sortida d'aquest tipus. N'està convençut, creu que el diàleg és el que s'ha d'instal·lar en la política i desbancar així la judicialització com a fórmula per no resoldre res. Si no és així…Què passarà amb Catalunya?

P. Imagino que hi va haver moments de tensió a la presó entre entrevistadora i entrevistat. Hi ha un moment en què, parlant del procés, vostè li recrimina que “avui estàs diferent, parles més com un polític”…

R. I ell em va respondre que feia l'efecte que jo l'estava entrevistant a la ràdio. El llibre el vaig dividir en tres jornades. La primera, més personal: Cuixart no va anar a la universitat i ho repeteix, és el germà petit de dues germanes… La segona part és la vida a la presó i la tercera és el procés, la política, l'independentisme. Jo intentava posar-li el mirall quan es van fer coses prescindint de mitja Catalunya, que es va sentir gairebé trepitjada, i ell ho negava. Cada dia després de l'entrevista ens acomiadàvem girant-nos diverses vegades, la presó genera una relació especial, i després de l'última entrevista ell no es va girar. Després em va reconèixer que l'última entrevista havia estat dura.

P. De fet, l'única pregunta que no li respon és la que fa referència als drets de les àvies dels catalans que no són a Catalunya.

R. Sí, li vaig dir que el meu fill un dia va veure un cartell en què posava que voto perquè vull que la meva àvia tingui una pensió digna. I el meu fill em va preguntar quina àvia era la que havia de tenir una pensió digna: la de Còrdova o l'avi de Sant Feliu (el meu pare)? Em va contestar amb evasives. Però fixa't si es va adonar d'aquesta falta d'argument que els d'Òmnium em van fer arribar una carta immediatament signada per ell que deia: "Gemma, te n'acabes d'anar i no puc deixar de pensar en els teus fills i en el seu malestar.Si la nostra lluita provoca malestar en nens ja no val la pena, hem de replantejar-ho tot”. Aquí és on em trobo i em retrobo amb ell, en la recerca de lluites i espais compartits…

“Alguna cosa hem fet malament”

P. La teoria la té…

R. Després ja ho saps, l'independentisme està molt dividit, completament dividit, i ell és dels més raonables, com ho entenc jo, esclar.

P. Empatitza també quan li pregunta per les exclusions de Joan Manuel Serrat i d'Isabel Coixet…

R. Reconeix i reflexiona que “alguna cosa hem fet malament”, sí.

P. Es pot aconseguir més intimitat a través d'un vidre que en un estudi de ràdio on només et separa un micro?

R. Jo vaig aconseguir evadir-me del vidre. Asseguraria que hi va va haver moments en què no existia. La foto del llibre és un muntatge, jo fins al judici no havia estat amb ell, però reflecteix aquesta proximitat que vam aconseguir a la presó. Era el temps. Jo tenia quatre hores per estar amb ell i a la ràdio ja saps que anem sempre amb els 15 minuts. Et dona una altra perspectiva.

P. La presentació del llibre coincideix, a més, amb unes declaracions de l'expresident socialista José Luis Rodríguez Zapatero, en què es mostra partidari, en cas que hi hagi sentència condemnatòria, a aplicar indults si els presos del procés ho demanen… Creu que Cuixart ho demanarà si arriba el cas?

R. No. Ell diu que no ho sol·licitaria mai. Però aquí hi ha alguna cosa… perquè després diu que si ho sol·liciten altres no em quedaré aquí. Però sí que estic convençuda que ell no ho farà. No perd l'essència del personatge que és. En la seva declaració final davant de Marchena va dir que ho tornaria a fer.

P. Basa la seva coherència en el fet que ell és un activista social i utilitza l'eina de la desobediència civil per defensar les seves conviccions i certs drets.

R. És evident que ell és un activista. Molta gent es posava les mans al cap amb allò que ho tornaria a fer. Però ell només parla de desobediència civil, no institucional, mai.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >