Selecciona Edició
Connecta’t

La meva pàtria són dues llengües

El Govern de Torra, obstinat que els ciutadans perdin un idioma i una cultura que ens és pròpia, vol imposar el català com a llengua única

Meritxell Budo
La portaveu del Govern català, Meritxell Budó, aquest dimarts.

Potser per una sobtada nostàlgia dels meus inicis periodístics, en els quals em vaig convertir en la primera dona que va entrar al vestidor del Barça (entre els crits de Cruyff i l'esglai de jugadors que es tapaven com podien), vaig decidir veure fa uns dies el reportatge commemoratiu de la Recopa del Barça a Basilea. Es complien 40 anys del partit. Amb els cabells blancs, vacil·lants de tantes coces rebudes, apareixien tres ídols de la meva joventut, Asensi, Reixach i Sánchez. Orgullosos de les seves gestes, recordaven aquella època. Reien i parlaven, sense pèls a la llengua, barrejant el català i el castellà.

El mateix any en què ells van guanyar la Recopa (1979), Catalunya va aconseguir el traspàs de les competències en política lingüística. Es tractava de posar fi a la diglòssia, la preponderància d'una llengua dominant (el castellà) sobre una altra (el català) que des del 1939 havia estat condemnada a l'entorn privat. Han passat quatre dècades des de la Recopa i el traspàs i anem cap a la diglòssia contrària. Avui ens volen convertir en un país que va deixar d'existir al segle XVI, en una Catalunya monolingüe.

El Govern de Torra, obstinat que els ciutadans perdin un idioma i una cultura que ens és pròpia, vol imposar el català com a llengua única, demonitzant l'ús del castellà; que la portaveu del seu Govern, Meritxell Budó, es negui (en català) a respondre preguntes (en castellà) perquè “no s'han fet abans en català” costa d’explicar. Els motius són tan enrevessats com la meva frase anterior.

El 1983, el Parlament va aprovar la Llei de Normalització Lingüística, amb 105 vots a favor, cap en contra i una abstenció, la del carlista lleidatà Joan Besa Esteve. Els ciutadans de llavors pensem que l'objectiu era salvar el català del seu procés de desaparició, assegurar que fos cooficial i ensenyar-lo a l'escola als nostres fills. Besa, amb qui vaig parlar anys després, em va confessar que mai va pensar que seria l'únic en discòrdia. “Aquesta llei”, em va dir, “ha estat el gran èxit polític de Jordi Pujol per nacionalitzar el país i avançar, a través de l'educació, cap a la independència”. Vaig pensar que exagerava.

Ha passat el temps i la immersió lingüística dels nostres fills i nets és absoluta. Totes les classes de l'escola pública o concertada, amb excepció de les que ensenyen “altres llengües”, són en català. En castellà es donen dues hores a la setmana durant la primària i, teòricament, una més a secundària. Tots els nascuts després dels vuitanta han estat “normalitzats” en català.

El meu aprenentatge d'aquesta llengua, als anys seixanta, va ser absolutament informal, amb la col·lecció de la revista Patufet que guardava el meu avi i cantant, amb la meva àvia al piano, el “Cant de la Senyera” i el “Rossinyol que vas a França”. Una tarda va cantar tan fort que va trucar la portera, la senyora Carme, per avisar-la que una veïna s'havia queixat, tement que ens poguéssim ficar en un embolic. No ens hi vam ficar. Ella va continuar cantant en la llengua que li donava la gana.

Malgrat la normalització, el 99% dels catalans entén el castellà i el 96,4% el parla sense cap problema, som bilingües; potser perquè el castellà continua sent la llengua materna del 55% dels catalans, mentre que el català ho és del 32%. El nombre de persones absolutament bilingües continua augmentant, ho fa arreu del món, on les paraules no tenen fronteres digitals. I no, no serà l'anglès la nostra segona llengua per més que ens intentin convèncer alguns somiadors de la independència.

Les llengües maternes, les que s'aprenen i s'omplen d'accents, expressions i vivències en la infància, no s'extirpen d'arrel del nostre cervell ni dels nostres sentiments, per moltes lleis que es dictin en dictadura o en democràcia; com tampoc oblidem les paraules dels que van marxar ni els contes o poemes llegits en el seu idioma original.

Deia Fernando Pessoa, escriptor portuguès que escrivia en l'única llengua del seu monolingüe país, que la seva pàtria era el portuguès. La meva pàtria són dues llengües, el castellà i el català, apreses de pares i avis en un parc d’Albacete, a les platges de Castelldefels, en patis d’escoles o en taules nadalenques en què les paraules sempre s'han barrejat sense normes ni complexos. Seguiré parlant perquè m'entengui el meu interlocutor, perquè puc i en sé, sense convertir un idioma en arma llancívola o en assignació política. I rebutjaré l'acomiadament d'un ciutadà o el tancament del seu bar, de la seva vida, per dirigir-se a un client en espanyol o català. No podem tornar enrere i convertir-nos en inquisidors lingüístics.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >