Selecciona Edició
Connecta’t

Irene Solà: “L’art m’ha donat irreverència, un punt de bogeria literària”

L’autora de l’elogiada novel·la ‘Canto jo i la muntanya balla’ alerta

que “oblidem massa coses” i que tots “estem fets de capes”

“No és la vida menys cruel que la mort; ni la mort, un final. La vida pot ser tan cruel com la mort, però cal tirar endavant”, creu Irene Solà.
“No és la vida menys cruel que la mort; ni la mort, un final. La vida pot ser tan cruel com la mort, però cal tirar endavant”, creu Irene Solà.

Irene Solà (Malla, 1990) és de la tesi —que explica despresa, com la seva carrera literària, per ara a guardó per llibre (el poemari Bèstia, 2012, premi Amadeu Oller; la novel·la Els dics, 2017, Documenta)— que l’art és més iconoclasta que la literatura. Ho diu amb coneixement: és llicenciada en Belles Arts. Potser per això, al seu tercer i darrer títol, Canto jo i la muntanya balla(guardonat, és clar: Llibres Anagrama de Novel·la), núvols, cabirols, bolets i dones d’aigua parlen, en el que la crítica ha coincidit que és dels millors títols del curs que s’acaba.

Pregunta. Canto jo i la muntanya balla sembla oportú per als aires dels temps, que respiren cert animisme i menys antropocentrisme.

Resposta. No sé si som en un moment així, però l’art contemporani ja s’està interessant des de fa un temps a descentrar la mirada humana. Vivim molt centrats en el discurs del jo, a les xarxes, a la literatura amb l’autoficció... Vivim encaterinats amb un mateix, i jo me n’aparto. Tenia ganes de centrar-me en un territori que freqüento, el Prepirineu, i entendre’l des de les màximes perspectives que em fos possible; el món no és d’una sola manera: hi ha diferents formes de percebre’l, entendre’l i explicar-lo; hi ha subjectivitats narratives que fugen de l’estrictament humana. Per això volia contar el primer capítol des de la perspectiva dels núvols: una mort per llamp vista des de dalt, com un contrapicat. Igual que un accident de caça és explicat pel cabirol no caçat.

P. Al llibre, natura i animals semblen més complets que els humans.

R. Passa que cadascú té una veu i parla amb un català i amb construccions d’imatges diferents. Per exemple, com que els cabirols no hi veuen en color, vaig treure tota referència al color. Hi ha molts jocs d’aquests. Sí, hi ha un enamorament envers la muntanya, ganes d’entendre-la, però no la poso en un pedestal. I com que cada capítol el lector el veu des dels ulls d’algú, això et fica dins de cada personatge, sigui cosa, animal o persona. Soc de Malla, el pare és pagès... Tot i així, vivim a prop de la natura i no la coneixem.

P. El llibre també destil·la un pòsit vital anòmal per a algú de 28 anys. Ha escoltat molt la gent gran?

R. M’agrada que m’expliquin històries, sempre he escoltat els pares recordant-ne i m’agrada saber les cançons tradicionals dels llocs i la màgia que es col·loca damunt dels espais... La intenció del llibre és imaginar-se el territori recobert de capes, com si tot el que hi ha passat deixés un rastre, transparent si es vol, com el d’un cargol, i anar rascant, buscant aquests estrats geològics d’històries. També vaig viure a Islàndia, on vaig acabar Belles Arts: em va marcar perquè és un territori petit però farcit d’històries, i demanava que me n’expliquessin. Són pedretes que ajuden.

P. També hi sura molta saviesa quotidiana perduda: que quan llampega no s’ha de córrer, una cafetera s’ha de prémer perquè no vessi...

R. És que perdem massa coses... Anem oblidant coses que formen part dels pòsits, de les capes; sota la plaça de Catalunya o sota casa teva hi ha hagut una muntanya i no ens en recordem. Estem fets de capes.

P. La mort, al llibre, no fa soroll, no és tremebunda: el llamp que fulmina és una llum intensa; dos personatges moren dormint…

R. No entenc la mort com una cosa exageradament traumàtica com perquè res pugui tornar a ser després. A la natura, la mort hi és constantment i és més relativa del que els humans l’hem acabat fent. No és la vida millor que la mort, ni menys cruel; ni la mort un final. La vida pot ser tan cruel com la mort, però cal tirar endavant: la muntanya continua; és aquella crueltat cega o optimisme cruel que tot tira endavant.

P. Utilitza un lèxic ric i poc usual: encaterinar, sadolls, carrisquejar... No tem que el lector no la segueixi?

R. M’agraden les paraules, tot i que de manera poc acadèmica. Al llibre hi ha un treball d’investigació també en això, amb el parlar concret de la vall de Camprodon o el català del Vallespir. Però no, no em fa partir que el lector no em segueixi: el llibre és un projecte artístic, un tot, i qui s’hi vulgui apropar s’hi aproparà. No deixaré de fer una cosa per por.

P. Llibre com a projecte artístic?

R. Vinc de Belles Arts i sempre treballo en projectes i amb metodologies properes al món de l’art; aquesta novel·la és fruit d’una investigació molt extensa, d’interessos diversos i d’espurnes d’idees i d’anar obrint portes i portes... Tot plegat veu molt de l’acadèmia, però també de l’instint. Per això em funciona el format novel·la, perquè em permet recerca, investigació, i explicar una història.

P. Quina era la investigació?

R. Volia investigar sobre els judicis per bruixeria al Pirineu, i les llegendes de les dones d’aigua, la retirada republicana sobre el territori... També em vaig trobar que no és tan anormal la mort per un llamp, ni els accidents de caça, que em colpegen perquè qui mata i qui mor solen estimar-se molt: són amics, familiars... Tot això passa damunt un territori, i és quan dic: vull treballar totes aquestes capes en aquest territori.

P. La literatura és la disciplina artística més completa?

R. No diria això, però amb el text tot és possible: no necessito pressupost, ni equip, ni res més. Text i literatura tenen aquesta màgia que tot es pot fer; altres disciplines requereixen molt pressupost. A Anglaterra, on vaig estar uns anys a la Whitechapel Gallery, vaig conèixer una directora xinesa, Xiaolu Guo, de les que em va fer clic. Per dissident, el govern xinès li tallà les ales financeres i no podia fer cine; llavors es va posar a fer novel·la. Va dir: “Un paper i un llapis no m’ho podran treure”. Tot és possible, amb paraules.

P. Vostè forma part d’una nova fornada d’autors que ha fet estudis creatius a l’estranger. Donaran un timbre nou a la narrativa catalana?

R. L’apropament a l’art m’ha donat irreverència, un punt de bogeria que es veu en coses com ara la veu dels bolets, i si crec que calen uns dibuixos, doncs m’hi atreveixo. Que escriptors catalans d’avui vinguem de disciplines artístiques diferents donarà productes literaris diferents als de fins ara, però també diferents entre ells, amb propostes de jocs, recerca i pensament diferents. I relacionar-te amb gent de fora, saber què pensen i escriuen en tradicions literàries diferents, és molt bo. A la Whitechapel Gallery la meva feina no era gaire creativa, però amb els inputs que rebia cada dia, i amb el desvergonyiment i la sana irreverència amb què venien, et venien ganes de fer coses i fer-les sense pors ni caixes.</CS>

P. La literatura catalana ha estat fins ara massa tancada?

R. No ho sé, però tenim escriptors fantàstics; quan vaig pel món i em pregunten a qui admiro, jo dic sempre: Víctor Català i Mercè Rodoreda; i gent de fora del cercle de les lletres catalanes et respon: “De tot el panorama literari mundial em cites dues catalanes que no sé ni qui son?”. Doncs sí, i haurien de saber qui son.

P. O sigui: Català i Rodoreda, dues contemporànies...

R. La contemporaneïtat s’ha entès només com que s’ha de parlar de ciutat, de mòbils, de lligar per xarxes, i en canvi jo soc contemporània des de la ruralitat més absoluta. Estar molts anys a Londres m’ha fet veure que escriure de i des d’una muntanya del Prepirineu pot permetre fer una literatura tan contemporània com de i des d’un terrat de Londres.</CS>

P. I això explica la revifalla d’autors com Víctor Català i Rodoreda?

R. A Víctor Català la pots llegir ara mateix: és punki, era una daga. I la Rodoreda, molt semblant...

P. Dels coetanis, de qui se sent més propera?

R. Fem projectes molt diferents; amb Alicia Kopf poden ajuntar-nos en alguna cosa, som properes, i, en canvi, fem tot el contrari. M’ha agradat llegir en Jordi Lara de Sis nits d’agost, però des de la consciència que jo faré coses molt diferents. Llegir coses potents et fa intentar abordar coses molt potents...

P. Hi ha un caldo cultural aquí com el de Whitechapel?

R. Sí, hi ha estímuls. Qui? Maria Cabrera, per exemple.

P. Què llegeix o segueix de fora?

R. De tot: Toni Morrison, Mariana Henríquez, Dave Eggers, la cineasta argentina Lucrecia Martel, l’artista francesa Camille Henrot... Llegeixo, i treballo, amb total llibertat.

 

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >