Selecciona Edició
Connecta’t

Llums i ombres d’un cas d’èxit accelerat

En vint anys Barcelona ha assolit el que ciutats europees van fer

en més d’un segle

Barcelona passarà dels 18 milions de turistes d’ara als 35 el 2030.
Barcelona passarà dels 18 milions de turistes d’ara als 35 el 2030.

Barcelona és una de les deu ciutats més visitades d’Europa. L’any passat va rebre dotze milions de turistes internacionals. Juga també a la primera divisió del turisme de negocis i el 2018 es va situar com la quarta ciutat que organitza més congressos i reunions empresarials (darrere de París, Viena i Madrid, però amb la preuada bandera del Mobile World Congress). Si prou difícil era aconseguir aquests números, més ho era consolidar-los. I això últim és el que ha permès una altra recompensa: el boca-orella ha fet que la ciutat tingui un renom suficientment atractiu perquè s’hi vulguin instal·lar expatriats que treballen en empreses de tota mena, sobretot tecnològiques. I, un element més, el turisme va ajudar a apaivagar l’última crisi econòmica.

Fins aquí algunes lectures positives del turisme a Barcelona, perquè també se’n poden fer de negatives. Fa dos anys aquesta activitat es va convertir en el problema més gran per als barcelonins, segons el baròmetre municipal (ara és el setè). Hi ha diferents motius que ho expliquen. La concentració de visitants en algunes zones de la ciutat, els actes incívics que han esgotat la paciència dels veïns i l’efecte multiplicador que el turisme —amb un caràcter molt immobiliari, agreujat amb el boom dels apartaments turístics— ha tingut sobre els preus dels pisos, en molts casos han expulsat els qui hi han habitat durant anys. I l’activitat turística deixa altres imatges negatives, com ara les precàries condicions laborals de les anomenades kellys, les encarregades de posar ordre a les habitacions que ocupen els visitants. Són la mostra d’un negoci que ha guanyat pistonada també a cop de baixos salaris, una postal que lliga malament amb la de la rendibilitat de les habitacions hoteleres a la capital catalana, que des del 2015 ha crescut a ritmes anuals propers o superiors al 10%.

Amb llums i ombres, Barcelona s’ha convertit en un cas d’èxit turístic. Una ràpida història d’èxit, millor, perquè en tot just dues dècades ha aconseguit el que altres reputades ciutats europees van fer en més d’un segle. Perquè els Jocs Olímpics del 1992 van ressituar Barcelona al mapa internacional, però a causa de la crisi que va arribar després, no va ser fins al 1998 que realment se’n van recollir els primers resultats. Potser aquesta explosió (admirada en altres bandes) és la que ha provocat la mala digestió del turisme a la ciutat, que es debat sobre si pot assumir més visitants i, sobretot, si li convé. Fins i tot entrava en aquest debat un reportatge publicat recentment a The New York Times, que subratllava l’excés de turistes de la capital catalana i proposava València com a alternativa espanyola.

La xifra de turistes no sembla ser un problema. Encara n’hi cabrien més si, com apuntava l’Ajuntament de Barcelona en el seu pla estratègic sobre turisme, s’aconseguís desestacionalitzar l’arribada de visitants i, sobretot, centrifugar-los a d’altres parts de la ciutat on la seva presència és testimonial. Actualment el 60% de l’oferta de llits es concentra en només tres districtes: Ciutat Vella, Eixample i Sant Martí, just on es troben els principals reclams turístics. Aquesta concentració ha provocat una de les principals paradoxes de la ciutat. Als anys noranta Barcelona va fer una gran operació per nodrir-se d’equipaments culturals. Avui el govern municipal, en canvi, ha mostrat la seva oposició que un nou museu d’iniciativa privada, l’Hermitage, es pugui instal·lar a la Barceloneta. Al·lega que aquella zona ja pateix prou pressió turística.

Hi ha una altra contradicció històrica que també enfronta Ajuntament i empresaris hotelers, a costa dels nous hotels. Van ser els hotelers als anys noranta, quan Barcelona es preparava per als Jocs, els qui es van oposar a ampliar la planta hotelera pel temor que les tarifes per habitació s’enfonsessin. Ara (des del 2015) el govern que lidera Ada Colau ha frenat la posada en marxa de nous negocis hotelers al centre de la ciutat per por al col·lapse turístic. S’han aturat operacions, però no sembla que l’interès inversor s’hagi dispersat. Els inversors compren hotels amb uns preus per habitació, de mitjana, que superen els 330.000 euros, no gaire lluny del que es paga a Madrid.

Res apunta que la ciutat hagi de reduir el nombre de turistes en els pròxims anys, tenint en compte la tendència apuntada per un estudi encarregat per la Generalitat. Segons aquest treball, Catalunya podria passar dels actuals 18 milions de turistes (2016) a entre 28,5 i 35,6 milions l’any 2030, i sembla que Barcelona no es podrà deslliurar d’aquesta tendència.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >