Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Desafiar la por

La capitana del vaixell de l’ONG Sea Watch ha decidit atracar en un port de Lampedusa amb 42 immigrants rescatats al mar, plenament conscient de la prohibició

Carola Rackete, capitana del vaixell de l’ONG Sea Watch,
Carola Rackete, capitana del vaixell de l’ONG Sea Watch,

Óscar Alberto Ramírez, salvadoreny, 26 anys, i la seva filla, la Valeria, 23 mesos, estesos inerts sobre les aigües del Río Bravo, una imatge d’una quietud desoladora que, sobre l’aparent naturalitat de la mort, porta incorporada el testimoni d’una enorme tragèdia quotidiana, que ens trasbalsa cada vegada que una fotografia esdevé icònica per la capacitat de propagació dels mitjans. Són les espurnes visibles d’un drama permanent: la desesperada lluita dels qui tenen la valentia de sortir de situacions impossibles i buscar una vida millor en altres indrets. I que xoquen amb el rebuig d’uns Estats que els utilitzen com a bocs expiatoris del malestar social i de les profundes fractures interiors. I no s’albiren vies de solució d’una crisi que té massa munyidors polítics.

Encara sota l’impacte d’aquesta imatge ens arriba una altra notícia més propera. Aquesta vegada del costat dels qui, desafiant l’arrogància del poder, encara intenten complir amb els elementals deures d’assistència que la condició humana hauria de reconèixer, per més que els qui manen els neguen. Una jove alemanya, Carola Rackete, capitana del vaixell de l’ONG Sea Watch, ha posat en evidència les autoritats europees desafiant el ministre de l’Interior italià, Matteo Salvini. Rackete ha decidit atracar en un port de Lampedusa amb 42 immigrants rescatats al mar, plenament conscient de la prohibició i de les seves possibles conseqüències. La fatxenderia i la displicència de Salvini no s’han fet esperar: saltar-se un semàfor vermell és cometre una il·legalitat. En resposta, Open Arms, per la seva banda, ha decidit reprendre els rescats. En una Europa en estat d’atordiment, veient com el món se li escapa, és imperatiu recordar el que és evident, per més que els nostres governs mirin cap a una altra banda.

En primer lloc, que és un deure universalment reconegut, inscrit en el dret del mar, l’assistència a qualsevol persona que es trobi en una situació extrema. I per això és una infàmia pretendre acusar de complicitat amb el tràfic d’immigrants els qui compleixen amb l’obligació humana de salvar vides. Que legislacions democràtiques permetin l’aberració de convertir en delicte l’ajuda a persones que lluiten desesperadament a l’aigua o a la terra fa evident quin és l’estat de salut de les nostres societats i de les nostres institucions.

En segon lloc, que és inadmissible que governs democràtics allunyin el problema de les seves fronteres i el transfereixin a règims com el libi, que no estan en condicions de garantir els drets i les condicions bàsiques per acollir aquestes persones. Els governs europeus els deixen a la seva sort i es desentenen del tot del que passa a l’altra riba del mar.

En tercer lloc, que és una vergonya que tant les autoritats de la Unió Europea com els governs dels diferents països hagin consentit que Salvini exerceixi el paper de líder mediàtic de la política d’immigració europea. Una claudicació inexcusable, fruit de la fractura de las classes mitjanes amb la crisi del 2008 i les polítiques d’austeritat, i de la capitalització que n’ha fet l’extrema dreta. Ni les noves cares que, conforme al model Macron, s’han construït amb la pretensió d’ajuntar liberalisme de dretes i liberalisme d’esquerres, ni la descol·locada esquerra, que lentament comença a donar algun senyal de reconstrucció, gosen desafiar la pluja fosca que amb la xenofòbia, amb l’aporofòbia i amb la conversió de l’emigrant en culpable dels mals propis està enfangant el continent.

I, en quart lloc, que no es pot continuar mirant cap a una altra banda davant de l’alarmant tendència a utilitzar les legislacions nacionals i els pactes intergovernamentals per limitar drets bàsics i restringir llibertats a la qual està abocada Europa, amb la immigració com a miserable coartada. Com diu un manifest publicat ahir a Le Monde: “És hora d’invertir una destrucció del dret i de la humanitat que ens concerneix a tots”.

D’alguna manera, la determinació de Rackete es pot entendre també com una apel·lació al nou Parlament Europeu, on el canvi de relacions de forces i una progressió de l’extrema dreta menor del que es temia haurien de permetre una reconstrucció del gastat teixit polític, cultural i fins i tot moral. Verds, liberals i socialdemòcrates tenen la paraula. El que no tinc tan clar és que tinguin la valentia de desafiar la por.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >