Selecciona Edició
Connecta’t
LA CRÒNICA

Quan l’avortament era clandestí

Un grup de dones ajudava les que necessitaven informació i contactes

Anne De Naeyer, pionera de la lluita feminista per l'avortament, retratada a casa seva.
Anne De Naeyer, pionera de la lluita feminista per l'avortament, retratada a casa seva.

Anne De Naeyer va ser infermera de cirurgia general a la seva Bèlgica natal, en un hospital de la sanitat pública de Lovaina. Per motius sentimentals, es va instal·lar a Barcelona el 1966. Va trigar uns quants anys a tornar al seu estimat ofici d’infermera. Va militar al FRAP (Front Revolucionari Antifeixista i Patriota) fins que un dia li van dir que havia de portar pistola. S’hi va negar. Però aquesta militància els va costar a ella i la seva parella un any llarg d’exili preventiu. Es van refugiar a Bèlgica quan l’any 1974 va caure la seva cèl·lula.

De retorn, no va poder reincorporar-se a l’hospital de la Creu Roja on havia treballat i ho va fer en una guarderia laboral de Bellvitge. “Era un nou model, pensat per a fills d’obrers. Obríem a dos quarts de set del matí i es tancava a les 19.30”. Va ser llavors quan, abandonada la militància política, va començar a col·laborar en l’assistència a dones que necessitaven avortar. Una nova, inevitable clandestinitat.

Amb la seva amiga Nieves Simal es va incorporar a un grup de dones, algunes infermeres, que difonien informació sobre l’avortament i l’anticoncepció. Una de les fundadores d’aquest grup va ser Marcel·la Güell. “Vam començar fent xerrades als barris, volíem que les dones coneguessin el seu propi cos”, explica Güell. El grup, acollit per una associació universitària, va participar en les Jornades Catalanes de la Dona, del 1976, on es va reclamar una sexualitat lliure i el dret al divorci, a l’anticoncepció i a l’avortament dins d’una densa llista de discriminacions de la dona i de prohibicions. Una agenda feminista que, llavors, no figurava en les prioritats dels partits polítics, que tenien com a màxima urgència construir la carcassa de la jove democràcia, comenta. Finalment, el grup es va dir DAIA (Dones per l’Autoconeixement i l’Anticoncepció). I van obrir un local a Barcelona, primer al carrer Còrsega i després a Casp, aquest compartit amb la Coordinadora Feminista, on feien xerrades. “Encara que molt al principi vam pretendre que fos un grup mixt, únicament un home va col·laborar amb nosaltres. Molt aviat ens vam definir com a grup feminista”. Aquestes sessions informatives eren col·lectives i podien atendre 200 persones en un dia. “Qui buscava informació concreta per avortar havia de participar primer en aquestes xerrades col·lectives perquè tingués consciència que el seu problema era el problema de moltes dones”.

Ella mateixa havia avortat a una granja d'Avinyó, a la taula de la cuina, amb gallines voltant per l'estança

En aquesta tasca informativa van obrir un altre front que, a la llarga, va resultar molt fructífer. Passar la informació a les vocalies de dones de les associacions veïnals perquè elles agafessin el relleu. Güell recorda que van detectar la infiltració en el grup d’una persona que practicava avortaments de mala manera i volia captar clientela.

El treball era “emocionalment molt dur”. Finalment, el grup es va dissoldre el 1984, en vigílies que s’aprovés la llei que va legalitzar l’avortament després del franquisme. Tot i que Franco havia mort el 1975, la legalització dels anticonceptius no es produirà fins al 1978. I la primera llei de l’avortament data del 1985, una llei restrictiva que únicament el permetia en cas de violació, risc físic o psíquic de la mare i malformació del fetus.

DAIA centrava els seus esforços en el combat informatiu, però algunes de les seves integrants gestionaven els contactes per a avortaments clandestins. De Naeyer va ser una d’aquestes dones. Ella mateixa havia avortat en una granja d’Avinyó, a la taula de la cuina amb gallines voltant per l’estança. Malgrat tot, els dos joves que els practicaven ho feien amb certes garanties, comenta. Havien après el mètode a Itàlia. Va començar a ser un contacte conegut. Les primeres reunions amb noies que necessitaven avortar les va fer al Zurich de la plaça de Catalunya. Holanda, Londres o Avinyó eren les destinacions més habituals. “Els dos homes d’Avinyó de vegades s’apropaven a Barcelona i reuníem cinc o sis noies en un pis on avortaven. Ells ho feien per convicció, amb prou feines cobraven per cobrir despeses”, explica. Encara que era preferible sortir a l’estranger, en cas d’extrema necessitat o dificultat es practicava a Barcelona mateix. “Mai va passar res de greu. Només una vegada va caldre anar a urgències del Clínic. Ja sabíem que no ens denunciarien”. Era precisament al Clínic on el doctor Víctor Conill (1917-1999) havia obert a principis dels setanta un centre de planificació familiar, encara que òbviament no es deia així.

La majoria de les dones arribaven sense que les acompanyés la parella. “Vam veure molt pocs homes al seu costat. Vivien el problema en una profunda solitud i, algunes, amb por de ser descobertes pel pare o el marit. L’avortament forçosament clandestí, el fet que la llei el perseguís, no només en dificultava la pràctica sinó que, en alguns casos, podia augmentar un injust sentiment de culpa”. El grup coneixia molt bé les xarxes avortistes a l’estranger i quan una dona tenia problemes econòmics sabia a quins metges podia recórrer perquè sortís gratis o més econòmic. “Fins i tot hi havia una agència de viatges, amb la qual treballàvem habitualment, que, en casos molt evidents, regalava el passatge”.

Amb els ajuntaments democràtics es van començar a obrir centres de planificació familiar que assessoraven les dones. I De Naeyer va treballar en un d’ells. “La cua es començava a formar a les quatre de la matinada”. La llei del 1985 va reconduir l’activitat a les clíniques que acabaven d’obrir. Però des del centre de planificació continuava sent necessària la tutoria. “Des de gestionar un informe psiquiàtric fins a casos extrems, com el d’una noia que em va dir: ‘Si el meu pare se n’assabenta anirà a la clínica a matar-me. Seràs amb mi?’, em va demanar”. Hi va ser.

Ara, ja jubilada, no ha oblidat aquells anys de lluita. I continua estant al dia del que es mou en el combat feminista, que no abandonarà. Va ser ella la que em va recomanar l’exposició, ja tancada, de fotos a Colectania On abortion, el primer capítol de la història de la misogínia que projecta Laia Abril. Una exposició particularment dura sobre el mal que causa a les dones no poder accedir a l’avortament de manera legal i gratuïta. Quan la visito al seu pis està llegint Les mares que ens han parit, de Maria Rosa Ribas. Per la seva banda, Güell continua activa. És membre de la Junta i de la Vocalia de Sanitat de la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >