Selecciona Edició
Connecta’t

Barcelona, “atracción de forasteros”

Un facsímil d’un text de 1908 mostra l’‘invent’ del turisme i la seva rebotiga política i econòmica

Cartell promocional de Barcelona com a destí turístic d’hivern, realitzat per John Hassall, el 1906.
Cartell promocional de Barcelona com a destí turístic d’hivern, realitzat per John Hassall, el 1906.

“Barcelona reúne excepcionales condiciones para emprender en grande escala la explotación de la concurrencia de forasteros (...) Y si ‘el catalán de las peñas saca pan’, ¿qué no podrá sacar de esta fuente de riqueza que tenemos en nuestra capital, y cuya explotación, por constituir no solo un gran negocio sinó también un factor de nuestro engrandecimiento, requiere ser mirada con especial interés y considerada como un deber de patriotismo?”. S’ho pregunta, amb un punt de crida o de manament, Gonçal Arnús, creador de la Banca Arnús, a l’opuscle Barcelona cosmopolita, 70 planes que, tot i “de venta en librerías y kioscos”, va ser en part repartit entre els seus companys de junta de la societat mixta publicoprivada Sociedad de Atracción de Forasteros (SAF) de Barcelona, creada el febrer del 1908, pocs mesos abans de la sortida de “este folleto de propaganda”, com el defineix. Tot i que Arnús predicà amb l’exemple (amb Francesc Cambó de soci, el 1919 va promoure l’hotel Ritz) i proposava mesures visionàries —com un cànon per als cotxes que entressin a Catalunya o la creació de dos gegantins parcs, a Montjuïc i al Besòs—, l’important del seu escrit és la rebotiga ideològica del que avui és motor de Barcelona, quarta ciutat europea en visitants (2016): el turisme és un invent, un potencial negoci tret del no res, i al darrere hi havia uns interessos economicopolítics vinculats al llavors creixent catalanisme polític.

El turisme era rar a la Barcelona del 1900. Com a pràctica era extravagant i a l’abast de pocs ciutadans; com a subjecte pacient, no gaire menys: la capital catalana era lluny d’aquell invent que el 1841 va arrencar l’anglès Thomas Cook, ajudat pels esclats del ferrocarril i de la fotografia (sense imatges del paradís no hi ha desig). Pels volts del mateix 1908, París rebia 900.000 turistes (uns dos milions a tot França), que ja aportaven la meitat dels 2.000 milions de francs que generava el sector; Londres era visitada per uns 600.000, i Berlín, per 500.000; Itàlia ingressava uns 700 milions de lires. D’Espanya només se sap segur que anava a la cua: unes comunicacions difícils, uns preus dels pocs hotels cars pel seu confort mitjà i l’atàvica visió de l’estranger com a enemic hi ajudaven. El 1919, la SAF havia atès 319.675 viatgers. Potencialment, molt lluny dels veïns.

De tot això n’eren conscients Arnús i alguns prohoms del moment. No es tractava de reaccionar davant una fluència turística, sinó de fomentar-la, d’agafar el turisme com a punta de llança d’una estratègia de transformació de Barcelona i, de rebot, de Catalunya, molt tocada des de 1898, quan amb la pèrdua de les colònies va desaparèixer també el gran mercat exterior de la seva indústria. Calia saber jugar amb els recursos de la ciutat en clau de mercat, “consumir la ciutat era una forma de revalorar-la”, en una lògica en què “consumir equival a produir”; era necessari, doncs, introduir “noves pautes de consum de l’espai i del paisatge”, tal com revelen l’antropòloga Saida Palou i l’historiador de l’art Agustín Cocola-Grant en la sucosa introducció que fan de l’opuscle d’Arnús que, en facsímil, han coeditat l’Ajuntament de Barcelona i l’Arxiu Històric de la Ciutat.

El desig no és un bolet. Entra de ple en la filosofia de fer un territori productiu, d’ajudar a construir una Gran Barcelona, una urbs moderna que funcioni com a capital, pal de paller d’un espai que no troba suficient suport de l’Estat per créixer. Això intentarà fer, només sis anys després del text d’Arnús, la Mancomunitat de Catalunya. No ho expliciten així Palou i Cocola-Grant, però sí que el turisme és utilitzat pel partit hegemònic del moment, la Lliga Regionalista, com a arsenal del seu projecte regeneracionista, per l’afany d’europeïtzació, per saltar d’una ciutat provinciana, de segona, a una urbs metropolitana, capaç de compaginar la seva naturalesa com a fàbrica industrial amb la de fàbrica turística, tal com demanava Arnús.

Obres d'asfaltat del passeig de Gràcia, el 1908.
Obres d'asfaltat del passeig de Gràcia, el 1908.

Una Mercè “ridícula”

En aquesta línia, no és casual que bona part de la cúpula de la SAF estigués integrada per membres notables de la Lliga, com ara Frederic Rahola, Manuel Folch i Torres, Lluís Duran i Ventosa, Josep Puig i Cadafalch, Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó, composició que va portar més d’una dissensió al si de l’entitat, que comptà amb un gran suport de l’alcalde conservador Domingo J. Sanllehy. Per això el projecte sempre s’emmiralla més enllà dels Pirineus en lloc d’Espanya, un discurs reforçat per la manca de suport econòmic de l’Estat, una desconnexió que, a l’opuscle, Arnús cita amb el correlat “ayer barcelonismo, conocido hoy por problema catalán y que á no tardar será cuestión peninsular”. Tot plegat facilitava que el projecte es vengués amb un inseparable binomi modernitat-patriotisme per engrescar la col·laboració ciutadana.

I per això té sentit també el que pot semblar un estirabot, quan Arnús critica que l’Ajuntament hagi ressuscitat tradicions populars com la de la Mercè, “fiestas caseras” que “sobre no reportar ningún beneficio á la población, la han desprestigiado, envolviéndola en el ridículo”. Calia, contràriament, oferir una oferta cultural de nivell i atractiva, i acollir grans esdeveniments, com ara una Exposició Internacional, de la qual es parlava des de 1905 i que no arribaria fins al 1929, tot buscant l’efecte transformador que havia tingut la celebrada Exposició Universal de 1888.

Arnús proposa fer un passeig marítim i dos parcs, a Montjuïc i al Besòs

És, doncs, el turisme i la seva indústria a Barcelona una cosa imaginada i induïda políticament. I en temps convulsos: un any després del text esclataria la Setmana Tràgica, que ja s’intuïa, com entreveu el mateix Arnús, quan parla d’una ciutat socialment carregada de “grandes cantidades de substancias inflamables” i sense disposar del material d’incendis necessari per sufocar “los efectos del sininestro que un día ú otro en estas condiciones tiene forzosamente que ocurrir”. Lamenta la imatge que a l’estranger es té de Barcelona com a “centro revolucionario sumamente desagradable y algunas veces peligroso. Esto, como se comprenderá, no tiene nada de atrayente”, diu, tot reconeixent “la grave indisciplina social que en ella impera”.

La cerca del cosmopolitisme, el pretext per consolidar la indústria dels forasters, també havia de tenir una pota social, doncs. Són els moments en què en el text sura l’aspecte més classista i paternalista que caracteritzava bona part de la burgesia industrial catalana. I així, parla diversos cops d’alleujar les tensions socials que comporta la industrializació massiva (“el ambiente maligno que el abuso y las extralimitaciones provenientes de la falta de reglamentación del Trabajo”; “un estado social de general desquiciamiento producido por la evolución”) amb “el bálsamo de la caridad”, però no pas donant diners “para comprar nuestra tranquilidad”, sinó que cal socórrer amb criteri, tot elogiant, per exemple, les obres de finalització de l’Hospital de Sant Pau, gràcies a la filantropia de Pablo Gil. Perquè som en una societat “infeccionada”. És a dir, cal una higienització social.

Com que l’estranger és per antonomàsia, segons Arnús, modern, el turisme comportarà uns valors que poden servir per educar el proletariat i bona part de la ciutadania, allunyant-la d’elements sindicals perillosos, com els anarquistes. Perquè hi ha imatges que perjudiquen el negoci, com ara veure que “capital tan bella, rica y de ilustre abolengo se presenta siempre y a todas horas vestida con el sayal del trabajo”; a Arnús el molesta veure gent vestida amb roba de feina sense haver-hi “la debida separación de horas y lugares entre el Trabajo y el descanso ó el recreo (...) no contribuye á hacerla agradable”, diu sobre la ciutat. El turisme pot ajudar, doncs, al control social.

Fa el banquer, per sort, recomanacions menys discutibles i d’una modernitat sorprenent, encara avui no aplicades. D’entrada, parla de la necessitat d’una tasca de difusió internacional de la ciutat a la premsa estrangera, estratègia comunicativa a combinar, diu, amb la “intriga política” necessària per facilitar l’arribada de visites de monarques. Promoure la presència de la beautiful people, vaja. Barcelona té armes, recita: “la panoràmica” des del Tibidabo, “el típico aspecto de nuestras Ramblas”, “el lujo de nuestros comercios y tiendas”, la “Catedral Basílica”, una de les més belles “no solo de España sinó de toda la cristiandad”, la construcció de la Sagrada Família, “verdadera genialidad de los tiempos modernos”, però també, molt a prop, Mallorca i València: Barcelona és el cap natural de tot plegat, defensa. I qui vulgui estudi, pot analitzar la mateixa construcció de l’Eixample, amb els seus xamfrans elogiats internacionalment, o la presència de l’Arxiu de la Corona d’Aragó. En teatres, n’hi ha prou amb reforçar el Liceu i fer del Principal, “hoy muerto y deshabitado”, el niu on creixi “el teato catalán”.

En vint anys Barcelona ha assolit el que ciutats europees van fer en més d’un segle

Donant mostres d’estar molt ficat en el tema, parla d’aprofitar el bon clima de la ciutat tot l’any amb relació a les seves competidores i potenciar el novembre, mes que internacionalment, diu, queda lliure en l’agenda turística mundial. Proposa, així, fer un pack que podria arrencar amb l’inici de la temporada del Liceu i acabar per les festes de Nadal, mentre que la primavera la reservaria per a “grandes acontecimientos artísticos, industriales y deportivos”.

Això sí, cal millorar coses. Moltes. I en primer lloc comença Arnús repartint als hotels, indústria que de les altres nacions només ha adoptat “la elevación de los precios”, i que tendeixen a considerar “como artículo de lujo y de adorno lo referente á la calefacción de las habitaciones”. No pas més ben parada queda la xarxa ferroviària: problemes d’amplada de via diferent d’Europa a banda, lamenta la manca de connexió amb Niça, Itàlia i altres focus turístics, i qualifica de “vergonzosas” les estacions. Especialment perjudicada queda la de Portbou, “defectuosa y de miserable aspecto”, on gairebé es tortura el turista amb el “horroroso” escorcoll d’equipatges. El port no és res de l’altre món, tampoc: detecta que no hi ha espai per atracar i en proposa un al final de la Rambla, així com un port esportiu com els de Sant Sebastià o Santander, tot amb “condiciones especiales para atraer a los Yachtsmen y turistas náuticos”.

El Palace Hotel, situat a la ronda Sant Pere.
El Palace Hotel, situat a la ronda Sant Pere.

Impost al cotxe estranger

Com que són els temps de l’eclosió del cotxe, de queixes i mesures sobre aquest transport en deixa anar un fotimer. D’entrada, “la carretera litoral no merece ni siquiera tal nombre”, sense asfaltar i sense rètols, com gairebé totes: tant és així que la gent que creua la frontera acostuma a llogar un costós guia que els porti fins a Barcelona. Com que “la cantidad que el Estado destina para su conservación no solamente no ha sido aumentada desde hace años, si no que, por el contrario, sufre anualmente una disminución”, proposa que hi renunciï, passi una quantitat compensatòria i l’administració local se n’ocupi. Per a la construcció de ponts i el seu manteniment caldria o bé fixar “portazgos” o imitar el sistema alemany, on hi ha un impost especial de 40 marcs per cada cotxe que entra el país si s’hi està 30 dies. Amb un import equivalent (50 pessetes), i calculant que a Catalunya entrarien uns 20 cotxes diaris, els números gairebé li surten a Arnús per posar indicadors i benzineres i enquitranar.

Enquitranar és el que també li falta a l’Eixample, que no s’ha acabat d’urbanitzar, com també s’ha comès el “grave error” de no connectar-lo bé amb Ciutat Vella. No és casual que gairebé simultàniament amb la publicació de l’opuscle hagin començat oficialment les obres d’obertura de la Via Laietana, que estrena la reclamada reurbanització del centre històric, amb la clàssica especulació rampant que el mateix Arnús ja lamenta amb la boca petita. Indispensables són, al seu parer, la construcció d’un passeig marítim i de dos grans parcs, a Montjuïc (“de los más bellos lugares y atractivos de la ciudad”) i al Besòs, més de caire esportiu. També critica el caos del sistema d’ordre públic entre administracions i en demana la unificació, si més no a la capital.

Barcelona, “atracción de forasteros”

Diners? Arnús, genèticament, ho té previst: calcula que Barcelona encara es pot endeutar amb 85 milions de pessetes per afrontar tot això. No s’escapa res al financer: la “descomunal” amplada dels tramvies i les dobles vies on circulen, la manca de papereres i “escupideras” o, això també, tributar “un cumplido elogio á nuestras autoridades municipales por la campaña emprendida contra la mendicidad de oficio que tanto afea y denigraba á Barcelona”. Fins i tot, es fixa en la manca d’urbanitat de “los chiquillos”, que “siguen disfrutando aquí de libertad omnímoda que no reconoce reglas ni límites de ninguna clase”. Tot pel bé del turisme.

Llums i ombres d’un cas d’èxit accelerat

Barcelona passarà dels 18 milions de turistes d’ara als 35 el 2030.
Barcelona passarà dels 18 milions de turistes d’ara als 35 el 2030.

Dani Cordero

Barcelona és una de les deu ciutats més visitades d’Europa. L’any passat va rebre dotze milions de turistes internacionals. Juga també a la primera divisió del turisme de negocis i el 2018 es va situar com la quarta ciutat que organitza més congressos i reunions empresarials (darrere de París, Viena i Madrid, però amb la preuada bandera del Mobile World Congress). Si prou difícil era aconseguir aquests números, més ho era consolidar-los. I això últim és el que ha permès una altra recompensa: el boca-orella ha fet que la ciutat tingui un renom suficientment atractiu perquè s’hi vulguin instal·lar expatriats que treballen en empreses de tota mena, sobretot tecnològiques. I, un element més, el turisme va ajudar a apaivagar l’última crisi econòmica.

Fins aquí algunes lectures positives del turisme a Barcelona, perquè també se’n poden fer de negatives. Fa dos anys aquesta activitat es va convertir en el problema més gran per als barcelonins, segons el baròmetre municipal (ara és el setè). Hi ha diferents motius que ho expliquen. La concentració de visitants en algunes zones de la ciutat, els actes incívics que han esgotat la paciència dels veïns i l’efecte multiplicador que el turisme —amb un caràcter molt immobiliari, agreujat amb el boom dels apartaments turístics— ha tingut sobre els preus dels pisos, en molts casos han expulsat els qui hi han habitat durant anys. I l’activitat turística deixa altres imatges negatives, com ara les precàries condicions laborals de les anomenades kellys, les encarregades de posar ordre a les habitacions que ocupen els visitants. Són la mostra d’un negoci que ha guanyat pistonada també a cop de baixos salaris, una postal que lliga malament amb la de la rendibilitat de les habitacions hoteleres a la capital catalana, que des del 2015 ha crescut a ritmes anuals propers o superiors al 10%.

Amb llums i ombres, Barcelona s’ha convertit en un cas d’èxit turístic. Una ràpida història d’èxit, millor, perquè en tot just dues dècades ha aconseguit el que altres reputades ciutats europees van fer en més d’un segle. Perquè els Jocs Olímpics del 1992 van ressituar Barcelona al mapa internacional, però a causa de la crisi que va arribar després, no va ser fins al 1998 que realment se’n van recollir els primers resultats. Potser aquesta explosió (admirada en altres bandes) és la que ha provocat la mala digestió del turisme a la ciutat, que es debat sobre si pot assumir més visitants i, sobretot, si li convé. Fins i tot entrava en aquest debat un reportatge publicat recentment a The New York Times, que subratllava l’excés de turistes de la capital catalana i proposava València com a alternativa espanyola.

La xifra de turistes no sembla ser un problema. Encara n’hi cabrien més si, com apuntava l’Ajuntament de Barcelona en el seu pla estratègic sobre turisme, s’aconseguís desestacionalitzar l’arribada de visitants i, sobretot, centrifugar-los a d’altres parts de la ciutat on la seva presència és testimonial. Actualment el 60% de l’oferta de llits es concentra en només tres districtes: Ciutat Vella, Eixample i Sant Martí, just on es troben els principals reclams turístics. Aquesta concentració ha provocat una de les principals paradoxes de la ciutat. Als anys noranta Barcelona va fer una gran operació per nodrir-se d’equipaments culturals. Avui el govern municipal, en canvi, ha mostrat la seva oposició que un nou museu d’iniciativa privada, l’Hermitage, es pugui instal·lar a la Barceloneta. Al·lega que aquella zona ja pateix prou pressió turística.

Hi ha una altra contradicció històrica que també enfronta Ajuntament i empresaris hotelers, a costa dels nous hotels. Van ser els hotelers als anys noranta, quan Barcelona es preparava per als Jocs, els qui es van oposar a ampliar la planta hotelera pel temor que les tarifes per habitació s’enfonsessin. Ara (des del 2015) el govern que lidera Ada Colau ha frenat la posada en marxa de nous negocis hotelers al centre de la ciutat per por al col·lapse turístic. S’han aturat operacions, però no sembla que l’interès inversor s’hagi dispersat. Els inversors compren hotels amb uns preus per habitació, de mitjana, que superen els 330.000 euros, no gaire lluny del que es paga a Madrid.

Res apunta que la ciutat hagi de reduir el nombre de turistes en els pròxims anys, tenint en compte la tendència apuntada per un estudi encarregat per la Generalitat. Segons aquest treball, Catalunya podria passar dels actuals 18 milions de turistes (2016) a entre 28,5 i 35,6 milions l’any 2030, i sembla que Barcelona no es podrà deslliurar d’aquesta tendència.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >