Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Un independentisme asocial?

¿No s’haurien de preguntar els sobiranistes si ells també pertanyen a la mateixa burgesia que, “sense violència”, promet el confort burgès i asocial de la república idíl·lica?

Pedro Sánchez, Joan Tardà i Gabriel Rufián, el 2016.
Pedro Sánchez, Joan Tardà i Gabriel Rufián, el 2016.

Les eleccions que es va veure obligat a convocar Pedro Sánchez, amb el consegüent risc de no guanyar-les en benefici de la dreta i la ultradreta, van tenir l’origen en la negativa dels partits independentistes a aprovar els Pressupostos de l’Estat que havia presentat el PSOE a la Cambra dels Diputats. Aquests pressupostos tenien un contingut social molt accentuat, sense comptar la quantitat d’euros que es destinaven a les arques públiques del Govern autònom de Catalunya. La lectura que es va fer, en termes generals, d’aquesta decisió per part dels opinadors de ràdio, televisió i premsa va ser que l’independentisme feia xantatge a Pedro Sánchez. “Pressupostos sí, però a condició de comprometre’s a convocar un referèndum d’autodeterminació”. ¿Va ser aquesta la raó fonamental d’aquesta negativa de partits tan compromesos amb els drets socials i la lluita per un habitatge, un sou i una vida dignes, almenys sobre el paper, com la CUP (que no va votar però va acompanyar moralment el seu soci de legislatura a la Cambra catalana) i Esquerra Republicana? ¿I si les raons fossin unes altres, tan altres que ni tan sols ells mateixos fossin conscients de la seva dimensió reaccionària? Podria ser, i és que pot passar de tot a la vinya del Senyor.

Vegem-ho. No sé si els lectors recorden els vetos als Pressupostos del PSOE. Fem una mica de memòria. La devolució dels Pressupostos al Govern va tenir l’aval del PP, Ciutadans, ERC, el PDeCAT, CC, UPN, Bildu, Foro i dues diputades del grup d’Units Podem. No cal esbrinar els motius del veto del PP i Ciutadans, coordinats per teixir el famós cordó sanitari al PSOE (i obligar-lo a convocar eleccions i pensar en la possibilitat d’arrabassar-li la presidència del Govern a Pedro Sánchez). Els vots en contra de les diputades d’Units Podem (la gallega Alexandra Fernández i la catalana Marta Sibina) es van instrumentar com a protesta pel bloqueig dels vaixells d’ajuda humanitària al Mediterrani. Els del PDeCAT s’han de llegir en clau ideològica, com els de CC i UPN, partits de dreta poc avesats a la solidaritat amb els segments socials més desfavorits. Ens queda llavors Esquerra Republicana. Partit substancialment independentista, amb algunes bones voluntats en els capítols socials. Però la seva pulsió independentista tira molt. Van passar els temps de la seva presència testimonial, amb tot just un 15% d’electors independentistes, com va ser quan van compartir dues legislatures senceres (2003-2009) en un tripartit veritablement d’esquerres. I social. Ara, fregant el 50% del vot independentista, amb el PDeCAT i la CUP, les coses es veuen diferent i allò social s’ha bescanviat per la insofrible República catalana.

Aquesta reflexió és producte de dues circumstàncies: una imatge en la meva memòria i la lectura d’un llibre. Començo pel llibre. Es tracta de No Society. El fin de la clase media occidental, de Christophe Guilluy (Taurus). I la imatge és la d’una persona d’uns 40 anys, en una manifestació de l’11 de setembre de no fa gaire, en un caixer a la Rambla de Catalunya. Enfundada en una estelada que semblava acabada d’estrenar, vaig veure com treia una sèrie de bitllets de 50 euros que ràpidament es va posar a la cartera. Aquesta imatge de folgança econòmica em va fer rumiar. Òbviament no vaig treure cap més conclusió que no fos que aquesta seqüència d’algú traient diners gairebé dispendiosament xocava amb la idea d’un ciutadà o ciutadana catalans explotats i sotmesos per “l’Estat espanyol”. Semblava més aviat una metàfora de solvència financera que no pas un fet quotidià real. Però ja sabem que les metàfores funcionen i també ensenyen.

El llibre de Guilluy ensenya moltes coses. Per exemple, com part important de les burgesies europees i nord-americanes van decidir ja fa força temps fer pinya i desentendre’s de la comunitat social i dels gravíssims problemes que pateixen: habitatge, gentrificació, desprotecció sanitària, pobresa energètica, retribucions escasses per arribar a final de mes i un llarg etcètera. Aquestes burgesies, el geògraf i sociòleg canadenc les anomena “burgesia asocial”. I diu a l’inici d’un capítol: “Representants autoproclamats de la societat oberta i de la convivència harmoniosa, les classes dominants i superiors [Guilluy les anomena “les classes de dalt” del segle XXI] han aconseguit en poques dècades el que cap burgesia havia aconseguit abans: distanciar-se, sense conflictes ni violència, de les classes populars [les “classes de baix”]”.

¿No s’haurien de preguntar els independentistes, per si encara no se n’han assabentat, si ells també no pertanyen a la mateixa burgesia que, “sense violència”, promet el confort burgès i asocial de la república idíl·lica?

J. Ernesto Ayala-Dip és crític literari.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >