Selecciona Edició
Connecta’t
BROU DE LLENGUA OPINIÓ i

Tarrasa com a bandera

Les oportunitats d’expressar la toponímia catalana en castellà són més aviat escasses

Escola Font de l'Alba, a Terrassa.
Escola Font de l'Alba, a Terrassa.

Estan contents els castellanohiperventilats amb la irrupció, arran de la notícia de la nena presumptament vexada per haver dibuixat una bandera espanyola, d’un topònim que els ha permès esgarrapar les tecles deixant-hi l’ànima, atesa la possibilitat d’esquivar la llengua catalana i exercir de ciutadans monolingües també en l’expressió dels noms de lloc: Tarrasa. I els mateixos castellanohiperventilats fan campanya advocant pel seu ús a la premsa i a Twitter, res de Terrassa sinó Tarrasa, que és com s’hauria d’escriure si volguéssim que ens entenguessin arreu del món. La fórmula, però, no en té res de forma pròpia castellana, i no és sinó l’adaptació ortogràfica d’un terme, Terrassa, que té l’escull insalvable de la vocal neutra.

Totes les llengües generen topònims que s’empren per referir llocs de fora del domini lingüístic propi. Són els anomenats exònims. L’existència d’exònims és d’allò més atzarosa, d’allò més ràndom que diríem, sense una norma clara que puguem aplicar. En pots tenir o no, aquest el tinc i aquest em falta, i s’han de fer servir sempre en escriure o parlar en la teva llengua; altrament corres el risc d’incórrer en esnobisme i quedar com un petulant, com si dius que viatjaràs a London o bé que t’encanta Milano. En català tenim exònims de la majoria de països del món, també de les principals regions i ciutats d’Europa, i són abundants els noms de lloc d’Espanya que podem dir en català. Saragossa, Osca, Lleó, Andalusia, Sant Sebastià, la Corunya, i un etcètera prou generós.

El castellà, en canvi, coixeja sobiranament a l’hora de deixar empremta en els topònims d’aquí. I no em refereixo, és clar, als intents maldestres de traduir noms de lloc que va perpetrar el franquisme, sinó a designacions més o menys “naturals” o “espontànies” (hi poso cometes per encabir-hi tots els peròs possibles) fetes històricament en castellà. Si pensem en exònims absoluts, és a dir amb canvi de lexema o adaptació morfològica, en tindríem tres: Lérida, Gerona i Ampurdán. Si considerem els canvis d’estricta fonètica, diria que n’hi ha un: Barcelona. I si pensem en meres adaptacions ortogràfiques d’oïdes desentrenades, podríem citar Panadés, Figueras i l’esmentada Tarrasa.

No cal dir que és un balanç miserable que diu molt de l’esquifit grau de penetració del castellà al llarg dels segles entre les capes populars catalanes i que, juntament amb la falta d’un dialecte castellà de Catalunya, informa de la discreta implantació de l’espanyol en aquestes terres abans del segle XX. I això per a una llengua que, en altres contrades també de llengua pròpia, no ha tingut impediments a generar exonímia: de Gasteiz en diuen Vitoria, d’Ourense Orense, d’Oriola Orihuela, de Pasaia Pasajes, d’Elx Elche, d’Iruña Pamplona, d’Eivissa Ibiza, d’Uvieu Oviedo, de Vila-real Villarreal.

Òbviament, aquesta esterilitat en la producció exonímica a Catalunya crida l’atenció de la mateixa Real Academia, que es pronuncia sobre què cal fer en aquests casos: “Los hispanohablantes pueden emplear, siempre que exista, la forma española de estos nombres geográficos, y transferir aquellos topónimos que posean una expresión única, catalana, gallega o vasca”. És a dir, s’ha de fer servir el castellà si n’hi ha la possibilitat, però cal recórrer al català en la resta de casos, com detalla amb un exemple inequívoc: “Tuvo tiempo para visitar Bilbao y llegar hasta Gerona; su familia vive en Sant Feliu de Guíxols”.

Però passa el mateix amb Amposta i Olot, amb Mataró i Manresa, amb l’Hospitalet de Llobregat i Sort, Cadaqués i Camprodon. A Catalunya els topònims en castellà brillen per la seva absència, i d’aquí la trempera d’alguns quan se’n troba un ni que sigui aparent, com és Tarrasa, i se’n fa —mai més ben dit— bandera. En el fons aquesta hiperventilació ha tingut molt de casual, molt d’atzarós, perquè si la geografia hagués sigut més capriciosa i la polèmica s’hagués generat en altres bandes, no s’hauria donat l’opció a l’ús de cap forma hispana espúria. O hauríem rigut amb les pronúncies sobrevingudes de coses com Sant Feliu de Guíxols.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >