Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Perseguint fantasmes

El nacionalisme espanyol sempre ha mostrat, i mostra –com tot nacionalisme– incomprensió i reticència majúscules a la diferència

Una urna de l'1-O a l'IES Reina Violant de Barcelona al final de la jornada.
Una urna de l'1-O a l'IES Reina Violant de Barcelona al final de la jornada.

Des de la seva aparició, el catalanisme polític s’ha basat amb freqüència en la teatralització a l’hora de negociar amb l’Estat. Enric Prat de la Riba, el teòric més influent del moviment, es va adonar de seguida, a principis del segle passat, de quins eren els ressorts que més inquietaven el poder central i va provar de treure’n profit. El grapat, de manera literal, de joves nacionalistes que aleshores demanaven un Estat per a Catalunya va ser sovint utilitzat pels seus lligaires com a amenaça per a la integritat territorial, malgrat la seva escassa rellevància numèrica i limitada capacitat d’actuació, com explica Enric Ucelay-Da Cal a Breve historia del separatismo catalán (2018).

En ocasions, el mateix separatisme ha fet veure que tenia una base social més àmplia de la real. Durant la Segona República Domènec Latorre, un fervent nacionalista, abans d’iniciar la seva jornada laboral a l’Ajuntament de Barcelona repartia en bicicleta una nota de premsa amb les adhesions als actes patriòtics que organitzava. Hi constaven els noms de múltiples comunitats americanes i diverses entitats de les quals Latorre era l’únic representant. Malgrat el seu escàs gruix, aquesta propaganda era molesta i temuda a la vegada. Quan els rebels van entrar a Barcelona l’any 1939 Latorre, que no havia comès cap crim, fou dels primers afusellats.

Ha existit un llarg procés durant el segle XX que havia de desembocar en el conflicte actual. És fàcil acceptar un relat quan s’hi està disposat

El nacionalisme espanyol sempre ha mostrat, i mostra –com tot nacionalisme– incomprensió i reticència majúscules a la diferència. L’ús del separatisme per una part del catalanisme com a espantall del que podria succeir si el poder central no cedia a les seves demandes ha contribuït durant un segle llarg de manera molt notable al recel d’aquest davant l’escac a la uniformitat plantejat des de Catalunya. Així ho va documentar Andreu Navarra a La región sospechosa. La dialéctica hispanocatalana entre 1875 y 1939 (2013).

El desembre del 1933, un any abans de defensar Lluís Companys per la seva proclamació de “l’Estat català dins de la República federal espanyola” l’octubre del 1934, el jurista i polític conservador Ángel Ossorio Gallardo va escriure una carta a l’aleshores conseller primer de la Generalitat, Miquel Santaló. La rescato, inèdita, del fons d’aquest últim a la Universitat de Girona: “Por eso es tan triste que después de quedar consagrada la personalidad catalana en el Estatuto, siga todavía siendo un problema el de las asociaciones separatistas. Todos me dicen que son insignificantes, pero yo creo que aunque no contasen con gran número de afiliados, bastaría su existencia proclamada para constituir un fenómeno representativo suficiente a mantener la inquietud”.

Amb el pas del temps aquesta inquietud i el seu ús ho han acaparat tot. Qualsevol manifestació o circumstància de catalanitat s’ha vist com a susceptible d’amagar l’objectiu últim de la separació. D’aquesta manera es va generar una desconfiança creixent que va arribar a la paranoia durant la Guerra Civil. El canvi de percepció de Manuel Azaña sobre Josep Tarradellas, a qui en els primers anys republicans sospirava per tenir entre els seus, tot i que després d’organitzar una Catalunya més enllà del marc estatutari el va qualificar de “canalla”, és diàfan.

Els poders de l’Estat, i el nacionalisme espanyol en especial, han volgut veure més capacitat de trencar Espanya en el referèndum il·legal que els seus propis impulsors

I és per això també que, en una lectura esbiaixada, l’independentisme actual pot presentar frases de Prat de la Riba parlant d’un “Estat català” com el germen de la República catalana que anhela i que l’extrem contrari concep el president de la Mancomunitat com un separatista ocult. Ni una cosa ni l’altra tenen fonament. El mateix val per a la mirada sobre Jordi Pujol i tants altres líders nacionalistes. No serveix de res que –malgrat la seva pretensió de crear nació– durant les seves carreres polítiques hagin reiterat que no eren independentistes. Mai van deixar de ser sospitosos de ser-ho.

Partint d’aquesta premissa i seleccionant alguns textos i descartant-ne d’altres no ha d’estranyar que hom pugui arribar a la conclusió que, en efecte, ha existit un llarg procés durant el segle XX que havia de desembocar en el conflicte actual. És fàcil acceptar un relat quan s’hi està disposat. Avui, en canvi, ja no hi ha res a imaginar, l’independentisme massiu a Catalunya ja no és un espantall, sinó una realitat tangible. I també és el corrent del catalanisme que més i millor ha utilitzat la teatralitat per perseguir el seu objectiu. La votació de l’1-O va ser el zenit d’aquesta carrera interpretativa.

Com han pogut apreciar al Suprem aquells a qui no ha encegat la seva ideologia i prejudici, l’1-O va ser un fi en si mateix, poca cosa més. A partir d’aquest dia tot ha estat una funció improvisada, peti qui peti. Els poders de l’Estat, i el nacionalisme espanyol en especial, han volgut veure més capacitat de trencar Espanya en el referèndum il·legal que els seus propis impulsors. Fins aquí la categoria de la representació. I acostumats a perseguir fantasmes, a buscar allò que no es veu però que ha d’existir, proven ara de certificar la violència.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ