Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Aquest no era el pla

Desgraciadament els interessos personals i de partit estan fent molt de mal als contraris al separatisme

Manuel Valls, ex-primer ministre francès i regidor de l'Ajuntament de Barcelona.
Manuel Valls, ex-primer ministre francès i regidor de l'Ajuntament de Barcelona.

Vaig conèixer i vaig viure l'origen de la plataforma de Manuel Valls. Naixia amb la idea d'aconseguir una aliança constitucionalista a Barcelona amb l'objectiu de frenar l'independentisme unint forces al voltant d'un candidat independent. Aquest era el pla. Buscar el millor candidat i unir els partits constitucionalistes. Nosaltres ho vam intentar, però el desastre va ser estrepitós. El PSC s’hi va negar en rodó, com sempre, i el PP va preferir presentar un candidat desconegut per intentar salvar els mobles per no sumar-se a una plataforma que per a alguns "havia estat absorbida per Rivera".

La plataforma mai la va controlar ningú que no fos Valls, que des del primer dia va dir que actuava sota la màxima "Primer l'interès del país, després l'interès dels partits i finalment els interessos personals". Valls sabia que seria necessari que tots els implicats fossin generosos, i van demostrar ser-ho Ciutadans, Lliures i UPyD en integrar-se a la plataforma. La llàstima va ser que, dels grans partits únicament Ciutadans va entendre la urgència de la contesa, però la vocació era de transversalitat, i en això ens vam centrar amb tots aquells que van voler sumar.

Teníem plataforma, teníem equip i començava el partit. Un de molt important per a tots nosaltres. Ens jugàvem evitar que l'independentisme guanyés Barcelona. Reconec que els resultats no van ser els que esperàvem, però fins i tot amb aquells resultats es podia ser decisiu, es podia aconseguir l'objectiu d'impedir que Barcelona tingués un alcalde independentista. Valls sempre havia dit que en política en algunes ocasions calia triar entre el dolent i el menys dolent, i que calia tenir prou valentia per prendre les decisions adequades per difícils que fossin. Va arribar el moment i va ser coherent. Si Manuel Valls, Eva Parera i Celestino Corbacho no haguessin facilitat la investidura d’Ada Colau, actualment governaria Maragall. Això és una obvietat.

Em va costar comprendre els motius de Ciutadans per no votar Colau, per més que comparteixo amb ells l'animadversió cap a l'alcaldessa populista. Sembla ridícul creure que Ciutadans, un partit que estava disposat a tot per evitar que l'independentisme parasités les institucions, volgués de debò que Maragall fos alcalde. Ciutadans, igual que la nostra plataforma, va néixer per frenar el nacionalisme. Afortunadament els seus vots tampoc eren imprescindibles, així que encara que sonés poc convencional, el fet de votar diferent mai ho vaig entendre com un problema insalvable. Les conseqüències d'aquesta divergència, des del meu punt de vista, han estat extremadament nocives per als constitucionalistes. Malgrat tot, vam tenir èxit. Vam aturar el secessionisme, però n’hem pagat un preu molt alt, el trencament del grup municipal.

Encara recordo aquella campanya de Ciutadans que portava com a eslògan allò de "millor units" amb certa nostàlgia… Fou la primera campanya que em va fer sentir identificat de debò amb una causa.

La divisió del constitucionalisme la plorarem durant molt temps. Parlava a l'inici de l'esperit amb el qual naixia la idea de la plataforma. El pla mai va ser dividir-se, el pla mai va ser generar tensions entre nosaltres, el pla mai va ser arrabassar espai als partits. El pla era salvar Barcelona. Reagrupar-nos, ser capaços de prescindir de les petites diferències existents per lluitar junts per un objectiu comú. Desgraciadament els interessos personals i de partit estan fent molt mal als contraris al separatisme, tant en el teixit associatiu com en els partits polítics. Si no comencem a pensar ja en les properes autonòmiques anirem massa tard. L'única via per recuperar Catalunya és probablement una plataforma unitària i transversal amb un propòsit comú, i això no ho aconseguirem si continuem trencant tot el que amb esforç hem aconseguit construir. Probablement una plataforma amb més suport encara si és possible, amb més força, més unida.

El constitucionalisme a Catalunya no pot estar partit cada dia en més trossos. O a Madrid comencen a entendre això o a Catalunya, d’aquí a uns anys, no quedarà constitucionalisme.

Fernando Carrera és politòleg.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >