La capital d’Espanya que es va projectar en un poble de Saragossa

Jaime Latas diu que aquesta història la va sentir de petit com si fos una llegenda. “Era com una tradició oral: deien que durant la República anaven a posar la capital aquí”, explica el president de l’Asociación Grupo de Historia d’Utebo. Latas és una excepció, perquè molt pocs coneixen en aquest poble saragossà del pla que va presentar l’arquitecte Nicolau Rubió i Tudurí el 1931 per construir, en aquesta plana a la vora de l’Ebre, una nova capital d’Espanya: Ibèria.

Rubió (Maó, Menorca, 1891 - Barcelona, 1981) es trobava en el moment més àlgid de la seva carrera quan va sorprendre amb el seu “projecte de capital federal”: des del 1916 era el director del Servei de Parcs i Jardins de Barcelona. Va enjardinar la muntanya de Montjuïc —sota la direcció del paisatgista francès Forestier— i el palau de Pedralbes; va dissenyar els hotels de la plaça d’Espanya de Barcelona o el pavelló de Ràdio Barcelona al Tibidabo; va formar part de la comissió d'ordenació de l'Eixample i d’una planificació urbana de Catalunya per encàrrec de la Generalitat. Rubió era, sobretot, un intel·lectual inquiet que també pintava, escrivia novel·la, teatre o tractats de caça a l’Àfrica, la seva altra gran passió.

Rubió va presentar la maqueta d’Ibèria el juliol del 1931 en una exposició de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya. Els detalls del projecte els va avançar en un article de la revista Mirador: “Una república federal no pot tenir per capital una ciutat acostumada a 500 anys de centralisme. Una capital moderna ha de ser una ciutat gerència, i no això que anomenen gran ciutat”. El seu model, explicava Rubió, eren Washington, Canberra o Nova Delhi.

Rubió justifica vagament la localització, pel simbolisme d’estar al costat de l’Ebre i per la seva ubicació “neutral”: des d’Utebo hi ha, pràcticament, la mateixa distància a Madrid, Barcelona, Bilbao i València. Latas i Walter Espada, el tècnic del centre cultural Mariano Mesonada, especulen que Rubió descobrís Utebo perquè la seva torre mudèjar va ser una de les icones de l’Exposició Internacional del 1929 (l’arquitecte va estar implicat en la planificació de l’esdeveniment). La rèplica de la torre d’Utebo que es va construir per a l’exposició encara és al Poble Espanyol de Montjuïc.

Ibèria seria una ciutat funcional i sense personalitat. “Espanya necessita, per a la seva República federal, una capital nova, un organisme construït per a l’eficiència de les funcions de Govern, sense les complicacions d’una gran ciutat, sense indústria, sense comerç independent, sense personalitat. Ha de ser una ciutat neutra, habitada per funcionaris i per representants de les activitats federals”, va escriure Rubió. La nova capital dividia la zona de treball i les seus del poder Judicial, Legislatiu i Executiu —a banda de les ambaixades— dels barris residencials i d’una estació de tren i aeroport. Antonio Pizza, un professor de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), remarca en un assaig del 1993 que l’aeròdrom d’Ibèria evoca el míticTempelhof de Berlín, però amb la particularitat d’anunciar “en lletres colossals, sobre la pista d’aterratge, el nom de la ciutat”.

Ibèria no havia de tenir més de 150.000 habitants i no es permetria l’ús del vehicle privat: “No hi ha gairebé carrers, només zones de passeig, ni tampoc transport privat”. El sistema de transport seria una xarxa de metro subterrània i una línia aèria, probablement un telefèric. Dels edificis, Rubió només especifica que seran d’altura —el més alt, un hotel, de 240 metres— i d’una “simplicitat i monotonia a ultrança. S’estandarditzaran tots els elements de la construcció”. Ibèria havia de ser “la traducció en ciment i ferro d’una estructura política. No és un projecte per agradar”, resumia l’autor. El Col·legi d’Arquitectes de Catalunya desconeix què va ser de la maqueta i dels plànols d’Ibèria.

Catalanista convençut

El vessant polític de Rubió és clau per comprendre l’experiment. Rubió era un catalanista convençut. Va militar breument el 1922 a Acció Catalana, un partit que va acollir desencantats amb la moderació de la Lliga Regionalista de Francesc Cambó. Un dels seus germans, Marià Rubió i Tudurí, va ser un dirigent destacat d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Rubió es va traslladar a París el 1937 i durant la Guerra Civil va servir com a delegat de la Generalitat a França. Va tornar a Espanya el 1946 per dedicar-se, discret, sobretot a projectes de paisatgisme per a particulars.

Ibèria respon també a un moment en què l’arquitecte es distancia de les seves tesis a favor de la ciutat jardí, segons explica Carlos Sambricio, catedràtic d’Història de l’Arquitectura, en un estudi del 1996, l’única anàlisi específica sobre Ibèria publicada fins avui. “La ciutat jardí no és la solució perquè allunya les persones dels avanços de la ciència. S’opta per un model de ciutat aglomerada, la manifestació típica de la qual era el gratacel. Aquests ofereixen més avantatges per a l’organització científica del treball”, diu Sambricio. Magín González, un arquitecte de l’Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, va publicar, el 1931, una anàlisi que descrivia Ibèria com una reacció contra el metropolitanisme de Le Corbusier: “Contra aquesta urbana patològica elefantiasis s’ha ideat una nova tendència, la qual pretén limitar el creixement de les ciutats mitjançant la fixació absoluta del traçat i del nombre d’habitants”.

L’Ajuntament d’Utebo confirma que no es va construir res d’aquell pla. Ramon Grau, antic responsable de projectes de l’Arxiu Històric de Barcelona i coneixedor de Rubió, opina que "Ibèria era un projecte molt poc consistent". I assegura: “Entenc el projecte més com un globus sonda en la nova conjuntura política espanyola que no pas com una cosa pensada seriosament”.

Utebo tenia uns 2.500 veïns el 1930. Avui té 18.500 habitants i el seu enclavament estratègic li ha permès desenvolupar una economia industrial sòlida. “No vam ser la capital d’Espanya, però va venir la General Motors”, diu Latas, referint-se a la planta que té el fabricant d’automòbils Opel a la veïna Figueruelas. “Però és que, a més, qui ho hagués pagat, això?”, afegeix, escèptic, l’historiador d’Utebo.