Selecciona Edició
Connecta’t

La torre que mil anys després cau a trossos

L’antiga fortificació medieval del municipi d’Ivorra s’està esfondrant després d’una restauració que va costar 530.000 euros

La torre del Moro d'Ivorra.
La torre del Moro d'Ivorra.

El mirador de la Torre del Moro d’Ivorra només va estar obert un any, “fins que van començar a caure pedres”, diu Jordi Ribalta. L’alcalde d’aquest municipi de la Segarra observa la torre amb resignació, envoltada de bastides, de tanques i xarxes que eviten que els fragments que s’hi desprenguin, no fereixin cap dels 104 veïns del poble: “De moment, ens ha costat 15.000 euros tenir-la així, més els peritatges”. La torre és, juntament amb una cisterna subterrània, l’últim vestigi d’un castell construït al segle XI. Els conflictes bèl·lics van anar enduent-se parts de la fortificació, fins que només en va quedar la torre. Mil anys després de bastir-se, la torre torna a estar en perill, i aquesta vegada no és per una guerra sinó per unes obres de restauració.

El Ministeri de Foment va donar llum verda a la restauració de la torre l’any 2011 i va concedir 400.000 dels prop de 530.000 euros que va costar l’obra —la resta la va aportar la Generalitat. Les tasques de reforma van finalitzar el 2015 però els panells informatius de les administracions continuen allà, com si fossin un recordatori de l’infortuni. Antoni Martí, un arquitecte experimentat en la conservació del patrimoni, va guanyar el contracte i va optar per un mètode inusual, el morter de guix tradicional, per recobrir la torre. Martí va escollir el guix perquè és un material abundant a la vall del Llobregós, d’ús freqüent a la regió fins a principi del segle XX i que durant les guerres carlistes ja es va utilitzar per bastir l’estructura. El projecte de Martí va deixar descoberta la base, que és l’única part de la torre que es manté intacta des de l’edat mitjana. L’arquitecte va instal·lar a l’interior de la torre una escala de cargol que puja fins a dalt, on va habilitar un mirador. Actualment l’accés està prohibit i entre els merlets només treu el cap una estelada esfilagarsada.

L’any 2016 ja va causar polèmica el canvi radical que va suposar visualment la intervenció de Martí a la Torre del Moro: de la columna de pedra descoberta es va passar a un cilindre uniforme i gris. De lluny, la torre semblava més una sitja que no pas una vella construcció militar medieval. La seva funció ha estat molt diversa: a finals del segle XIX s’hi va instal·lar un dipòsit d'aigua pluvial o, fins i tot, la presó municipal. Però Martí, com demostren les fotos més antigues, va ser fidel a la principal reforma que va patir la torre, quan Ivorra era un bastió carlista, la talaia era un punt de defensa reforçat amb guix i amb espitlleres per disparar des de l’interior.

José Maria Sanz, un arquitecte de Terol, és un dels més grans experts espanyols en l’ús del guix en arquitectura. Martí va visitar una de les obres de conservació de Sanz, la del castell medieval de Vilell. Sanz dona suport a la decisió de replicar el sistema de reforç amb guix dels carlistes, però admet que el sorprèn el despreniment del morter a Ivorra: “És la primera experiència que conec, en exterior, en què el guix s’ha comportat malament”. L’Ajuntament ha encarregat un peritatge per determinar quins errors s’han produït i està a l’espera de les anàlisis del material de l’obra per part de tècnics de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC).

Restauració precursora

Martí explica que és el primer cop que es restaura una estructura tan gran amb guix tradicional a Catalunya. “Ara tenim dos objectius: d’una banda, detectar el problema i reparar-lo; de l’altra, que aquesta experiència serveixi com a base per investigar la restauració amb guix del patrimoni de la zona”, diu Martí. Pedro Bel, un arquitecte de Saragossa amb una àmplia experiència en l’estudi del guix, coincideix amb Martí que hi ha poca documentació acadèmica que permeti millorar la fiabilitat d’aquesta tècnica: “Comprenc perfectament que pugui donar errors perquè hi ha pocs estudis per restaurar amb guix. Prou ha fet l’arquitecte [Martí] per identificar el guix de la torre i apostar per ell”. Bel està realitzant la tesi doctoral sobre aquest material i ofereix diversos exemples sobre el desconeixement que hi ha sobre el guix: “Freqüentment el confonen amb cal. A vegades em pregunten, quan escric articles acadèmics, si m’he equivocat, que com és possible construir edificis amb guix. El 50% del patrimoni arquitectònic de l’Espanya mediterrània, des de Girona fins a Sevilla, està fet amb guix”.

La diferència principal —no l’única— entre el guix industrial i el tradicional és la temperatura de cocció del mineral, segons Bel: el guix industrial es cou, per obtenir la pols del morter, a uns 150 o 200 graus, mentre que el tradicional puja a 800 i 1.000 graus. Els experts estan redescobrint que el guix tradicional és un material de construcció de qualitat i resistent.

Sanz no s’atreveix a oferir una teoria sobre el que ha passat a Ivorra, però subratlla que “abans de prendre una decisió cal estar molt convençut i haver analitzat molt bé el projecte i els materials”. “La majoria de persones que ens dediquem a això som una mica autodidactes i també hem après amb errors”, diu Sanz, tot i que afegeix que “quan arriba el moment de restaurar no és el moment d’experiments”.

A l’espera de les anàlisis de la UPC sobre la composició del morter, Martí opina que la vulnerabilitat del l’obra també pot ser arran que “la torre és un cilindre molt descarnat i molt exposat a la climatologia”. Sanz i Bel descarten que aquestes condicions puguin ser per si mateixes causes perquè falli el guix. Ribalta està convençut que els possibles errors són per part de Martí i no de l’empresa constructora, i no descarta que, un cop conclòs el peritatge, l’Ajuntament iniciï accions legals contra l’arquitecte.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >