Selecciona Edició
Connecta’t

El Papa català i la mariscada de Sorrentino

Al Vaticà hi ha autèntics fans de la sèrie del cineasta italià

John Malkovic com a papa a la sèrie de Paolo Sorrentino.
John Malkovic com a papa a la sèrie de Paolo Sorrentino.

L’estudi 5 de Cinecittà, les quatre parets on Fellini va construir tot el seu món imaginari, va acollir fa un parell de mesos el rodatge de la segona temporada del Papa de Paolo Sorrentino. En plena recreació de la Capella Sixtina, entre cables, ajudants i una comitiva de periodistes endormiscats, se suposava que se li havia d’estirar la llengua al cineasta. Com qualsevol esforç inútil, tot plegat va acabar en un carreró sense sortida de la malenconia. Però el dimoni viu en els detalls i, en una pausa, uns productors espanyols que havien volat fins a Roma per saber en què es gastava aquella colla els seus diners, van explicar que Sorrentino els havia citat la nit abans al seu restaurant preferit. El cineasta no s’hi va presentar, tot i que viu a tot just dues cantonades, van admetre, desil·lusionats. Tot i això, l’Ottavio, una esplèndida marisqueria al barri de l’Esquilino, va apaivagar el desengany. No vaig dir res, vaig apuntar i, al cap de dues setmanes, amb l’excusa d’un aniversari familiar, ens vam endinsar per la porta del darrere al que devia ser La Grande Bellezza de la gastronomia.

Sorrentino, com era d’esperar, tampoc va donar senyals de vida. Vam trigar una estona a examinar cada racó del restaurant i, mentre portaven el vi, ens vam distreure fent elucubracions sobre qui podria ser el pròxim Papa. La sèrie ja hi ha col·locat un nord-americà i un britànic, i les cases d’apostes, com si fos un partit de Lliga, no donen a l’abast cada vegada que la Divina Providència sobrevola el Conclave durant uns dies. No vam trigar tant, en canvi, a descobrir que el plat estrella de l’Ottavio era la seva famosa Catalana: una mena d'amanida freda de crustacis XXL amb tomàquets que, segons sembla, té l’origen a Sardenya, i a la qual els executors italians, sempre poc generosos amb el mèrit gastronòmic aliè, neguen la paternitat catalana. Passa sovint.

La terminologia “a la catalana” o “català” pot induir a enganys. Fraus etimològics. A vegades, sense arribar al nivell libidinós d’“una spagnola” (ho podeu preguntar si hi aneu), ha tingut també una connotació despectiva. Penseu en Calixt III o en el mateix Alexandre VI: els dos papes Borgia. O més aviat, Borja, perquè eren valencians (de Xàtiva, concretament), però a Roma sempre se’ls ha conegut com els catalans. Primer, perquè aquella era la part del regne que portava la veu cantant llavors a la Península. Però també per la mania que ens van agafar després de l’expansió comercial de la Corona d’Aragó. A finals del segle XV –està documentat– dir-li “català” a algú aquí et podia costar un bon mastegot. Al Decameró de Bocaccio i a la Divina Comèdia es fa referència a la garreperia catalana. De fet, el papa Juli II, quan encara era cardenal, va definir el futur papa Alexandre VI com “un català, porc i circumcís”. O sigui, jueu, que en l’escala de l’odi racista puntuava el doble.

Alfons de Borja i Cabanilles (Xàtiva, 1378 – Roma, 1458) va néixer en una família adinerada i, com acostuma a passar, va tenir llicència per somiar el que li va venir de gust. Tant, que fins i tot es va proposar ser Papa. Primer va estudiar Lògica i Art, però algú a casa hi devia posar ordre i va acabar a Lleida cursant un doctorat en in utroque iure, que en el pla Bolonya de l’època era un màster combinat de Dret Civil i Canònic: el somni de qualsevol pare. L'Alfons era espavilat i sabia prosperar (ningú arriba a ser pontífex sense aquestes virtuts) i fins i tot va cridar l’atenció de Pero Martines de Luna y Peres de Gotor, és a dir, l’antipapa Benet XIII (Illueca, 1328 – Peníscola, 1423), a qui li van arrabassar la tiara rebuda a Avinyó després del Cisma d’Occident. I això que es va resistir tant com va poder (per això encara diem “tretze són tretze” per expressar tossuderia). Després va aconseguir ser vicari de la catedral de Lleida i bisbe de València i, com passa quan algú destaca, va rebre una trucada des de Roma. La seva gran virtut va ser mantenir-se allunyat dels ganivets que volaven entre els Orsini i els Colonna, dues de les grans famílies romanes. I gràcies a la seva avançada edat (79 anys), va acabar sent Papa com a mal menor. Un Papa jove, ja ho va explicar Sorrentino, acaba fent bola.

El papa Juli II, quan encara era cardenal, va definir el futur papa Alexandre VI com “un català, porc i circumcís”. O sigui, jueu, que en l’escala de l’odi racista puntuava el doble

Alfons de Borja va ser breu (tres anys) i no va col·locar el successor directe de la família. Però el seu nebot Roderic Llançol de Borja, vicecanceller del Vaticà i general de les tropes pontifícies d’Itàlia, sabia que li arribaria el torn: amb 26 anys encara podia esperar. Després de quatre papes més, el nepotisme borgià el va convertir en el cèlebre Alexandre VI. Va haver de dissenyar mil plans per aconseguir que les famílies cardenalícies del 1492 s’ho empassessin (un altre català, devien pensar). El seu gran enemic, el cardenal Giuliano della Rovere (després Juli II), el va desprestigiar tant com va poder i, segons vam veure en la sèrie dels Borgia, fins i tot li va cridar al futur Papa (encarnat per Jeremy Irons): “Tu, català, te’n pots anar a l’infern”.

El celibat és un invent modern i en aquella època no el respectaven ni els papes, molt avesats a la successió dinàstica i a deixar fills a una i altra banda del Tíber. El papat d’Alexandre VI, això no ho discuteix ningú, va ser notablement productiu en aquest sentit. Nou plançons, els més famosos, Lucrècia i Cèsar. Però des del punt de vista executiu va crear una mena de Tribunal Suprem i va emprendre diverses reformes. També va fer allò tan català (sabem que era valencià) de “fer país”. Alguns historiadors asseguren que durant aquell temps al Vaticà es parlava català. Així ho subscrivia el pare Batllori en el seu estudi El català, llengua de Cort a Roma durant els pontificats de Calixt III i Alexandre VI. Sí, a la cort dels Borgia es parlava català i els oficials de la Cúria pontifícia ho respectaven, va deixar escrit. Fins que es va acabar la festa. Perquè la mort d’Alexandre VI (sembla que li van fer tastar la medicina preferida dels Borgia) es va celebrar a tot Itàlia.

Un papa català al pròxim conclave? Ni en somnis. El més semblant avui a aquesta profecia al col·legi cardenalici és el cardenal i arquebisbe de Barcelona, Juan José Omella. Les seves arrels, tot i això, s’aturen just a la Franja (recordeu que l’últim aragonès només va arribar a antipapa) i les seves homilies acostumen a ser en castellà, tot i el disgust de la Generalitat. Avui es parla d’un filipí i un guineà. Si fem cas del vaticini sorrentinià –i al Vaticà hi ha autèntics fans de la sèrie– tocaria pensar en un nord-americà. L’única realitat, 500 anys i dues temporades després, és que els catalans no mengem llagosta freda amanida amb tomàquets.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >