Selecciona Edició
Connecta’t

La Dama de l’unicorn fa obres a casa

Els famosos i misteriosos tapissos del Museu de Cluny de París continuen seduint els visitants tot i la radical reforma que emprèn el centre

Una dona davant del tapís principal de la Dama de l'unicorn, al Museu de Cluny, a París.
Una dona davant del tapís principal de la Dama de l'unicorn, al Museu de Cluny, a París.

Des de fa anys, la meva cita inexcusable cada vegada que viatjo a París és amb una dona, lògic si es pensa que és París. De fet, he de dir que és amb una dona i el seu unicorn, cosa que ja no resulta tan habitual i fins i tot pot arribar a semblar un pèl excèntric. Es tracta, esclar, de la Dama de l'unicorn protagonista de la sèrie de sis excepcionals tapissos que s’exposen al Museu de Cluny, el museu nacional d’art medieval de la ciutat, i que captiven la imaginació de tothom que els coneix, des de Rilke fins a Victoria Cirlot, passant per Tracy Chevalier, que els va dedicar una novel·la (La dama y el unicornio, Alfaguara, 2004). Als tapissos, una dona enigmàtica apareix amb un unicorn i altres animals en unes escenes que s'han interpretat com a al·legories dels sentits i que culminen en l’obra més impactant i misteriosa, amb la Dama pel que sembla preparant-se per rebre algú, davant d’un pavelló obert, sota una inscripció que diu així: “À mon seul désir”. L’altre dia vaig tenir la grata sorpresa que l’hotel on m’allotjava era just al costat del museu, de manera que gairebé era com si pogués dormir amb la dama, un pensament que em va tenir despert fins a altes hores i es va metamorfosar després en somnis tan estranys com incandescents. L’endemà al matí em vaig precipitar cap al Museu de Cluny sense més preàmbul que un cafè ràpid i, absurdament, havent-me intentat empolainar el millor possible per causar una bona impressió. “És un tapís, no una cita, idiota”, em repetia quan m’afaitava tot neguitós.

Arribat a la porta del recinte, un petit i meravellós château enmig de París, la vella residència dels abats de Cluny quan viatjaven a la capital, em vaig trobar que estava tancada i no em van obrir ni picant a la porta com si fos Guillem de Baskerville o el Beat de Liébana. Resulta que hi fan obres i no s’entra per la porta tradicional de davant de la placeta enjardinada de Paul Painlevé, sinó per un accés nou més a prop del bulevard Saint-Michel. Quan ho vaig veure em vaig quedar garratibat: la romàntica entrada per la muralla, el pati empedrat, amb un pou i la torre, que ja anava creant ambient per arribar fins a la Dama, s’ha substituït per l’accés a través d’un edifici modern de nova planta construït per l’arquitecte Bernard Desmoulin, que s’ha quedat ben descansat. Però és que, a més, mentre duri la rehabilitació del museu (prevista fins al 2021), només es pot fer una visita parcial del lloc i la col·lecció.

Vaig entrar amb l’ànima encongida al nou edifici, molt diàfan, molt accessible, amb rampes, ascensors i un arc de seguretat i tot. No seré jo qui digui que aquestes coses no s’han de fer, però cada vegada m’entristeix més veure com els vells indrets estimats es van dissolent (probablement com nosaltres mateixos) per deixar pas a la modernitat i la racionalitat. Em va passar igual amb el National Army Museum de Londres, un altre dels meus llocs preferits del món, a Chelsea, tot i que ni de bon tros tan monàstic com Cluny.

La part antiga del Museu de Cluny.
La part antiga del Museu de Cluny.

Actualment al museu parisenc la visita és molt limitada. És cert que les termes romanes, que es poden visitar per sota de la part nova, queden revaloritzades, però de moment no pots accedir a bona part de l’edifici medieval, inclosos el pati i la preciosa capella del gòtic flamíger on sempre semblava que estiguessin a punt de trobar el Grial o matar sant Thomas Beckett. És una llàstima perquè avui en dia el gòtic de Cluny donaria consol després del que ha passat a Nôtre-Dame (que allò sí que deu ser gòtic flamíger). Al primer pis del nou edifici s’ha reunit una petita selecció d’obres de la col·lecció sota l’apel·latiu Trésors i que inclou alguna adquisició recent.

M’ha fet especial pena veure que la botiga i la llibreria del museu, que estava instal·lada a la torre d’entrada del vell edifici i era un lloc infinitament encisador, amb aquell terra de fusta que cruixia, el petit finestral i la música medieval sonant sense parar, hagi estat traslladada al nou edifici i s’hagi convertit en un espai funcional sense cap mena d’encant. Fent el cor fort, vaig preguntar per la Dama, esperant-me les pitjors notícies, que hagués aprofitat per marxar de vacances o que ara la mostressin en un espai “contemporani”.

Van anar callant i l’èxtasi contemplatiu posava una nota concupiscent a les seves faccions. Van marxar deixant en l’aire una aroma de suor jove especiat en hormones

Em vaig sentir alleujat (i suposo que tots els seus admiradors i adoradors) quan vaig saber que la Dama és a casa i s’exposa de la mateixa manera: a la seva sala en la penombra i amb els tapissos disposats a les parets que hi ha al voltant, i un seient enmig per si t’agafa, fet que no és insòlit –li va passar a Mérimée–, un atac de síndrome de Stendhal davant d’un desplegament de bellesa i irradiació emocional com aquest. L’única diferència és que abans d’accedir al fosc passatge iniciàtic que porta a la sala passes per una altra de nova on es mostra la petita exposició temporal Les cinq sens, un écho a La Dame à la licorne, amb una sèrie d’objectes relacionats amb els sentits i, un gest que és d’agrair, un ullal de narval, l’estrany apèndix de mamífer marí que a l’edat mitjana es pensava que era una banya d'unicorn.

Finalment vaig endinsar-me al món de la Dama i al túnel fosc que hi dona accés vaig tornar a sentir el vertigen familiar de la retrobada. En arribar a la sala vaig tornar a quedar bocabadat i al límit de les llàgrimes. Es trobava, tota ella, en les seves diverses plasmacions, al seu jardí millefleur, més enllà del temps i de l’espai, sublim, infinitament seductora, llunyana i a la vegada tan invitadora i propera. Em vaig asseure davant del tapís central imaginant –ingènuament– que les portes de la tenda de la Dama, els seus llavis, s’obrien per a mi, que era a mi a qui esperava, que jo era el seu enunciat “seul désir”, el seu Lancelot. Em vaig quedar una bona estona observant amb la meitat de la ment abismada en la contemplació i l’altra intentant desxifrar a l’estil Robert Langdon d'El Codi da Vinci el secret de tot allò representat. Van passar els minuts i després les hores. La gent entrava i sortia de la sala. A estones em quedava tot sol amb la Dama (i la vigilant no em treia els ulls de sobre). Els visitants en general guardaven un silencio meravellat i respectuós. Fins i tot un inicialment cridaner grup mixt d’adolescents en una visita escolar van semblar impressionats per l’estrany poder dels tapissos. Van anar callant i l’èxtasi contemplatiu posava una nota concupiscent a les seves faccions. Van marxar deixant en l’aire una aroma de suor jove especiat en hormones.

I jo mirava i mirava embriagant-me de la Dama, sense aconseguir saciar-me de la seva presència. “Il ne me reste rien de moi-même / J’ai tout perdu dans l’Amour”, vaig mussitar com l’ardent visionària Hadewijch de Brabant. Em vaig adonar que no em podia moure, estava com atrapat en un forat negre incongruentment ple de resplendor. Per un moment vaig arribar a pensar que no me’n podria anar mai i entraria a formar part de l’escena com l’unicorn. Llavors una dona em va demanar amb timidesa si podia fer-li una foto d’esquena davant del tapís i l’encanteri es va trencar. La vaig mirar a la cara en la penombra i em va somriure de la mateixa manera enigmàtica i ambivalent de la Dama. A fora, tot era París.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >