Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Messi i la fe perduda

‘La Pulga’ com a fenomen i la selecció d’Argentina com a sentiment oculten greus conflictes de fons: des de la formació fins a la venda de talents joves

Messi, durant el partit entre l'Argentina i el Paraguai.
Messi, durant el partit entre l'Argentina i el Paraguai. REUTERS

Com perdre dues vegades. Sona increïble que, després de 132 partits, Messi continuï sense trobar el seu lloc en la selecció. Primer l’hi van negar els jugadors veterans, que no van veure el geni que apuntava i el van tractar com a qualsevol jugador bo. Després no l’hi va donar l’afició, que el veia com un estranger disfressat d’argentí, i ho va resistir seriosament quan la selecció va caure en la Copa Amèrica celebrada a Argentina el 2011. Des de llavors sempre va ser un genial cos estrany dins d’un equip erràtic que canvia el seu rumb en cada frustració (nou entrenadors en 14 anys). La sort, que és amiga de la confiança, tampoc va ajudar en aquelles finals perdudes que Leo va afrontar amb una pressió excessiva. Fa molt de temps que veig els partits amb un ull posat en un equip que no funciona i un altre en Messi, com a possible salvador de la pàtria. Quan Argentina perd, perdo dues vegades.

Es busca una idea. El complex de superioritat futbolístic que sempre vam tenir els argentins (de vegades a fi de bé), ens fa creure que, passant d’un campionat a un altre, els problemes es resoldran perquè som Argentina i perquè tenim Leo. Després de 25 anys sense guanyar res d’important, se’ns està acabant la fe. Messi com a fenomen i la selecció com a sentiment oculten greus conflictes de fons. Des de la crisi de formació (per no saber portar a l’acadèmia el futbol de carrer que ens va fer apassionats, virtuosos, astuts i diferents) fins a la venda dels talents joves abans d’aconseguir la maduresa (que talla d’arrel el cercle virtuós de l’emulació). Continuo creient que l’amor invencible al joc ens ajudarà a trobar una sortida. Però cal una idea, paciència per sostenir-la i persones creïbles que la representin. Per dir-ho amb noms propis, avui seria més important un Menotti que un Maradona.

Satèl·lit d’Europa. Una part d’aquest diagnòstic es fa extensible a totes les seleccions que participen en la Copa Amèrica, on apunten pocs talents joves i s’imposa una sensació acusada de decadència i desinterès general. El futbol sud-americà ha passat a ocupar un lloc secundari, gairebé satel·litari, pel que fa a aquesta espècie d’imperialisme futbolístic europeu que ho compra tot i, tenint en compte els darrers Mundials, també ho guanya tot. En aquests dies n’hi ha prou que una promesa faci dues filigranes en el primer temps d’un partit perquè el comprin en el descans. Ni la situació econòmica, ni la passió elevada a violència, ni la falta d’infraestructures, ni el caos organitzatiu, ni el llarg etcètera que ens afligeix, ajuden a dignificar el “producte anomenat futbol”, que va definir Havelange. La sensació és que, per obra i gràcia del context, cada partit que es juga a Europa sembla nou i els de la Copa Amèrica semblen usats, com de segona mà.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >