Selecciona Edició
Connecta’t
L'ESCRITA OPINIÓ i

Sotaigua

Per bé que l’espai sideral és l’última frontera que excita la imaginació amb una certa gràcia, el fons marítim encara conserva una quota merescuda de misteri

Una platja de la Costa Brava, la del Moll Grec, a Empúries.
Una platja de la Costa Brava, la del Moll Grec, a Empúries.

Una vegada que de petit jugava a la platja, a l’hora baixa, l’aigua era un mirall, van arribar dos ofegats a la llongada. Amb parsimònia. Un home i una dona botits, de llavis moradencs, amb serpentines de pell gelatinosa i groga a la cara. Els peixos els havien buidat els ulls. Els adults ens van fer fora i van trucar a la policia.

Vam imaginar el periple dels dissortats. Planejant pel fons sorrenc, i rebotant, dolçament, pels roquissars, a mercè dels corrents, entre peixos i atols. Havien vingut a suïcidar-se a la Costa Brava. Els uns dèiem que per desídia, els altres deien que ell tenia una malaltia amb data, i que ella havia decidit acompanyar-lo en l’avançament del desenllaç. Els diaris van explicar que eren jubilats francesos: havien sortit amb una barqueta i un grop de mar els havia llicenciat.

Per bé que l’espai sideral és l’última frontera que excita la imaginació amb una certa gràcia, el fons marítim encara conserva una quota merescuda de misteri. La literatura se n’ha fet un tip, d’enviar persones a mar i de posar-les a prova. Personatges que se n’han sortit o hi han perdut la vida. Retornats de les gargamelles dels monstres, supervivents de naufragis, atrapats als derelictes i condemnats, és clar, al cementiri que sempre serà el mar. Però poques vegades la literatura s’ha encarregat d’oferir-nos el viatge dels ofegats. L’ambient. La segona vida, anemònica, del desfer-se, i el ball, tan coreogràfic, dels submergits.

Després d’una arqueologia mínima a la meva biblioteca d’analfabet, he redescobert el conte El ahogado más hermoso del mundo, de García Márquez. Els nens troben un ofegat, i el cadàver és ai festa per a les dones del poble, que l’han d’arreglar, per enterrar-lo, i se n’encaterinen, però els homes es posen gelosos i el tornen al mar que l’havia embellit. Aquest conte, però, parla de l’enfora. Va ser Alfred Jarry el qui, al meu entendre, més bé va descriure la vida dels ofegats. A la peça Les moeurs des noyés n’explica les maneres, tan gràcils, fins i tot cortesanes, d’alga i ballarí, tot i que els acaba comparant amb els borratxos que fan tentines i tenen actituds inhumanes, al final són una societat a part, estrafolària i taxonòmica.

L’última diguem-ne recreació que he llegit, del món a sota l’aigua, es troba al llibre Persecució, de Toni Sala. En aquest cas tenim l’enfora i l’endins. Un pescador explica la quantitat de coses que ha arribat a treure del mar, vaques, motors, un veritable basar de rareses. I alhora la protagonista imagina el periple d’aquest pescador, un cop negat, integrat a les autopistes abissals que porten morts, indistints, d’una banda a l’altra del globus. El mar com una equiparació entre amos i subalterns. El mar com un bateig que modifica l’estat dels éssers, humans i bèsties, que hi moren, i que hi reneixen, transmutats, tornats al punt de partida de tota existència, l’aigua. I l’aigua que inaugura Thomas l’obscur, de Maurice Blanchot. Un llibre que ausculta el moment que un home s’ofega.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >