Selecciona Edició
Connecta’t
COLUMNE i

Doctor Besa, ‘I presume’?

Possiblement ell mateix no és conscient de l'autoritat que emana, una autoritat que no neix de l'exercici del poder sinó de l'autoexigència i l'excel·lència professional

Ramon Besa amb Elisenda Tarrats, degana de la Facultat d'Empresa i Comunicació, en l'acte d'investidura com a doctor 'honoris causa' per la Universitat de Vic.
Ramon Besa amb Elisenda Tarrats, degana de la Facultat d'Empresa i Comunicació, en l'acte d'investidura com a doctor 'honoris causa' per la Universitat de Vic.

En la jungla del periodisme et pots trobar tota mena de personatges. Mestres, grans professionals, abnegats, excèntrics, funcionaris, sants, malvats i canalles. Ramon Besa (és impossible resistir-se avui a la temptació de parafrasejar Stanley quan es troba al bell mig d’Àfrica el gran Livingstone i el saluda traient-se el barret amb un “Doctor Besa, I presume?”) és un cas molt especial i destacable dins de la immensa varietat que ofereix l’espècie. D’entrada, és un periodista esportiu, cosa que vist des de la perspectiva d’altres gèneres no deixa de ser extravagant, per la matèria de la qual s’ocupa i per haver escollit una secció que t’obliga a treballar tots els caps de setmana. Besa és més que un periodista esportiu, de fet: és un periodista esportiu absolutament compromès amb el seu ofici i que s’hi entrega amb la devoció amb què abraçaria la seva causa un cavaller templer.

Em toca subratllar la qualitat de la seva escriptura, un miracle si es pensa en quines condicions de pressió horària i ambiental es cuinen les seves extraordinàries cròniques

Com a veí al llarg dels anys de la secció d’esports d’EL PAÍS –a ells i a nosaltres, Cultura, ens acostumen a col·locar junts en un extrem de la redacció, allunyats del nucli dur de Política, on es cou “el que de debò és important”: som el que el Ramon i l’enyorat Agustí Fancelli van batejar com a “cors i danses”–, he pogut observar privilegiadament dia sí dia també, any rere any, el doctor Besa en acció. I és tot un espectacle, escolteu. S’entrega a l’esport (periodísticament parlant, perquè jo no l’he vist mai practicar-lo: hi ha rumors que alguna vegada s’ha vestit de curt i que controla prou bé la pilota) amb un entusiasme i una passió que no és que siguin admirables sinó que ens arriben a captivar. Amb veu poderosa i gest greu, home sobri i de caràcter, tot i que pot resultar sorprenentment proper i entranyable i té una manera especialment emotiva d’expressar alegria, i també d’ensorrar-se, Ramon Besa és d’aquelles persones que et tomben amb una opinió indiscutible i que t’eleven amb un copet a l’esquena.

Possiblement ell mateix no és conscient de l’autoritat que emana, una autoritat que no neix de l’exercici del poder, sinó de l’autoexigència i l’excel·lència professional, i d’una de les virtuts que més refermen el seu carisma: la modèstia. Tot plegat, a més de la seva veterania, l’han convertit en una mena de consciència de la professió (ell es veu més com un Pepito Grillo rondinaire), que adverteix i alerta dels mals actuals del periodisme, sempre des del seu indestructible amor a l’ofici.

El seu domini de la pilota (metafòricament parlant), la seva capacitat de disseccionar un partit, de jutjar una alineació, d’entendre una jugada (o tot un club), ja són proverbials i no seré jo qui les destaqui. Em toca subratllar la qualitat de la seva escriptura, un miracle si es pensa en quines condicions de pressió horària i ambiental es cuinen les seves extraordinàries cròniques. Per a algú sense la seva capacitat de resolució i el seu talent, l’infern és la pàgina en blanc d’un FC Barcelona-Reial Madrid que, en canvi, ell resol sense que li tremoli el pols, omplint magistralment l’espai mentre es juga el partit.

El seu doctorat honoris causa per la Universitat de Vic és un premi a tots els que fan un periodisme compromès amb la veritat i la qualitat

Des de fa un temps, Ramon Besa s’ha reinventat com a cronista literari, tot i que aquest adjectiu el farà posar vermell. Extraient de la seva vida personal, sobretot dels seus orígens a Perafita, a la plana de Vic, records i emocions dignes d’un Huckleberry Finn, ha anat regalant-nos una sèrie d’escrits que es compten entre la producció més autèntica i emotiva no només del periodisme sinó de la nostra literatura recent. Veritables cròniques d’una educació sentimental rural revelen un món personal ric i fèrtil, en el qual la bellesa i el sentiment s’expressen amb una sinceritat aspra i fins i tot feréstega –però amb una íntima delicadesa– sorprenentment mancada d’autocomplaença. Crònica a crònica en aquest estil, Besa està convertint el seu racó a la comarca d’Osona en el seu propi Yoknapatawpha.

El seu doctorat honoris causa per la Universitat de Vic és un premi a tots els que fan un periodisme compromès amb la veritat i la qualitat, a tots els que estimen aquest esforçat ofici i als que, com ell, no deixen de posar-se cada dia el llistó més amunt. Doctor Besa, mare meva, quina notícia tan extraordinària!

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ