Ramon Besa, de mestre a doctor
El periodista d'EL PAÍS és investit doctor 'honoris causa' per la Universitat de Vic, un premi a la seva trajectòria i ensenyament
El periodista Ramon Besa diu coses com que es necessiten “capçaleres de diaris que no estiguin condicionades per hipoteques bancàries ni subvencions” i “empresaris que vulguin vendre diaris i no caramels”; que “la comunicació corporativa i la ciutadana s'estan menjant el periodisme de tota la vida”, que “les noves tecnologies atrofien la memòria dels nous periodistes perquè tot és a Google”, que, en definitiva, “avui s'especula i opina més que s'informa”. El seu missatge té un punt d'“Eppur si muove” de Galileu Galilei en aquests temps de geocentrisme de l'ofici, tot i que aquell predicava imbuït de l'esperit de la Toscana i Besa (Perafita,1958) ho fa des de Barcelona, però amb l'ànima al seu Lluçanès. Tot plegat, compromís i ètica del periodisme i reivindicació del territori, embolcallat en l'estètica de gairebé quatre dècades de cròniques d'una exigència i una mirada que traspassen l'esport per arribar a la societat i al territori, és el que explica que aquest dijous hagi estat investit doctor honoris causa per la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya.
Això de parlar clar Besa ho fa des dels seus inicis com a infantil del periodisme, quan, ufanós, va publicar a El 9 Nou que el sou del secretari i un auxiliar administratiu del seu poble suposaven les tres quartes parts del pressupost municipal. La seva assenyada mare (“abans la vaig admirar que estimar”, ha reconegut en un dia de confessions) ho va veure clar: “Ens portaràs a la ruïna”. Efectivament, tots els familiars dels interpel·lats van deixar de comprar a la petita adrogueria que regentaven als baixos de la seva casa natal de Cal Cutret. Ho recordava el vicedegà Xavier Ginesta, que ha pronunciat la laudatio. I és que, com acostuma a dir el mestre de periodistes que Besa ja és des de fa anys, “el periodisme comarcal és fer cròniques de paios que després et trobes al bar”. Delicat, sí.
A Besa, avui redactor en cap d'EL PAÍS, abans també ho va ser a l'Avui (1979-1986) i redactor-fundador d'aquell El 9 Nou, li agrada arribar al camp per fer la crònica amb notes del que ha anat passant informativament abans del partit, amb els contextos esportiu i sociològic. És la por de quedar-se en blanc, però també la seva arma secreta per descodificar el partit i tenir-ho tot controlat. Així de preparat ha saltat també al camp de l'acte acadèmic, amb el ritual clar i en ordre: la comitiva dels doctors (vestits amb roba heterogènia i negra, però sense birrets ni togues de colors) sota el Canticorum iubilo de Haëndel; la seva entrada posterior, encara amb el xandall (americana fosca, camisa blanca) i escortat per la seva padrina, la doctora Elisenda Tarrats, al ritme d'una cançó tradicional japonesa, iconoclasta melodia per a aquesta irreverència que no deixa de ser encara per alguns que un periodista d'esports sigui investit doctor honoris causa, sacrilegi que fa menys d'un mes es va cometre també a la Universitat Autònoma de Barcelona amb Josep Maria Puyal. O sigui, que cal ser molt bo en l'ofici perquè això passi.
Li agrada arribar al camp per fer la crònica amb notes del que ha anat passant informativament abans del partit, amb els contextos esportiu i sociològic. Així de preparat ha saltat també al camp de l'acte acadèmic
Besa encaixava amb calma aquests primers compassos del partit, encara a la banqueta atent a la laudatio de Ginesta, que ha mostrat un bon marcatge dels clàssics citant com a ídols de l'homenatjat des de jugadors de la Champions com Truman Capote, Miguel Delibes, Josep Pla i Manuel Vázquez Montalbán fins al seu primer entrenador en les categories inferiors al Seminari de Vic, mossèn Subirana, que va fer descobrir al futur periodista els clàssics del Segle d'Or i de la Renaixença catalana. Tampoc ha trigat a desxifrar la pissarra tàctica de Besa: així ha fet aflorar la seva capacitat d'“enriquir la informació de la crònica fins a convertir-la en peça analítica”; el seu maridatge entre literatura i periodisme, les seves “profundes reflexions, allunyades de qualsevol groguisme” i aquesta reivindicació del periodisme de proximitat, de “mirada local, però vocació global”. Pla, al qual estilísticament Besa s'assembla més del que es pensa, deia: “Ser universal o europeu per a mi és no ser res”. Potser sense saber-ho, pensa el mateix que l'autor d'El quadern gris. Per això és capaç de detectar i descriure una “boira lluçanesa” específica, “res a veure amb la de la joiosa senyora Plana de Vic”.
El matx transcorria, doncs, amb cert migcampisme fins que ha mutat a les 12.40, radicalment, quan Besa, gairebé sense contenir les llàgrimes després del llarg aplaudiment al final de la laudatio, ha abaixat el cap per rebre la medalla de doctor honoris causa, una bonica lletra A sense travessa, inspirada en un alfabet d'origen carolingi, culminada en una mena de cercle-sol amb una inscripció llatina: “Dedicar la vida al servei de la ciència i la comunitat”. Accentuat el moment pel cant del tradicional El Rossinyol, Besa ha saltat a la gespa del seu discurs amb certa tremolor emocional de cames, malgrat estar bregat en campionats com el premi Vázquez Montalbán, el Ciutat de Barcelona o la Medalla de Bronze al Mèrit Esportiu; però ha estat tocar un parell de pilotes de la infantesa, tot just recordar el futbolí i les partides de cartes al bar més que l'escola, el seu company de seminari, l'avui prestigiós historiador del 1714 Joaquim Albareda (“el meu germà gran”) o les 25 pessetes per peça publicada en els inicis de la premsa comarcal i han aflorat, un en cada cama, el Besa patern (“impulsiu, colèric, passional, però noble, mai cínic”) i el Camprubí matern (“tranquil, total, reflexiu, analític, racional”). I així, ha donat una lliçó magistral sobre aquesta connexió ara com ara fallida entre els periodistes veterans que tenen memòria i coneixement de l'ofici i uns joves que “només utilitzen les noves eines digitals i corren el risc de perdre la seva raó de ser”. Tot plegat en un context en què “els estudiants no volen ser periodistes sinó famosos, que es desvirtuen per voler que els convidin a tertúlies com a especialistes en shows mediàtics, personatges ells mateixos”.
Gaudia l'auditori, unes 300 persones, en dues sales, principalment escriptors i periodistes d'una infinitat de mitjans i universitats, que podrien haver format almenys una desena de nombroses redaccions d'esports: tota la seva secció en ple (“aquests que suporten els meus atacs d'ira fent veure que no passa res”), Sergi Pàmies, Carlos i Emilio (qui el va fitxar per EL PAÍS) Pérez de Rozas, Santiago Segurola (“el periodista que més m'ha influït”), Ricard Torquemada, Marcos López (amb qui va treballar quatre anys en l'autobiografia d'Andrés Iniesta), Jordi Basté, el ja doctor Joaquim Maria Puyal, l'actor Sergi López… Els 300 de Besa han tret pit amb ell quan qüestionava un periodisme basat en notícies que es valoren pels clics que generen a la xarxa, lamentant la tendència actual de deixar d'anar als llocs perquè els directors de comunicació i gabinets de premsa ho veten tot, i així caure en el fora de joc d'interpretar dades i notícies que ja circulen per la xarxa, embolicat tot en “l'ús de recursos de la ficció per narrar coses que es van desvirtuant”.
El periodista Ramon Besa diu coses com que es necessiten “capçaleres de diaris que no estiguin condicionades per hipoteques bancàries ni subvencions”
Ja fora de guió acadèmic, partit d'anada i tornada, amb la veu més forta i accelerada, ha instat els professionals a “intervenir en el procés de producció periodística perquè, si no, acabarem sent només mà d'obra barata i, per tant, substituïble”. I ha rematat el discurs amb classe: sense renegar de l'ofici, volent tornar a la il·lusió d'aquell nen que esperava el cotxe de línia que portava els diaris al seu poble, llavor d'un periodista. “Ha valgut la pena”, ha sentenciat.
Ja en temps de descompte, l'acte ha donat, davant la sorpresa de Besa, perquè irrompés Agustí Danés, director d'El 9 Nou, que ha rescatat el primer article de l'homenatjat a la capçalera, una minientrevista a un alcalde amb una primera pregunta que ja era demolidora: “Quina autocrítica fa de la seva gestió?”, seguida d'un “Què pensa el poble de la seva gestió?”. I després, Albareda, que ha evocat un dinar amb el seu “germà petit” i l'historiador Josep Fontana, que volia que Besa l'assessorés sobre qui havia de votar en unes presidencials del Barça, però on es va acabar parlant, esclar, de l'esport dels anys vint i trenta i de l'Olimpíada Popular. “Ets el periodista esportiu més científic que conec, germà petit”, ha conclòs Albareda.
Després de la intervenció final del rector Josep Eladi Baños, company universitari de Besa, s'ha entonat, esclar, el Gaudeamus Igitur, una cosa així com l'himne häendelià de la Champions en aquests actes. I llavors més d'un ha enyorat allò dels vells birrets, per poder treure-se'l davant d'un Besa que, en un gran partit, ha passat de mestre a doctor.
Sobre la firma
