Selecciona Edició
Connecta’t
ART

Satisfer la vanitat

Les arts visuals han perdut el grau suprem del pensament, però han guanyat un lloc secular

L’art viu una transformació prodigiosa. A la nostra societat transestètica —així l’anomenen els sociòlegs Gilles Lipovetsky i Jean Serroy al seu molt recomanable La estetización del mundo (Anagrama)— la realitat no supera la ficció, sinó que les barreres entre l’una i l’altra es desdibuixen. L’art és la realitat retorçada. Quan, el 1964, el pintor nord-americà Frank Stella va dir: “En l’art, el que veus és el que veus” per descriure el seu treball, es referia al fet que l’obra era un objecte específic que era present i absent, tot negant als observadors “la satisfacció de les seves vanitats”. Sense il·lusions, sense al·lusions. Però el minimalisme tenia els anys comptats. El que va seguir va ser un art de l’entreteniment, permeable a tota mena de museus, biennals i realitats, en parcs i en carrers. La indiferenciació de l’objecte amb un toc d’estranyesa i cinisme. A l’advertiment de Stella el va seguir el joc radical del “No és el que penses” (“It is Not What You Think”), títol que empren els nòrdics Elmgreen & Dragsset per a la seva instal·lació a la Blueproject Foundation, en coincidència amb una monografia de tots els seus treballs (Phaidon).

IT IS NOT WHAT YOU THINK

Elmgreen & Dragset Blueproject

Princesa, 57. Barcelona

Fins al 27 d’octubre

DIBUIXOS

David Escalona

Sala Cientomasuna

Pg. del Born, 27, 3r 1a

Cita prèvia

Fins al 15 d’octubre

Michael Elmgreen (Copenhaguen, 1961) i Ingar Dragset (Trondheim, Noruega, 1969) són dos artistes molt murris que no tenen problema a mossegar la mà que els dona de menjar, que és la indústria de la moda, com quan van dur una anodina boutique de Prada al desert de Texas i ara és un lloc de peregrinació, fonamentalment gai i de les celebrities, que posen davant d’una botiga mai oberta. El seu diletant repertori inclou homes nus en llocs inesperats, una exposició d’obres d’art imaginades, un telescopi opac, un monument daurat antibel·licista a Trafalgar Square o un col·leccionista d’art mort que sura en una piscina. Aquest element i els trampolins inspirats en el seu admirat David Hockney apareixen en altres escultures urbanes que han anat disseminant a Copenhaguen (Museu Louisiana), Punta della Dogana (Col·lecció Pinault, 2015), la Whitechapel de Londres (2018) i la plaça del Rockefeller Center (2018), on avui hi ha un cap blanc de Plensa.

La seva intervenció a Blueproject coincideix amb la celebració de l’orgull LGTBI, a punt de complir-se els 50 anys dels disturbis al bar Stonewall Inn, al Greenwich Village novaiorquès, el 30 de juny. Elmgreen & Dragsset han transformat Il Salotto de la fundació en una sala de calderes subterrània que sembla abandonada. És un espai nítid només interromput per canonades metàl·liques de diferents gruixos i colors (groc pàl·lid, rosa i blau): els de les píndoles de l’última generació de medicaments contra el VIH. Els tubs semblen penetrar el terra, les columnes de suport i les parets, com si formessin part d’un sistema circulatori d’un cos latent, potser el d’un home que ha abandonat una granota de treball sobre un pneumàtic de tractor usat, que s’ha aixecat del seient d’un cotxe fos en bronze o d’un matalàs mig abandonat en una cantonada, sense més pistes que tres llibres i una enganyosa espelma apagada.

La sensació és de malestar i de complaença a la vegada, i potser és el que vol el duo d’artistes: satisfer la vanitat de l’espectador i de passada la seva. És oportú esmentar que ni Elmgreen ni Dragset són artistes en el sentit convencional; el primer és poeta, el segon té formació teatral. I tot el que fan és un Beckett camp.

Dins de la mateixa ruta artística, el domicili de la comissària Luisa Ortínez és, prèvia cita, un saló d’art amb obres de petit format dels artistes que formen part de la seva galeria en línia, Cientomasuna. Un recurs de vendes molt aprofitable per als creadors joves que no disposin d'un espai comercial regular. El torn és per al malagueny David Escalona (1981) i les seves delicades sèries de dibuixos de mans, que abracen, curen, parlen. El seu art és contra el dolor i les misèries de la malaltia de la sida.

En la nostra era de radicalitat hipermoderna, les arts visuals han perdut la seva posició superior, el grau suprem del pensament, però han guanyat un lloc més secular. L’art gai d’aquests tres artistes així ho expressa, vanitosament i escrupolosa.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >