Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Esquerra converteix les seves victòries en derrotes

Poques vegades una potència tan contundent es transforma en una irrellevància tan sonora

Ernest Maragall en l'acte de constitució de l'Ajuntament de Barcelona.
Ernest Maragall en l'acte de constitució de l'Ajuntament de Barcelona. EL PAÍS

Esquerra ha assaborit la mel d’un triomf extraordinari en el recent cicle electoral. Ha guanyat al Congrés (15 escons), i ha duplicat amb escreix els seus socis/rivals de l’antiga Convergència.

També s’erigeix com a primera força municipalista catalana, desbancant la que era líder fins ara, una altra vegada la seva sòcia/rival. I la seva llista de Barcelona aconsegueix la primera minoria en l’inexpugnable bastió de Barcelona. Només en les europees queda pitjor.

Però està començant a convertir aquestes victòries (en termes d’urnes) en derrotes (en clau d’influència política). Poques vegades una potència tan contundent es transforma en una irrellevància tan sonora. Si ara aconsegueix traduir a dividends de poder una abstenció davant la investidura de Pedro Sánchez potser matisi la tendència, tot i que ni és segur, ni la canviarà a fons.

Per què succeeix tot això?

Aventurem una barreja d’autosuficiència i d’inexperiència. La gestió del triomf barceloní a càrrec del seu candidat a alcalde, Ernest Maragall, ho expressa. Va confondre encapçalar la primera llista amb un dret natural a governar: supèrbia del guanyador, trajectòria d’un opac funcionari.

No és només culpa seva. Ha fallat també l’estratègia d’ampliar la base independentista preconitzada pel partit, més assenyada que el suïcida nosaltres sols postconvergent.

La idea-força era atreure els votants comuns d’Ada Colau, referendistes però no indepes. Per bé que presentada com un contracte d’adhesió: convertir-los a la fe secessionista, no buscar un nou contracte entre sobiranistes i federals. S’ha comprovat que totes les pressions per imposar-ho (impúdiques en el cas del Govern de Quim Torra) han estat inútils. Lògic, els comuns van optar per continuar tenint Ada, no convertir-la en una cri-Ada de senyors aliens.

L’episodi il·lustra també que l’adquisició per Esquerra d’il·lustres cognoms procedents de les esquerres clàssiques no és molt gloriosa. Un Maragall perd l’alcaldia per la seva malaptesa, un Comín planta el partit a favor de Carles Puigdemont, quan n’obté millors rendiments.

No hi ha dubte que l’estratègia d’esquerra es revalida —davant dels electors— com més realista que la neoconvergent. Però no arribarà a gaire res si no inclou una modulació ideològica, una radical reconsideració autocrítica dels errors antidemocràtics del procés, una normalització cívica i antiromàntica.

 

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >