_
_
_
_
_

Colau, un viatge de les llàgrimes a la investidura

Barcelona en Comú quedava tocada de mort si l'alcaldessa, vaixell insígnia i motor polític, no renovava mandat

Francesc Valls
Manuel Valls, amb Jaume Collboni i Ada Colau, dissabte a Barcelona.
Manuel Valls, amb Jaume Collboni i Ada Colau, dissabte a Barcelona.PAU BARRENA (AFP)

Les llàgrimes es van deixar veure a les galtes d'Ada Colau i la regidora Janet Sanz quan es van confirmar els resultats. El 26-M deixava un empat a 10 regidors amb Esquerra Republicana, però Ernest Maragall obtenia 4.833 vots més que Barcelona en Comú. La nit electoral, malgrat les trucades telefòniques des de la seu del PSC perquè no es donés per acabat el partit, el to que va fer servir Colau en la seva compareixença davant la premsa va ser de funeral.

Barcelona en Comú quedava tocada de mort si l'alcaldessa —el seu vaixell insígnia i motor polític— no renovava mandat. I es va fer el primer pas per aconseguir-ho, d'acord amb l'enciclopèdia del bon esquerrà, apostant per un impossible tripartit amb socialistes i republicans, 28 de 41 regidors i el 60% dels vots. Entre els comuns no eren pocs els qui tenien present que l'important és qui obté la vara de comandament, i, de fet, durant l'anterior mandat Colau va governar en solitari amb només 11 regidors.

Más información
Investidura amb tanques a Sant Jaume
La mala digestió i la política de blocs
Una regidora de Colau denuncia insults masclistes en la investidura

Aquella mateixa nit electoral, Maragall, el seu rival més directe, exultant per la victòria, escorava el seu discurs cap al valor simbòlic de Barcelona, capital de la república onírica. El cap de llista d'ERC va anunciar que el primer que faria seria anar a Soto del Real a veure els presos i a rebre el nihil obstat de Joaquim Forn, candidat a alcalde de Junts per Catalunya, formació hereva de Convergència i sòcia d'Esquerra al Govern de la Generalitat.

Aquella nit, entre algunes persones del nucli proper a Ada Colau va agafar cos la idea que encara quedaven dues setmanes per remuntar el partit. I és que circulaven rumors fonamentats que Manuel Valls, candidat de la plataforma que incloïa Ciutadans, estava disposat a cedir tres vots sense contrapartida per fer realitat la tesi del mal menor: millor “l'esquerra populista”, en les seves pròpies paraules, aliada amb els socialistes, que no pas un independentista. Els tres vots de Valls, amb els vuit dels socialistes i els 10 de Barcelona en Comú, permetien que Colau fos escollida alcaldessa per majoria absoluta en primera volta.

Des de la candidatura de Maragall, per la seva banda, menyspreaven la capacitat de maniobra política de Colau —com podria acceptar Barcelona en Comú els vots de l'ex-primer ministre francès amb el suport de l'statu quo, les elits locals?—, i insistien que des de l'alcaldia llançarien gestos a favor del procés, incloent-hi iniciatives per modificar la legislació espanyola.

El dimecres 29 de maig era el mateix Manuel Valls que, desafiant les directrius de Ciutadans i del seu líder, Albert Rivera, explicitava que cedia tres vots a una coalició de comuns i socialistes sense contrapartida. Els equips negociadors de les formacions d'esquerra van començar a prendre cos. Era part de la posada en escena. Les converses reals les portaven els tres caps de llista.

Mentre les negociacions entre Colau i l'alcadable socialista, Jaume Collboni, avançaven gràcies al ciment del poder, no passava el mateix entre comuns i republicans, que pugnaven per l'alcaldia. “En un dels contactes que van mantenir Maragall i Colau la sintonia va ser zero”, segons fonts properes a l'alcaldessa. Tampoc feien efecte les trucades telefòniques des de Junts per Catalunya i dels presos des de Soto del Real que pressionaven per evitar el pacte entre els d'Ada Colau i el PSC. Molts dirigents de Barcelona en Comú eren conscients que renunciar a l'alcaldia era enterrar el seu projecte.

Colau va mantenir silenci públic durant els 12 dies següents a les eleccions. Ni una sola declaració. Oficialment, els comuns defensaven el tripartit d'esquerra. No era un producte fàcil de vendre. El PSC i ERC es vetaven mútuament i alhora la relació de tots dos amb Barcelona en Comú havia resultat històricament tempestuosa.

Des de l'àmbit mediàtic processista —alimentat econòmicament per la Generalitat— es van succeir les enquestes en què els votants de Barcelona en Comú mostraven les seves preferències pel pacte amb els republicans de Maragall. Des de la Generalitat, la portaveu Meritxell Budó va advertir que hi hauria “una resposta de país” si Colau arribava a l'alcaldia. Entre els comuns creixia la idea que calia competir amb ERC per l'alcaldia. Però calia respectar la litúrgia i no precipitar-se. Per això es va convocar el plenari de l'organització el divendres 7 de juny i el 94% dels vots van ser en suport de que Colau competís per l'alcaldia. Aquest pas previ era fonamental per sotmetre a consideració de les bases si preferien un pacte amb ERC —amb Maragall d'alcalde— o amb els socialistes —amb Colau d'alcaldessa—. La direcció dels comuns va optar públicament per la segona opció, que va ser confirmada per la militància amb un 71,44% dels vots respecte al 28,5%. De fet, l'única condició que el socialista Collboni va posar per avalar la investidura de Colau va ser que es fes una consulta en la qual la cúpula dels comuns es mullés obertament per l'opció del pacte amb el PSC. Fonts coneixedors de la negociació van assegurar que el repartiment de carteres a dia d'avui encara no s'ha abordat.

El ple del Parlament anterior a la investidura va ser un pressing a Colau per part de l'independentisme. Venint o no a compte, el president del grup republicà, Salvador Sabrià, va etzibar a l'hemicicle: “Estan disposats a un pacte amb el diable? L'acord amb Valls els perseguirà”. Albert Batet, portaveu de Junts per Catalunya i home d'ordre, va reblar el clau en preguntar-los als comuns: “On queda el 15-M?”

Però el pacte entre Barcelona en Comú i els socialistes, amb els tres vots de Valls, avançava a tota màquina. L'única cosa que podia fer-lo descarrilar era que ERC els proposés alternar-se al capdavant de l'alcaldia. Els comuns, asseguraven, no trobaven arguments per oposar-s'hi. Per un excés d'ambició política, Maragall no va voler cedir en aquest punt. En veure la catàstrofe, l'alcaldable republicà ho va plantejar. Faltaven tot just tres hores perquè tanquessin les urnes de la consulta dels comuns van fer a les seves bases. Llavors ja era massa tard.

Amb informació de Clara Blanchar.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_