Selecciona Edició
Connecta’t

L’altre Orfeó Català lluita per mantenir viva la seva veu a Mèxic

La institució acaba de celebrar el 80 aniversari de l’arribada dels primers exiliats republicans, enmig d’una caiguda d’ingressos i socis

Josep Rivera, a la seu de l'Orfeó.
Josep Rivera, a la seu de l'Orfeó.

El senyor Rivera, impecable de vestit i corbata, ha arribat puntual per rebre l’ofrena floral amb els colors de la senyera. Al seu voltant, uns operaris estenen una catifa vermella i fan proves de so. La rotonda de l’Àngel de la Independència, l’emblema de Ciutat de Mèxic, s’empolaina per a l’homenatge de l’Orfeó Català de Mèxic amb motiu de l’arribada dels primers exiliats republicans en el vaixell Sinaia. Tot és a punt per celebrar els 80 anys d’aquell esdeveniment; tot excepte l’himne català. “No ho han previst. S’han oblidat el cable auxiliar”, diu una encarregada. Hi ha un petit enrenou fins que a algú se li acut una idea: apropar el mòbil al micròfon. I així, entre les botzinades i les frenades d’un trànsit que no s’atura, ressona entretallat un enregistrament d’Els Segadors.

Com cada any per aquestes dates, l’Orfeó Català de Mèxic, fundat el 1906 per un grup d’emigrats, recorda la seva raó de ser: la promoció d’una cultura i un idioma que són un oceà més enllà. “Una institució lluitadora”, la descriu Josep Rivera, l’expresident de l’entitat i fervent independentista, malgrat la distància. “De tot el que es vol fer, no s’aconsegueixen la majoria de coses. Com Catalunya, que no aconsegueix la seva llibertat”. Enfront de la sala de juntes, penja el retrat del titular de la Generalitat. O els titulars, perquè l’actual, Joaquim Torra, comparteix paret amb Carles Puigdemont, fugit a Bèlgica. “Encara no hem aclarit qui és el president, així que concloem que són tots dos”, explica.

Tot i que els socis continuen amb atenció les lluites polítiques de la metròpoli, la institució lliura una altra batalla més urgent i propera: la de la seva supervivència. La mansió burgesa que ocupa, amb una façana rosada i uns interiors que fan olor de llibre antic, se li està fent gran. El nombre de socis ha caigut, el cor ha minvat i la comunitat de descendents d’exiliats, la columna vertebral de la institució, s’ha anat dissolent. S’albiren temps difícils, reconeix Rivera.

No sempre va ser així. Aquest enginyer químic de 86 anys va arribar a Mèxic poc després que el seu pare, un polític catalanista de Terrassa que va fugir de l’Espanya franquista i va desembarcar al país llatinoamericà el 1939. L’Orfeó va ser una segona casa per a Rivera i la resta de famílies d’exiliats. Ell participava en el grup de ball folklòric i la seva veu de tenor —ara de baríton, diu— ressonava en la coral. En aquella època, Josep Tarradellas va ser nomenat president de la Generalitat a l’Ambaixada de la República a Mèxic i l’Orfeó acollia personalitats com el músic Pau Casals i organitzava Jocs Florals al Palau de Belles Arts, la institució cultural der referència del país. Van ser els anys daurats.

“Bullia de gent i hi havia molta activitat”, recorda el seu actual president, Rafael Vidal, de 69 anys, 66 dels quals s’ha estat a Mèxic. El 1974, poc abans de la mort de Franco, la institució va voler tenir més espai. Es va organitzar una col·lecta entre els socis i, amb els diners reunits, van comprar la casa de la Colonia Juárez, una zona burgesa de finals del segle XIX, que avui dia és el centre de l’escena LGBT de la capital. A més, es va construir una nova ala annexa a l’edifici, suficientment gran per acollir els concerts d’una coral que disposava de més de 50 veus.

Aquestes veus s’han anat apagant. Les famílies que paguen el seu abonament han passat de més de 200 a unes 80, a mesura que les noves generacions s’han anat integrant a la societat mexicana. Mentrestant, els nous migrants catalans no acaben de trucar a la porta. “Ens coneixen però no s’integren; la seva intenció no és quedar-se a Mèxic”, reconeix Vidal. “Ara és més fàcil anar i venir”. L’aplicació de l’article 155 per part del Govern de Mariano Rajoy a l’octubre del 2017 va ser un altre cop i es va traduir, assegura el president, en una reducció de subvencions de la Generalitat.

La difícil situació financera ha portat a la junta directiva a plantejar-se la venda del palauet, que fa 1.400 metres quadrats i té una escala senyorial i llums d’aranya, i mudar-se a un altre lloc més petit. “Amb 400 en fem prou, però no és fàcil: cal comunicar-ho i convèncer els altres socis”, diu. Rivera, per exemple, s’oposa i aposta per allargar l’estada el màxim de temps possible.

Ara com ara, la institució es manté a flotació gràcies, en part, a les classes de català i al cor. Tot i que el nombre de cantants també ha caigut, la coral s’ha reestructurat recentment i ara té membres estables. “Aquests greus”, apunta Rebeca Mendoza al piano, en ple exercici de vocalització. Com la majoria dels presents, aquesta llicenciada en cant i el seu marit no són catalans ni tampoc descendents. Però fa uns anys van visitar Barcelona i es van quedar cor-robats. Quan se’ls pregunta sobre el Palau de la Música, el domicili de l’Orfeó original, aixequen la mirada com qui no té paraules.

El director Paul Aguilar ha ampliat el repertori més enllà dels clàssics i ara es canta de tot: des d’Els Segadors fins a Boig per Tu i el musical de La Bella i la Bèstia, en català o en castellà. A Aguilar li agradaria que el cor estrenyés llaços amb el seu germà gran. Fa dos anys es va reunir amb membres de la directiva de l’Orfeó de Barcelona i es va parlar d’una gira conjunta que encara no s’ha materialitzat. “Els vaig dir que hi havia un altre Orfeó”, recorda. “Necessitem rebre més suport perquè aquesta casa es pugui aixecar”.

Mentre sona el piano, a la classe d’idioma els alumnes aprenen a dir pebrot. Un so molt català per al fruit mexicà per excel·lència. El senyor Rivera també hi va d’“espieta” i de vegades no pot evitar d’intervenir. Una de les estudiants, Dulce Mendoza, una mexicana de 26 anys, ha tornat al seu país després d’uns estudis de màster a Barcelona. A Netflix segueix la sèrie Merlí en català i s’ha apuntat a classes per reforçar el seu nivell. A més, l’olor, la gent, la simbologia del lloc li recorden Catalunya. “Entrar en aquesta casa és com si tornés”, explica. Un sentiment que comparteix Rivera, el guardià d’aquest frèvol pont transoceànic que encara resisteix. “Si les properes generacions tenen una propietat que hagin de cuidar, la voldran”, reflexiona. “D’aquí a 30 anys, vull que diguin ‘el meu avi era català’”.

 

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >