Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA OPINIÓ i

A la colònia penitenciària

Quan Kafka en va fer una lectura pública en una galeria d’art, quatre dones van sofrir esvaniments

'A la colònia penitenciària' ha tingut diverses adaptacions, com la de Guillermo Vega.
'A la colònia penitenciària' ha tingut diverses adaptacions, com la de Guillermo Vega.

Aquest article no parla de polítics presos, ni de presos comuns, sinó d’una narració de Franz Kafka (1883-1924), En la colonia pentenciaria, ara novament traduït per Luis Fernando Moreno Claros (Barcelona, Acantilado, 2019), en una edició que ha inclòs un llarg estudi, del traductor mateix, que ve a demostrar que l’exegesi o la interpretació kafkiana no té fi, com el Talmud hebreu ho demostra igualment respecte a tots i cada un dels versets de la Bíblia. És un epíleg enormement culte i molt ben escrit que resultaria excessiu en qualsevol altre autor i qualsevol altra narració, però que ens il·lustra sobre totes les concertacions possibles entre l’obra de Kafka i la història política i cultural del temps de l’autor —i també d’abans i de després. No es pot dir que sigui un estudi exagerat, perquè parteix d’una obreta de l’autor de Praga que és exagerada per ella mateixa, i d’un autor que ha generat més literatura secundària que lectura.

Kafka va escriure A la colònia penitenciària durant un permís de lleure que li va atorgar, la tardor de 1914, la companyia imperial d’assegurances en què treballava. Va considerar acabada la narració —cosa rara en ell— quan va escriure l’última línia, i va deixar que reposés, no per seguir el consell d’Horaci, sinó perquè no va tenir mai frisança per veure els seus llibres publicats. Kurt Wolff, que ja era editor seu, no va trobar escaient publicar la narració a la revista Der Jüngste Tag (encara que vol dir El judici final); després Kafka va voler editar-la, sota el nom simptomàtic de Strafen (“Càstigs”) en un volum, juntament amb les narracions La condemna i el primer capítol de la novel·la El desaparegut (“El fogoner”), però aquesta idea tampoc no va agafar. Finalment, aquell mateix editor Wolff la va publicar solta —és força llarga— a la seva editorial, l’any 1919, cinc anys després que Kafka la donés per acabada.

Seguint una pràctica habitual entre els literats de Centreeuropa, Kafka n’havia fet una lectura pública a la galeria d’art Hans Goltz, de Munic, el 10 de novembre de 1916. Com que la narració és veritablement dégoutante, per no dir dégolasse (paraules més exactes que les corresponents catalanes), quatre dames van sofrir esvaniments i van haver de ser assistides pel personal de la galeria.

No ens ha d’estranyar. En aquesta narració Kafka presenta un ritu sacrificial d’una enorme, fastigosa crueltat: un condemnat a mort és ajagut en una mena de llit alçat, i damunt el seu cos gravita tot un artefacte d’enorme complicació, proveït d’unes punxes que gravaran a l’esquena del condemnat, que morirà per dessagnament, la llei que va interdir i per la qual cosa ha estat condemnat. En aquest cas: “Honraràs els teus superiors”, atès que el reu havia picat amb violència un superior seu de la colònia. Tot això és presenciat per un viatger (que podria ser una encarnació del mateix autor, sempre que acceptem que també ho és el condemnat, en un redoblament enormement revelador), que, sense arribar a compadir-se del condemnat, aconsegueix que aquest sigui alliberat i al llit de tortura hi jegui, en el seu lloc, l’oficial que s’encarregava de la sentència. Mentre, la màquina es desballesta i escampa les peces pertot. Al final de la narració, el viatger desapareix del lloc, una illa, amb una indiferència d’aquelles que confirmen que Kafka podia ser un home de bon cor, però que mai va ser un sentimental quan escrivia.

Hi ha una font plausible que explicaria la gènesi de la narració: el llibre Le Jardin des supplices, d’Octave Mirbeau, que Kafka havia llegit en la traducció alemanya de 1901. Tota la resta d’interpretacions sobre el sentit d’aquest text no passen de ser hipòtesis. Només amb una excepció: a La condemna, com passaria després a les novel·les El procés i El castell, Kafka havia mostrat una tirada molt gran a l’autonegació i al càstig, tant el físic com el moral. No entrarem en les conclusions que, d’això, en deriven els psicoanalistes. La biografia de Kafka, tanmateix, dona prou senyals per pensar que l’escriptor es creia culpable de quasi tot. Quan es preparava l’edició d’aquesta narració en forma de llibre, l’autor va escriure al seu editor: “Com a aclariment sobre aquest relat, només afegiré que no solament el relat és penós, sinó que també ho és el nostre temps en general [possible referència a la Guerra Gran, per la qual Kafka va sentir tant d’interès que volia anar a fer-hi de soldat, cosa en què no va reeixir perquè era estret de pit]; i també el meu temps en particular va ser i és molt penós, i el meu especialment encara més penós que el nostre temps en general” (una sintaxi típicament kafkiana).

L’epiloguista analitza amb precisió què pot tenir a veure aquesta narració amb l’assimilació (o no) dels jueus centreeuropeus, amb l’obra de Nietzsche i de Schopenhauer, amb el colonialisme, i més coses, sempre hipotètiques. I, per sort, cosa que li hem d’agrair, no se li acut, com ha fet tanta crítica, veure en aquesta narració la profecia de l’holocaust jueu, que Kafka, que tenia molta imaginació, no es podia ni afigurar: va morir just quan es fundava el partit nacionalsocialista. Només per aquesta prudència ja mereixen, tant l’editor com el traductor, un plausus kafkianus.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >