Selecciona Edició
Connecta’t
PROVOCACIONS OPINIÓ i

Elogi del traductor

Nabokov deia que si no es coneix bé el rus no es podia entendre Gógol. S’equivocà

L'escriptor rus Gógol.
L'escriptor rus Gógol.

Encara no sabem què és Gógol, deia Andrei Beli, l’autor de Petersburg (Edicions de 1984), novel·la política, policíaca i mística —memorable—, i que pertany a l’estirp de les que erigeixen una ciutat com a protagonista més o menys encobert del relat —com el Dublín de Joyce, la Nova York de Dos Passos o l’Alexandria de Durrell, com apuntava en aquest mateix suplement Gonzalo Torné fa uns números—, i que transmet, a més del paisatge, la polifonia embogida i el flux inconscient de la ciutat com a teló de fons d’unes peripècies humanes. Petersburg és una reflexió sobre la vida de l’home dins del caos apoteòsic d’una gran ciutat a principis del XX, una mena de novel·la d’aprenentatge del món contemporani que s’involucra amb les idees en ebullició de la seva època, la sociologia, la mística i el pensament, escrita des de l’experiència d’un escriptor que va saber sumar-hi i encadenar totes les arts del moment. Perquè Beli descriu acceleradament els fets com si ho veiés tot des del visor d’una càmera ràpida, o com si fossin seqüències d’alguna pel·lícula còmica del cine d’abans de l’arribada del sonor, i els personatges ensopeguen i cauen grotescament, se’ls esquincen els pantalons, i, vistos de prop, els únics gestos que fan els converteixen en uns incompetents vitals de primera magnitud. Beli mescla el muntatge cinematogràfic de l’avantguarda russa amb una successió vertiginosa d’objectes dispersos que sembla pròpia del cubisme de Juan Gris o Picasso, i els cossos dels personatges es trenquen, i els fragments encara es fragmenten més i més, talment com si fossin unes criatures deutores de l’art salvatge, còmic, líric, metafísic i dens de Nikolai Gógol. I és aquí quan cal suposar la pista d’obstacles gairebé inexpugnables que deu haver tingut de recórrer el traductor, Miquel Cabal Guarro.

Vladimir Nabokov avisava que si no es coneixia bé la llengua russa res no es podia entendre de l’autor de Vetlles en un veïnat de Dikanka (Males Herbes), perquè les modulacions de l’estil i l’eloqüència de les habilitats histriòniques amb què Gógol aconseguia enlairar enèrgicament el remolí de les imatges de la realitat cap al cel de la farsa i la tragèdia era poc probable que fossin traslladables a la música de qualsevol altre idioma. Aquí Gógol encara se situa lluny de la complexitat i el virtuosisme minuciós de Les ànimes mortes (al cap i a la fi, era el seu primer llibre), però sota la màscara i l’harmonia dels motius tradicionals heretats del folklore, entremig de fires agrícoles i l’aroma dels camps segats, fins i tot les gralles s’envolen i ronden pel cel fent uns esgarips furiosos perquè ja els espanten els gemecs penosos del dimoni, histèricament ambiciós i egoista. Potser encara no se sap què és Gógol, però sí que es confirma, gràcies al traductor, Cabal Guarro —i cal suposar altra vegada la pista d’obstacles gairebé inexpugnables que deu haver tingut de recórrer—, que Nabokov no sempre tenia raó.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >