Selecciona Edició
Connecta’t
ENTREVISTA

Xarli Diego: “El talent ha fugit de la ràdio cap a mons com els videojocs”

Fins que no van arribar les radiofórmules, el programa musical ‘Caspe Street’, que presentava als vuitanta, era un fenomen notable, irrepetible avui, com reflexiona ara en un llibre

“Avui tenim molts emissors, però... què expliquen i com?”, es pregunta Xarli Diego.
“Avui tenim molts emissors, però... què expliquen i com?”, es pregunta Xarli Diego.

A la Catalunya dels primers vuitanta, la ràdio encara era el mitjà de comunicació per excel·lència i a la franja juvenil un programa marcava tendència: Caspe Street, des de Ràdio Barcelona. El seu responsable, Xarli Diego, ja fa dècades que està allunyat del micròfon, quan alternava la televisió com a guionista (Ahí te quiero ver) o presentador (El joc del segle) amb el seu càrrec com a assessor de comunicació de les conselleries de Governació i Justícia de la Generalitat o la direcció de premsa d’El Tricicle. Ara Diego (Terrassa, 1956) ha decidit recordar els temps de Caspe Street al llibre Gràcies per la música (Pagès Editors).

Pregunta. Al seu llibre retrata una època de gran ebullició a la ràdio musical barcelonina...

Resposta. Va ser una època fantàstica. La gran il·lusió que teníem per fer ràdio, per fer un programa de música i el que destil·lava tot allò fa maco de recordar anys després. Jo no estic instal·lat en el passat, visc en el present i miro al futur, però això no treu que va ser una època fantàstica. A la gent li agrada recordar etapes de la seva vida, i la de la joventut és una etapa meravellosa: els meus oients anaven dels 12 anys al final de l’adolescència... Volia posar-ho en paper. El llibre soc jo.

P. Com va néixer Caspe Street?

R. Havia fet ràdio a Vic i a Manresa i vaig veure un petit anunci en un diari que preguntava: “¿Eres de raza radiofónica?”. Vaig anar a fer una prova a Ràdio Barcelona i m’hi vaig quedar. Caspe Street va durar de 1979 a 1985, una època en què només hi havia dos canals de televisió en blanc i negre i quatre o cinc emissores de ràdio a Barcelona... No hi havia res de res, i fèiem un programa de música per als joves que llavors ja passaven de la tele. Jo li posava moltes ganes i il·lusió i intentava ser original. Veníem de programes més crítics, com els de Constantino Romero o Àngel Casas. El meu era més un espectacle, un xou al voltant de les novetats discogràfiques, dedicat a la gent jove que no escoltava els magazins del matí perquè era a classe, però que, encara que no hi hagués estat, tampoc els haurien escoltat perquè no els motivaven... Em sentia com un mossèn en el seu púlpit perquè tota la feligresia t’escoltava. Ara seria impensable.

P. Per què?

R. Jo vaig ser l’últim mohicà. Als darrers temps de Caspe Street ja coexistíem amb les radiofórmules musicals. En aquell moment, jo era l’únic que posava els discos que volia: a la resta de discjòqueis de la casa ja els deien quina música havien de posar, tot venia donat.

“Caldria ser més honestos avui i reconèixer: ‘Jo poso aquest disc, sí, però, a més, en tinc el 10% dels drets d’autor...”

P. Què creu que va provocar aquest canvi en la ràdio musical?

R. Tot va ser fruit que ens agrada copiar als nord-americans i, a vegades, copiem malament o copiem el que no hauríem de copiar. La radiofórmula va ser una còpia del que hi havia allà. I a això es va afegir que aquí vam passar d’una ràdio de to i maneres de fer paternalistes —no parlo només de Ràdio Barcelona, sinó en general— a una ràdio en la qual ja manen els gerents, que només miren els comptes de resultats. Entenc que els artistes no poden manar perquè farien una ràdio que perdria pasta per un tub, els artistes han d’estar controlats, però aquí es va passar d’una punta a l’altra: d’una ràdio creativa, romàntica, passional, on no es pensava tant en les despeses i fèiem el que crèiem que havíem de fer, a una ràdio convertida en una empresa que només pensa en els comptes de resultats. “Molt hi-hi, ha-ha, però aquí no guanyem diners”, van dir, i van començar a manar les radiofórmules, la publicitat, els drets editorials, fins i tot el management... Només es busca un producte comercial sense importar el criteri artístic i creatiu.

P. Aquest canvi dels interessos de les ràdios, que ara es queden amb part dels drets d’autor o dels concerts, no s’ha explicat als oients.

R. No s’ha explicat, i caldria ser honestos i dir: “Jo poso aquest disc, però, a més, en tinc el 10% dels drets d’autor...”. S’hauria d’explicar: la transparència és molt important i no passa res si ho expliques.

P. La ràdio musical camina cap a l’especialització? Podria existir avui un programa com Caspe Street, on es programava sense solució de continuïtat El Fary o Rocio Dúrcal i Dire Straits o The Police?

R. Difícilment, però no es pot traslladar una època a l’altra, les coordenades són totalment diferents. Ara no podria existir un Xarli Diego que fes el que jo feia. El meu producte era de consum generalitzat, i em sentia còmode amb això. Posava El Fary i no passava res. No hi havia l’especialització que ha portat la radiofórmula, amb emissores que només programen música dels vuitanta, rock o cançons en castellà. Érem quatre emissores i jo no podia filar tan prim i deixar fora molta gent. Feia ràdio per a tots els joves amb un ventall el més ampli possible, i és curiós com ho respectaven els oients. A algú a qui li agradava The Police no li interessava escoltar Los Pecos, és clar, però al cap de pocs minuts ja sonaven els seus o Supertramp, i ho respectaven. La cultura, en aquells moments, era tremendament heterodoxa: ho ficaves tot en el mateix túrmix i et quedaves amb el que t’agradava. Escoltaves un programa si t’agradava el fil conductor, si et queia bé el tio que estava davant del micro. Caspe Street era un producte líder en unes circumstàncies especials. Si estàs en una illa i no hi ha més que cocos, acabes menjant cocos. Però si estàs en un supermercat que tens de tot... Ara la dispersió és tan gran que difícilment un programa de ràdio podria connectar amb tothom.

P. Les noves tecnologies, com ara el podcast, poden eliminar la ràdio?

R. La ràdio continua viva, s’adapta als nous formats, però fa anys que no innova. No crec que qualsevol temps passat fos millor, però la veritat és que no innovem. Avui la ràdio és, sobretot, informativa, amb una mica d’humor, però no s’han creat estrelles: Iñaki Gabilondo era una estrella, Joan Castelló Rovira o Joaquim Maria Puyal ho eren, la mateixa Encarna Sánchez era una estrella. Però, qui ha vingut després? El talent ha fugit del món de la ràdio cap a altres mons més productius com els videojocs. Han canviat els valors. Nosaltres érem molt sacrificats: jo feia ràdio a qualsevol hora, els dissabtes, els diumenges... Ara el personal no vol aquests horaris i la ràdio és un mitjà molt sacrificat, molt vocacional.

P. Quina és, doncs, la raó que la ràdio no s’hagi renovat prou?

R. Tornem al compte de resultats dels gerents pendents dels números de l’audiència. Abans, si una emissora volia fer un programa no era necessari que tingués una audiència extraordinària, no estaven pendents dels estudis d’audiència de l’EGM. Ara només mana això. El romanticisme s’ha aparcat.

P. La ràdio des d’internet ha canviat o pot canviar les coses?

R. No crec que la gent li faci gaire cas, la veritat. La democratització d’internet és molt interessant des del punt de vista sociològic... Sí, ara qualsevol pot ser locutor de ràdio, però fan falta uns mínims! Que qualsevol pugui fer una cosa no vol dir que la faci bé. Tanta gent fent tantes coses no vol dir que el nivell hagi millorat. Va succeir el mateix amb l’arribada de les televisions privades: no va elevar el nivell de la televisió, el va empitjorar. Com que estan pendents que els vegi molta gent, abaixen el nivell a uns límits increïbles. No vull ser negatiu, però veig bloguers que tenen milers de seguidors i el 1980 només n’haurien tingut un, de seguidor: el seu pare. No tot val. Hem arribat a un punt en què no veig credibilitat ni fiabilitat. Tenim molts emissors, però són descontrolats i, a més, què expliquen? I com ho expliquen? I quina preparació tenen? I quina vocació tenen? No vull dir que sigui desitjable que hi hagi pocs mitjans de difusió, perquè llavors tenen massa poder, però, una vegada més, passem d’una punta a l’altra. No podem revertir-ho i fer-ho més selectiu? Estem en mans de les noves tecnologies i no sabem cap a on ens porten, aquesta és la veritat...

P. No és habitual passar d’aquest ambient musical juvenil a treballar per a la conselleria de Justícia o Governació, com va fer.

R. Al principi, xocava que un tio que havia entrevistat Los Pecos i Los Chunguitos es fiqués en el món de les presons, de l’atenció a la infància o, fins i tot, dels mossos d’esquadra. Jo no en sabia de política, però li has de posar sentit comú, ganes i il·lusió, com a la ràdio. Jo era un tipus de micròfon, del show business i, de sobte, era a la una de la matinada a la presó de Can Brians durant un motí parlant amb els periodistes. Algú em va dir una vegada que en aquesta vida el més important és saber adaptar-se... i tenia raó.

P. Al llibre no parla d’aquesta etapa.

R. Li devia als meus oients i a mi mateix un llibre de música. La meva experiència en la música pot interessar a molta gent que va viure aquella època; la política, en el fons, no interessa tant.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >