_
_
_
_
_

El teatre dels fills de la crisi

Un gran moment de la dramatúrgia catalana, amb noves veus, es diu. Els autors, però, van començar picant pedra en època de retallades, i encara piquen

Toni Polo Bettonica
Els dramaturgs Marta Aran, Roger Torns, Denise Duncan, Daniel J. Meyer, Lara Díez Quintanilla i Jan Vilanova, a la Sala Beckett.
Els dramaturgs Marta Aran, Roger Torns, Denise Duncan, Daniel J. Meyer, Lara Díez Quintanilla i Jan Vilanova, a la Sala Beckett.Carles Ribas

“Mira, el 2010 la cosa estava molt xunga. Si volíem fer teatre havíem de picar pedra. Ens ho havíem de fer tot nosaltres. I vam crear una companyia que ens ha servit per tirar endavant el nostre projecte teatral”, diu Joan Yago, que, amb la companyia La Calòrica, acaben d’omplir la Beckett durant tres setmanes amb Els ocells, ferotge i divertida sàtira política sobre el populisme. Yago i tot un grup d’inquiets autors nascuts a la dècada dels vuitanta segueixen picant pedra per tirar endavant un teatre divers, però amb una característica comuna: és fet des de la precarietat.

“Són fills de la crisi”, diu, categòric, el dramaturg i director Sergi Belbel, en referència als autors que van aparèixer en el món del teatre en plena època de retallades econòmiques, a principi d’aquesta dècada. “Van començar a escriure en plena crisi i encara treballen sota aquest estigma. Si a Roc Esquius li dius que la seva propera obra es farà al Teatre Nacional de Catalunya, no s’ho creurà”, diu Belbel, que acaba d’estrenar a la Biblioteca de Catalunya Això ja ho he viscut, amb Esquius com a actor. “No. No, no... No m’ho podria creure”, corrobora Esquius, que a més d’actor, és autor d’obres com iMe o Sàpiens.

Lara Díez Quintanilla, una d’aquestes dramaturgues filles de la crisi, fa una descripció prou eloqüent: “Som de la família de les formigues perquè no parem de treballar i, a sobre, des de la precarietat. No sabem què és un contracte!”. Esquius continua incrèdul: “Jo escric obres de ciència-ficció i no hi ha res més semblant a la ciència-ficció que Belbel explicant-me la situació del teatre abans de la crisi”. En aquells anys de vaques grasses (i és molt agosarat parlar de vaques grasses en el món del teatre), “l’autor era ràpidament absorbit pel sistema”, en paraules de Belbel, que va ser director del TNC entre el 2005 i el 2013.

“Van començar a escriure en plena crisi i encara treballen sota aquest estigma” (Belbel)

“Al TNC hi havia el T-6 [un projecte que es va encetar la temporada 2002-2003 i va durar 10 anys, creant companyia amb director, dramaturg i fins a nou actors (tot un luxe!)]; a l’Institut del Teatre es començaria aviat a donar classes de dramatúrgia; la Beckett de seguida s’interessava per autors joves; els teatres privats estaven molt atents a captar nous talents”, diu Belbel.

D’aquesta època són autors ja consagrats com Pere Riera, Guillem Clua, Cristina Clemente, Jordi Casanovas, Marta Buchaca, Marília Samper, Pau Miró, Mar Rosich, Helena Tornero... No són gaire més grans que els de la crisi, però van conèixer aquell món que ara Esquius considera ciència-ficció. I es van consolidar. Les retallades pressupostàries van canviar el panorama i els nous autors, dels quals n’hi ha que fa vuit o nou anys que piquen pedra, segueixen sent “emergents”.

“Sempre ens diuen que som els joves emergents, però... fins quan?”, es queixa Marta Aran, que ha triomfat aquesta temporada a la sala FlyHard amb La noia de la làmpada. Ella també ha treballat des del principi en precari. “Fa que traiem el cap ja no sé quants anys”, coincideix Roger Torns. I segueix: “I escrivim pensant en petit: vull dir que ni em plantejo escriure una obra per a molts actors: amb un parell o tres ja n’hi ha prou”. Altres, com Denise Duncan, que farà residència a la Sala Beckett la temporada que ve, sí que ha pogut preparar una obra amb nou personatges: “Gràcies a la beca de la Societat General d’Autors d’Espanya, esclar”.

Daniel J. Meyer ha triomfat als Max amb 'A.K.A. (Also Known As)'.
Daniel J. Meyer ha triomfat als Max amb 'A.K.A. (Also Known As)'.M. Sàenz

“Som la generació de la crisi, d’acord, però també la dels premis, les beques i les residències”, contraposa en un català gairebé perfecte Duncan, de Costa Rica però instal·lada a Catalunya des de fa 12 anys. Els ajuts són importants per a l’autoria, però no ho resolen tot: “Primer, perquè no pots saber si te’l donaran”. Després, perquè accedir a un ajut no garanteix treballar en condicions òptimes. “Amb la beca DespertaLab [de la Nau Ivanow i la Sala Atrium], el suport de la Beckett per fer Distància, i de la càtedra Brossa per muntar Estrip-tesi, vam poder viure de la dramatúrgia uns vuit mesos”, explica Torns.

“Entre tots els autors, de totes les generacions, els que poden viure de la dramatúrgia es podrien comptar amb els dits d’una mà i encara ens en sobraria algun”, diu Toni Casares, director de la Sala Beckett, que subratlla que aquests artistes s’han de dedicar a la docència o a altres feines. Aran ha tingut feines de tota mena i ha descobert que de qualsevol feina en pot sortir un bon text teatral: “He treballat d’oradora en enterraments, llegint textos relatius als difunts i ara estic escrivint una obra sobre la mort”, revela. Lara Díez Quintanilla és de les més afortunades en aquest sentit perquè treballa amb la productora Minoria Absoluta com a actriu al Polònia, el programa de sàtira política de TV3: “La gent em diu que ho peto, que soc mediàtica i tal, però per sostenir-me... ni de broma!”. Daniel J. Meyer, recent triomfador als premis Max amb A.K.A. (Also Known As), que ara portarà a Madrid, també toca altres tecles del teatre, treballant com a ajudant de direcció d’Àngel Llàcer en produccions de gran format com La jaula de las locas, el tipus d’espectacles que omplen els grans teatres de Barcelona. Meyer, però, és prou explícit: “Quan escrivim una obra, no sabem si es farà. Podem estar treballant a fons perdut. A.K.A. la vaig escriure en una nit, com qui diu, sense saber ni on la faríem”, diu.

L’èxit sobtat d’aquesta obra, que es va estrenar a la petita sala FlyHard del barri de Sants de Barcelona i després va passar per la Beckett, va donar prestigi a Meyer, però ell considera que el millor de tot plegat van ser els missatges de suport rebuts dels col·legues. “Crec que si aquests fills de la crisi tenim una marca diferencial, és la sinceritat”, explica. De fet, entre tots aquests autors hi ha un sentiment solidari. “De la precarietat no pot sortir competència”, diu Torns, que assegura que també té confiança total amb autors com Marília Samper o Llàtzer García. “Crec que s’ha creat un teixit entre autors molt fecund: volem saber què estan fent els companys, els ensenyem els nostres projectes, ens ajudem... ens fem créixer tots junts”.

El resultat és a la vista. Salvador Sunyer, director del Temporada Alta, un festival molt implicat en la creació teatral catalana, lloa el nivell dramatúrgic que hi ha: “Són moltes veus, molt plurals i molt atentes a la realitat del moment. A més, la qualitat de molts d’aquests autors és indiscutible”, diu. Casares no dubta a afirmar que són “autors madurs i amb qualitat”. Belbel es treu el barret: “Tenen molta més informació i tecnologia que totes les generacions anteriors i l’han sabut aprofitar per augmentar el nivell del nostre teatre”. També Eduard Molner, crític teatral i cap d’estudis d’Arts Escèniques de l’escola ERAM, de la Universitat de Girona, reconeix el bon moment creatiu: “Aquest teatre de text, com a tal, a Catalunya està al més alt nivell”, sosté.

“Són veus molt plurals i molt atentes a la realitat; la qualitat és indiscutible” (Sunyer)

Però Molner troba a faltar altres tipus de llenguatges escènics, teatralitats més arriscades, més trencadores, com es fa a Bèlgica, a Berlín, a París... “Hi ha aquí les condicions perquè sorgeixin companyies com l’anglesa Complicité o la belga Peeping Tom?”, es pregunta el crític. “No, perquè els teatres públics no aposten pel risc i jo considero que són ells, precisament, els que haurien d’assumir aquesta tasca, perquè els privats no ho faran. Aquest teatre de conflicte, alternatiu, arriscat, amb noves mirades, necessita ajudes públiques per crear una escena com la que trobem a molts llocs d’Europa”.

El dramaturg Jan Vilanova, un dels creadors de la productora teatral Sixto Paz, coincideix amb Molner: “Les institucions públiques no han ajudat al desenvolupament de llenguatges teatrals diferents, performàtics, agosarats, que són importants i enriquidors. I justament per això ho haurien de fer, perquè els teatres privats busquen una seguretat”, sosté Vilanova, autor, entre d’altres, de l’obra hISTÒRIA. Torns explica el risc que suposa, en aquestes situacions, apostar per dramatúrgies alternatives: “Hi ha un teatre que no és només per escoltar i riure o plorar”, diu. “Abans hi va haver els Radikals Lliures, per exemple, però ara no hi ha espais que apostin per l’escena alternativa”.

En aquest punt arribem a un dilema crucial en tota creació artística: “Escric el que em surt a mi d’escriure o el que penso que anirà a veure més gent?”, es planteja Vilanova. “És pervers escriure una cosa només perquè creus que pot funcionar, se’m trenca l’ànima! Quan vaig escriure hISTÒRIA no en donava un duro perquè seria comercial i va anar molt bé”. Duncan sembla incorruptible: “El teatre és una finestra i l’hem d’aprofitar, hem de tenir un posicionament davant del conflicte i fer preguntes, construir un espai de llibertat”, diu la dramaturga, que acaba d’estrenar al Tantarantana Negrata de merda, on, a partir d’un nen de cinc anys que insulta un altre amb el títol de l’obra, el racisme i el classisme destapen un conflicte familiar. Tampoc es baixa del carro Torns, que aviat presentarà al Tantarantana Persones potencialment poderoses: “Un collage dins del meu cap que té a veure amb Antígona, amb la gossa Sota, amb la revifada del feixisme...”.

Alguna cosa, doncs, en aquest erm de crisi, s’està fent bé en el teatre català. A Barcelona hi ha un munt d’espais de petit format, les anomenades sales alternatives, que sí que aposten per aquests autors. Des de la FlyHard, autèntic bressol d’un teatre de text, costumista i urbà, fins al Versus Teatre, passant per l’Atrium, el Teatre Gaudí, el Tantarantana, la sala Fènix, el Maldà, l’Espai Brossa, el Teatre Akadèmia... “Aquests creadors tenen les seves companyies, i a poc a poc aniran entrant en les programacions dels teatres públics i en festivals importants”, afegeix Sunyer.

La Sala FlyHard ha esdevingut un autèntic bressol d’un teatre de text, costumista i urbà.
La Sala FlyHard ha esdevingut un autèntic bressol d’un teatre de text, costumista i urbà.Carles Ribas

El pas següent és a l’estranger. L’interès pel teatre català fora de Catalunya és innegable. Com a mostra, Belbel recorda el comentari del dramaturg britànic Simon Stephens quan va ser convidat a la inauguració de la Sala Beckett del Poblenou fa tres anys: “The best theatre in Europe”, es va a limitar a dir. “En àmbits acadèmics i universitaris hi ha estudis i tesis doctorals sobre la dramatúrgia catalana actual”, diu Casares. I, de fet, són molts els autors catalans que estrenen obres fora d’Espanya. Sense anar més lluny, a la foto que il·lustra aquest reportatge no hi han pogut ser dos noms importants d’aquesta dramaturgs fills de la crisi, com Clàudia Cedó (autora del recent èxit Una gossa en un descampat) i Yago: són a Praga participant en el projecte Fabulamundi, entre teatres i festivals de 10 països europeus.

Molner considera que som davant d’una generació “més audiovisual que llegida, cosa que no és una crítica”. És cert que gairebé tots es reconeixen influenciats per les sèries de televisió (la majoria, americanes). “He vist tot Chernobyl de cop i miro i repasso constantment capítols de Black Mirror a la recerca de noves estructures”, admet Torns. Les noves tecnologies també estan molt presents, com, de fet, qualsevol corrent artístic: “Beuen del teatre de generacions anteriors, dels clàssics, del cinema, de la pintura i de l’art contemporani... Tot influeix”, sosté Sunyer.

“Els teatres públics no aposten pel risc, i caldria: els privats no ho faran” (Molner)

En el fons, com que s’ho han de fer tot sols, d’aquesta situació tan precària en surt una lectura positiva: “Hem de buscar pasta, hem d’escriure, hem de dirigir, hem de moure l’espectacle... Tot ho fem nosaltres solets, això vol dir que no hem de passar comptes amb ningú. Ens hem fet forts”, diu Meyer.

I quan diuen que s’ho fan tot, és literal: Aran explica els maldecaps que pateix per manegar els diners d’alguna subvenció o beca: “Ho miro tot per intentar cobrir el màxim possible del projecte, des dels bitllets de tren fins als menús. Una ajuda de 3.000 euros, per exemple, no cobreix tot un muntatge. A més, com justifiques unes despeses que has de fer abans de rebre una subvenció que, potser, ni tan sols rebràs? Amb un crèdit? Demanant un favor? Treballem per amor a l’art”. Duncan també es dedica a retallar costos: “Que una persona ho faci tot és el més fàcil: faig de directora de la meva obra? Doncs una persona menys que ha de cobrar!”. A més d’autores, directores i actrius, Aran o Duncan esdevenen també gestores. O sigui, un quatre en un.

Set noms propis

Daniel J. Meyer

Buenos Aires, 1982. Ha guanyat el darrer premi Max a la millor autoria revelació per A.K.A. (Also Known As), una obra sobre la identitat. Establert a Barcelona des de fa 16 anys, intenta reflectir a l’escenari les pors i les inquietuds amb què connecta. Sempre fa un forat a la música i al moviment en la seva dramatúrgia.

Lara Díez Quintanilla

Lleida, 1985. Considera que la seva formació com a psicòloga es complementa amb el seu vessant dramàtic. Fascinada per les relacions humanes, com a dramaturga fa un teatre crític que, a més d’explicar una història, planteja preguntes. Interpreta el papel d’Inés Arrimadas al programa Polònia, de TV3.

Jan Vilanova

Andorra, 1982. És un dels creadors de la companyia Sixto Paz, amb la qual ha produït obres com Pulmons o Tender Napalm. El teatre, per a ell, és un reflex de la condició humana. AmbhISTÒRIA, una sèrie de trames entrellaçades arran d’una víctima de la resistència als nazis, va guanyar el premi Serra d’Or 2017.

Denise Duncan

Costa Rica, 1979. Fa 12 anys que és a Catalunya i es declara obertament “afrocatalana” i “afrofeminista”. Per a ella, el teatre ha de ser “un espai per fer preguntes”. Com a autora no dubta a posicionar-se contra el racisme i el masclisme, com es pot veure ara al Tantarantana a la seva obra Negrata de merda.

Roger Torns

Barcelona, 1988. Li agrada canviar de registres, des de l’esbojarrada nit que planteja a Hàbitat (doble penetració), que va obtenir la beca DespertaLab, fins a tocar el delicat món de l’educació a Distància o submergir-se a l’univers Brossa a Estrip-Tesi. Properament estrenarà al Tantarantana Persones potencialment perilloses.

Marta Aran

Barcelona, 1984. “Escric sobre temes que em toquen”, diu. Ho ha fet sobre la maternitat i els conflictes que provoca (La noia de la làmpada) o sobre l’anorgàsmia (Els dies mentits), temes en els quals es mostra combativa perquè troba que molts dels personatges femenins “convencionals” no la representen.

Roc Esquius

Súria, 1982. “He arribat al teatre des del vessant científic”, diu. La seva condició d’enginyer informàtic, però, és molt present en la seva dramatúrgia, sovint pura ciència-ficció, amb distopies de futurs incerts. Una de les seves característiques és que incorpora les noves tecnologies com a element dramàtic.

Dona? Tema universal

A la Beckett fa quatre anys que tenen autor resident, i resulta que fa quatre anys que és una autora. I no han fet quotes; simplement, trien el millor projecte". La dramaturga Marta Buchaca celebrava amb aquest missatge a Twitter que Denise Duncan serà la propera autora resident de la sala del Poblenou. Apostar pel millor treball, que hauria de ser el normal, no ho és en el teatre (ni enlloc). "Fa cinc o sis anys no érem conscients de la desigualtat paritària", es queixa Marta Aran. "Sembla que s'estigui parlant de temes de dones i no, són temes universals". No tenir-ho clar és "el gran problema de la societat i del sector. Ara hi ha consciència del problema, falta normalitzar la situació", sentencia Aran. La actriu i dramaturga remarca la importància de col·lectius com Dona'm escena, on aborden "problemàtiques de gènere tan presents com silenciades" a les arts escèniques. "Potser perquè estem fartes que la petja del masclisme sigui (també) en el món del teatre tan freqüent com normalitzada, hem decidit evidenciar-la", exposen al seu blog. Aquest concepte, el de normalització, és el que planta a la cara Les oblidades, de Lara Díez, al Teatre Akadèmia. N'ha parlat Carla Rovira, una de les veus més combatives, a Màtria (que es pot tornar a veure a partir del 19 de juny a l'Escenari Joan Brossa). "Cal trencar una llança per aquesta normalització", admet el dramaturg Roc Esquius. "Arrosseguem tendències masclistes. Quan escric, ho arribo a fer amb por que surtin clixés masclistes que tots tenim imposats inconscientment... És molt fort, però sort que ja ens n'estem adonant".

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Toni Polo Bettonica
Es periodista de Cultura en la redacción de Cataluña y ha formado parte del equipo de Elpais.cat. Antes de llegar a EL PAÍS, trabajó en la sección de Cultura de Público en Barcelona, entre otros medios. Es fundador de la web de contenido teatral Recomana.cat. Es licenciado en Historia Contemporánea y Máster de Periodismo El País.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_