Selecciona Edició
Connecta’t

Quatre mesos d’estira-i-arronsa amb la violència en el judici del procés

La Fiscalia i les defenses gairebé no s'han mogut de les seves posicions antagòniques sobre el que va ser el procés després de 52 sessions de judici

juicio del proces Ampliar foto
El tribunal del judici del procés, dimarts. EFE

El judici del procés ja és història. Però les preguntes formulades el 12 de febrer continuen sense resposta el 12 de juny. Hi va haver violència durant la tardor independentista del 2017? Es pot atribuir als líders secessionistes? I si és així, va tenir prou entitat per castigar-los amb rebel·lió o sedició, dos dels delictes més greus del Codi Penal? Les defenses i les acusacions han mantingut un duríssim estira-i-arronsa sobre la violència però, després de quatre mesos de vista oral, encara són a la casella de sortida.

Les declaracions dels acusats, els 422 testimonis i les hores de vídeo exhibides al Tribunal Suprem sobre els fets del 20-S i l'1-O pràcticament no han modificat els plantejaments de les parts. Es mantenen dues versions oposades i irreconciliables sobre el que va passar a Catalunya fa gairebé dos anys. Per a uns, va ser un cop d'Estat fallit en què el Govern, la presidenta del Parlament i els dirigents de les entitats socials (ANC i Òmnium) van assumir utilitzar o recórrer a la força per il·luminar la República Catalana. Per als altres, va ser una massiva mobilització ciutadana que sí, aspirava a la independència, però va mantenir fins al final el rebuig a la violència.

Els 12 acusats van parlar al principi i al final, en una estructura circular pròpia dels judicis. La violència ja va emergir en aquestes primeres sessions, però només per ser negada com un cos estrany al sobiranisme. Tots van abanderar el discurs pacifista. I amb especial interès Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, els líders socials que van mobilitzar la ciutadania en la primera jornada que —segons la Fiscalia— va ser veritablement violenta: el 20 de setembre del 2017, quan milers de persones van protestar per l'operació Anubis, uns escorcolls judicials contra els preparatius del referèndum il·legal de l'1-O. Des del sostre d'un cotxe de la Guàrdia Civil van fer una crida a desconvocar la concentració. Els seus esforços per exculpar-se no han convençut la Fiscalia, que manté ben fixada l'àncora de la rebel·lió en aquesta data clau del 20-S.

A l'auxili de la Fiscalia sobre el costat violent del procés van acudir els membres del Govern de Mariano Rajoy. L'exvicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría va denunciar uns incidents que es van produir a Catalunya. “Vaig veure muralles humanes, agressions i llançaments d'objectes”, va dir sobre l'1-O. Ho va veure, “com tothom”, per televisió, ja que no va ser testimoni directe dels esdeveniments.

Les defenses van intentar taponar aquesta via d'aigua parlant d'una altra violència, l'única segons ells amb entitat i de la qual val la pena parlar: la que agents de la Policia i la Guàrdia Civil van utilitzar contra els votants de l'1 d'octubre. Els advocats van aconseguir encarar Rajoy amb un d'aquests vídeos i l'expresident va haver de “lamentar” les imatges. L'endemà Manuel Marchena va advertir —en una de les decisions més controvertides del judici— que les imatges es reservaven per a la fase documental, o sigui que no les contrastarien amb els testimonis.

El factor Trapero

Els caps policials van portar el judici a un altre estadi: el dispositiu contra el referèndum de l'1-O. Encara que al Suprem no s'han jutjat els Mossos d'Esquadra —diversos comandaments estan imputats en altres processos—, en alguns moments ho ha semblat. Les sessions es van centrar a saber si el pla de la policia autonòmica catalana va ser adequat o, com sosté la Fiscalia, va ser un “frau” per aparentar que es complia l'ordre judicial d'impedir la votació. L'assumpte torna a remetre a la violència perquè, segons el ministeri públic, la tríada Govern-Parlament-entitats sustentava els seus objectius polítics en el “control” dels Mossos, o sigui a disposar d'una força “armada” de 17.000 persones “al servei” del pla independentista.

El major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, va fer de bomber. L'aplom i la persuasió de l'home que va afrontar els atemptats terroristes de Barcelona i Cambrils el 2017 va tenir el seu pes. Trapero va defensar els seus, va negar submissió a Carles Puigdemont i va dir al tribunal que havia advertit l'expresident de l'alta probabilitat que l'1-O hi hagués incidents. Compte: problemes d'ordre públic, no una revolta. Satisfeta pels dards contra el Govern, la Fiscalia va donar senyals lleus de deixar anar la presa dels Mossos. Ha estat l'únic moviment d'una acusació dura i aspra capitanejada per Javier Zaragoza. Si hi havia algun rumor que, al final, rebaixaria la rebel·lió a sedició —que implica menys penes de presó i treu la violència del primer pla del relat— la hipòtesi de seguida es va esfumar. Aquesta immobilitat ha irritat les defenses, descontentes perquè no hagi assumit ni una sola idea, ni que fos mínima o superficial, dels fets provats a la sala. “No ha servit de res, el judici?”, es pregunten.

El Suprem va ser, durant diverses setmanes, una desfilada de policies i guàrdies civils que van relatar, amb més o menys dramatisme, la violència que havien patit durant el “període insurreccional”. Així va batejar el principal investigador del procés, el tinent Daniel Baena —qüestionat per un perfil de Twitter antiindependentista— el que va passar entre el 19 de setembre i el 27 d'octubre del 2017. Els 93 agents lesionats (la immensa majoria, per contusions) van descriure un panorama de violència general. Van repetir expressions com “muralles humanes” o “cares d'odi” l'1-O mentre les defenses assistien impotents, sense poder rebatre els testimonis amb els vídeos. Fins que va arribar el torn dels ciutadans que van votar en el referèndum i van intentar capgirar la narració.

En un procés que en bona mesura ha estat retransmès en directe, l'exhibició dels vídeos de l'1-O sembla una prova clau en la decisió que finalment adopti el Suprem. Però la veritat és que són vídeos parcials, d'uns quants col·legis, i que es poden llegir d'una manera diferent segons es triï el prisma de l'acusació o el de les defenses. Per descomptat hi ha escenes de violència dels antidisturbis, com cops al cap o llançaments de persones escales avall, que estan sent investigades en altres jutjats. Però també resistències, passives i actives, de ciutadans a l'acció policial.

Els advocats, que van començar amb un marcat perfil polític, s'han basat a l'hora de la veritat en qüestions jurídiques. I han cedit (una mica) el terreny. No veuen rebel·lió ni sedició perquè neguen la violència. Però assumeixen que hi va haver desobediència i, potser, algun delicte de desordres públics o atemptat a l'autoritat. Poc més ha canviat en la seva posició. I menys encara en la dels acusats i en la de l'independentisme, que continuen veient el procés com un judici polític i una farsa. L'última paraula no és, de fet, seva. No ho ha estat mai. És del Suprem, que dictarà finalment quina parcel·la va ocupar la violència en el procés.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ