Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Colau, com Pasqual Maragall el 2003

La mútua incompatibilitat autoimposada per ERC i el PSC perjudica tots dos partits i entorpeix la normalització política

Ada Colau i Pasqual Maragall el 2016.
Ada Colau i Pasqual Maragall el 2016.

Sembla un déjà-vu, tot i que ja se sap que no hi ha mai dues situacions polítiques que siguin idèntiques. El que es va veure a Barcelona la nit del 26 de maig recorda el que va passar el 2003 quan Pasqual Maragall va perdre les eleccions al Parlament perquè havia obtingut menys escons que el seu rival, Artur Mas, de CiU. La nit de les eleccions, llavors igual que fa dues setmanes, els qui havien obtingut més escons van cantar victòria i tota la resta de partits els la van reconèixer, incloent-hi el PSC. Però, superat aquell primer moment, amb el cap fred i els ànims serens, va arribar el moment d’analitzar els números, l’aritmètica electoral, i el que es va veure va ser que de les urnes havia sorgit una majoria absoluta parlamentària formada pels tres partits de l’esquerra. Després d’unes setmanes de negociacions, qui va ser elegit president de la Generalitat i del seu Govern va ser el socialista Pasqual Maragall i no el nacionalista Artur Mas.

Ara, l’altre Maragall, l’Ernest, que aspira a l’alcaldia de Barcelona encapçalant la candidatura d’ERC, ha cantat victòria però, com li va passar a Mas en les eleccions al Parlament del 2003, l’independentisme no té majoria al nou Consistori i no té possibles aliats. En canvi, inesperadament, Ada Colau sí que té una majoria per ser reelegida, tot i que no només amb vots de les esquerres. El PSC s’ha ofert a negociar un acord amb els comuns i Manuel Valls garanteix que li donarà suport, arribat el cas. Això suma almenys 21 vots, majoria absoluta. I tot apunta que dissabte Colau pot ser reelegida alcaldessa. Si ho aconsegueix, s’ho mereix.

És una situació que ha agafat tothom per sorpresa, també el partit associat a Valls, Ciutadans, però no li falta lògica. Això també va ser així el 2003. Ningú s’esperava que ERC, un partit que des del 1980 havia estat un aliat fidel i submís de la CiU de Jordi Pujol cada vegada que el centredreta nacionalista l’havia necessitat, optés per formar una aliança parlamentària i de govern amb el PSC i Iniciativa-Verds. Però ho va fer, i així les esquerres van posar fi als 23 anys de domini pujolista a la Generalitat. Ara, ningú s’esperava que Manuel Valls, un polític catalanofrancès immers en un atípic reencaix ideològic i professional, destaqués el valor del seu mediocre resultat en les eleccions municipals exercint la condició de frontissa per a l’elecció d’alcalde amb els escassos vots de què disposa, sempre que el PSC i Ada Colau arribin a un acord. La prioritat, per ell, és que l’alcaldia no recaigui en un candidat, Ernest Maragall, i un partit, ERC, que s’han compromès a posar l’Ajuntament de Barcelona al servei del sobiranisme.

El que està fent Valls deu haver regirat l’estómac a Inés Arrimadas, l’estrella de Ciutadans, que el 2017 va guanyar les eleccions al Parlament amb 36 diputats i no va saber què n’havia de fer. Valls treu més rendiment a tres regidors en dues setmanes que el que Ciutadans ha aconseguit en dos anys al Parlament.

El problema d’Ernest Maragall i ERC en aquesta batalla és la seva incompatibilitat autoimposada amb el PSC, fruit de la seva desastrosa aliança amb el centredreta nacionalista successor de CiU. Aquesta aliança fa sis anys que dirigeix la política catalana per un camí sense sortida. Ara s’enganya tenyint de solidaritat amb els seus dirigents presos i jutjats a Madrid el que sobretot és obstinació en la inútil continuació de la batalla pel somni de la independència. Aquesta és l’excusa que Ernest Maragall branda davant de Colau per rebutjar l’aliança que li ofereix per sumar els 28 regidors obtinguts pels tres partits d’esquerra a l’Ajuntament. Una manera d’amagar que ERC és presonera del PDeCAT.

Si la cúpula d’ERC fes ara el mateix que Valls a Barcelona, és a dir, prioritzar encertadament els seus objectius, donaria gratis els seus vots per a la investidura de Pedro Sánchez, com ja va fer fa un any per a la moció de censura contra Mariano Rajoy. I així desapareixeria aquesta impostada incompatibilitat mútua entre el PSC i ERC que li fa perdre a Maragall la preuada alcaldia que es va pensar que tenia a tocar la nit electoral. No hi perdria res i de passada facilitaria el camí a una futura majoria de les esquerres a Catalunya en comptes de continuar traient les castanyes del foc als hereus de CiU.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >