Selecciona Edició
Connecta’t

Mercè Sampietro té ‘carta blanca’ a la Filmoteca

El cicle inclou films protagonitzats per l'actriu i pel·lícules que l'han marcat

L'actriu Mercè Sampietro, dimarts a la Filmoteca de Catalunya.
L'actriu Mercè Sampietro, dimarts a la Filmoteca de Catalunya.

L'actriu catalana Mercè Sampietro, Gaudí d'Honor el 2018 i a la qual la Filmoteca de Catalunya ofereix aquest mes una carta blanca amb una selecció de films, ha assegurat que la seva passió pel cinema va començar al barri, on va trobar a les sales “un oasi” durant la postguerra.

“La meva cinefília va néixer al cinema de barri. La meva passió va començar al barri. Em va fer embogir de seguida. Vaig trobar un refugi que m'ensenyava unes coses que no pensava que existissin”, va explicar l'actriu en la presentació dimarts del cicle a la Filmoteca, que es perllongarà fins al 28 de juny.

La Carta blanca a Mercè Sampietro inclou diversos films que ha protagonitzat, com Lugares comunes, Silencio roto, Cuando vuelvas a mi lado i Gary Cooper que estás en los cielos, i una selecció de títols que dibuixen el perfil cinèfil de l'actriu: “Són pel·lícules que m'han agradat molt”, explica l'actriu, que ja va rebre un homenatge a la Filmoteca el 2006.

Entre aquests films figuren A l'est de l'edèn, d'Elia Kazan; Sense perdó, de Clint Eastwood; Dublineses, de John Huston; El cuarto mandamiento, d'Orson Welles; Bodas de sangre, de Carlos Saura; La multitud, de King Vidor, i El sabor del sake, de Yasujirô Ozu.

Segons Sampietro, els anys en què el cinema era un “oasi” per a ella va veure moltes pel·lícules de tots els gèneres, entre les quals molts westerns. També afirma que totes les pel·lícules que ha seleccionat li hauria agradat protagonitzar-les.

Entre les pel·lícules que més l'han marcat hi ha A l'est de l'edèn, ja que es va veure reflectida en alguns aspectes que plasmava la pel·lícula com a adolescent: “De James Dean me'n vaig enamorar bojament”, comenta.

Sobre les que s'han seleccionat seves en aquest cicle, Sampietro assenyala que li han semblat les més importants. Com Lugares comunes, d'Adolfo Aristaráin, que va suposar per a ella “un abans i un després” (entre altres coses perquè va ser reconeguda amb premis com la seva segona Petxina de Plata de Sant Sebastià, el 2002) i Gary Cooper que estás en los cielos, de Pilar Miró, un film que encara veu vigent.

Sampietro, que ha vist reconeguda la seva tasca (a banda del Gaudí i la Petxina de Plata) amb premis com el Nacional de Cinematografia el 2003, el Fotogrames de Plata (1980) i el de la Unió d'Actors (2002), entre d'altres, alterna els seus papers de cinema amb les seves aparicions en sèries tant de TV3 —La Riera, Si no te hubiera conocido, les últimes— com de cadenes estatals —Fugitiva (TVE)—. L'actriu va explicar que en la seva trajectòria té “l'espineta” de no haver fet comèdia, un gènere que considera més difícil que no pas el drama, i ha remarcat que mai sol tornar a veure les seves pel·lícules per no suportar-ho.

Sampietro ha treballat amb diferents directores com Pilar Miró, Gracia Querejeta o Judith Colell, però ha dit que en la seva opinió el director que més bé ha sabut plasmar l'univers femení ha estat el suec Ingmar Bergman.

Tant el director de la Filmoteca, Esteve Riambau, com el director adjunt, Octavi Martí, van dir durant la presentació que les ‘cartes blanques’ permeten descobrir els gustos de l'escollit, i ha lamentat que no han pogut exhibir Extramuros, dirigida per Miquel Picazo el 1985 a partir d'una novel·la homònima de Jesús Fernández Santos, per no haver trobat una altra còpia que no fos en VHS.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >