Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Pacte de govern

La veritat és que si Ada Colau vol ser de nou alcaldessa de Barcelona ha d'assumir, al seu torn, els riscos de prendre decisions. Ha de decidir de qui vol acompanyar-se

Ada Colau, Ernest Maragall i Jaume Collboni durant el debat electoral del passat 20 de maig
Ada Colau, Ernest Maragall i Jaume Collboni durant el debat electoral del passat 20 de maig

L'escena política s'ha convertit en la representació d'interessos diversos i canviants. La ciutadania reparteix el seu vot entre més opcions polítiques, d'acord amb la complexitat creixent de la nostra societat (llegiu Innerarity), les bretxes són variades i, per tant, els interessos en joc no es mouen ja en un únic pla.

Els partits han d'assumir ara les seves responsabilitats. Són els electes, i no la ciutadania, la que ha fet el pas al davant per assumir la tasca, de vegades ingrata però sempre necessària, de representar-nos. A través de la seva elecció, aquestes persones han estat investides de la nostra confiança i és a elles, no a nosaltres, a qui correspon decidir amb qui pactar i a qui deixar fora del govern, la qual cosa no significa, d'altra banda, expulsar de les institucions representatives les forces que han arribat després de ser triades per una part del poble sobirà.

Decidir amb qui es pacta i amb qui no es pacta va més enllà de la mera tàctica. Pactar significa establir una sèrie de principis d'actuació lleial amb unes opcions polítiques i no amb unes altres. Determina l'estratègia política que es vol seguir a mig i llarg termini, les prioritats de govern i de política social. Tota decisió comporta conseqüències, no hi ha decisió políticament neutra. Però això és, precisament, governar. Pactar amb uns o amb unes altres implica triar entre unes opcions davant d'unes altres. D'aquí els anomenats cordons sanitaris. Determinats grups han estat triats per una part de la ciutadania a través de les eines democràtiques i, per tant, han de ser respectats. Ara bé, és en mans de les direccions polítiques decidir si, a més a més, entren a formar part del nucli decisori dels diferents executius o si, per contra, els mantenen en uns nivells d'impacte polític quotidià menys immediat.

El que s'ha dit fins ara és aplicable tant per superar la investidura del Sr. Sánchez com per conformar altres governs. No oblidem que, a escala estatal, els antisistema es troben Vox. És aquest partit el que no accepta els valors bàsics sobre els quals es construeix l'estat constitucional espanyol i, en general, l'edifici de l'estat de dret europeu.

Per descomptat, també és aplicable a la batalla política oberta a Barcelona. Ada Colau, malgrat el que s'ha dit el 26 de maig, ha fet un pas al davant i ha decidit, amb el suport de les bases, presentar-se a la reelecció com a alcaldessa de Barcelona. La qüestió en aquest cas radica en com es presenta a aquesta investidura.

A Catalunya, i més específicament a Barcelona, els pactes desitjables fa tan sols uns mesos entre socialistes, comuns i Esquerra s'han convertit avui en missió impossible. En concret, l'última demostració del com més malament millor va ser el bloqueig inèdit d’ERC a la candidatura de Miquel Iceta com a senador. En un pla més ampli, ERC i el Sr. Maragall, acompanyat de la Sra. Alemany, segueixen en la lògica unilateralista del processisme, en la lògica d'assenyalar l'adversari polític com a carceller, repressor, mal català. Tot això sota la capa del nou relat àulic que existeix una “operació d’Estat" per evitar un alcalde independentista a Barcelona. Haurien de plantejar-se que, més aviat, es tracta de fer efectiva la majoria no independentista que les urnes han mostrat a Barcelona. El desig popular que la ciutat comtal no caigui també en el parany processista, que tan bé va descriure Coscubiela.

La veritat és que si Ada Colau vol ser de nou alcaldessa de Barcelona ha d'assumir, al seu torn, els riscos de prendre decisions. Ha de decidir de qui vol acompanyar-se. I és una decisió que li toca prendre a ella, que és la que es va presentar i a qui una part de la ciutadania va concedir la seva confiança, i no a les xarxes socials ni a llistes d'inscrits virtuals que no es representen més que a ells mateixos. El moment de votar, el moment de la ciutadania de decidir a qui volia en les institucions ja ha passat. Ara és als nostres representants a qui correspon prendre decisions. Si no ho fan bé, seran fiscalitzats durant el seu mandat i en les properes eleccions. Però el mandat representatiu és a les seves mans.

La ciutadania necessita saber de qui i com serà el lideratge de la seva ciutat. Els salts sense xarxa no són un instrument vàlid per governar. Cal teixir aliances i sumar esforços per dotar d'estabilitat la governança de les institucions. Només així es manté la confiança política i ciutadana.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >