Selecciona Edició
Connecta’t
L'ESCRITA

L’edat de la immanència

Les poètiques del cos són naturalistes, sensualistes, tracen la confusió amb què se superposen vivències, idees i sentiments

Quan Mireia Calafell va irrompre en el panorama de la poesia catalana, l’any 2006, amb el fidedigne premi Amadeu Oller, va obrir un cicle estètic que s’ha acabat designant amb el títol del llibre guanyador: Poètiques del cos.

La denominació feu tant de furor que en els últims anys s’ha utilitzat per intitular des d’un recital de Maria Antònia Massanet i Cèlia Nolla fins a una de les vetllades del Festival Qlit, amb Jaume Creus, Encarna Sant Celoni, Guillem Gavaldà i Maria Sevilla; ha servit per acotar una mica el fons estilístic que podria relligar els guanyadors del premi Francesc Garriga (el ja citat Gavaldà, Maria Isern i Pol Guasch), és el terme que gasta Lluïsa Julià per definir el to de Carla Fajardo al seu primer llibre, Forats, és l’expressió que serveix a Sebastià Portell per acomodar la poesia de Carles Rebassa enmig del caos imperant, o fins i tot val per encabir-hi l’alegria fisiològica d’Anna Gual.

Poètiques del cos ja és considerat directament com un moviment mainstream [SIC]en el comentari que ha fet el jurat del premi Joan Duch sobre l’obra guanyadora d’enguany, Nusos d’incendi, d’Irene Anglada, del qual, diuen, es desmarca.

Quines característiques aplegarien, aquestes poètiques del cos? Hom diria que es tracta d’obres on es crea la consciència poètica a partir d’experiències empíriques, quasi directament somàtiques, i de la constatació que qualsevol relació amb el món parteix d’una percepció i un coneixement filtrats per l’indefugible lligam físic de la corporalitat: el batec incansable de la cosa orgànica.

Les poètiques del cos són naturalistes, sensualistes, tracen la confusió amb què se superposen vivències, idees i sentiments. No és una poesia abstracta i formalista, sinó que viu de la percepció concreta, de la fugacitat, d’allò accidental, efímer. No busca l’essència, sinó la substància. Diu la singularitat. Diu l’ambigüitat. No pretén revelacions més enllà de la riquesa de la carnadura.

Això no significa (ni de conya!) que no cerqui cap transcendència i romangui en la mera constatació del plaer i el dolor en els sentits, però té una visió mundana que, si de cas, pot projectar, des de l’onirisme o l’absurd, una filosofia de la immanència, que mama el més enllà en els atributs proteics de la realitat.

El mecanisme simbolitzador dels recursos clàssics ja no és indiscutible i n’han anat sortint aquests versos desconfiats on els poetes ja no conjuren, no ritualitzen, i abandonen les litúrgies.

No hi haurà una religiositat cristiana, sinó una religió natural, prèvia a la revelació: la sacralitat de la vida orgànica, un misteri multiforme i numinós. És, curiosament, un retorn al mite i al ritus arcaics des de la més rabiosa actualitat.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >