Selecciona Edició
Connecta’t

Facècies de Bracciolini

Admira que un humanista tan culte no fes escarafalls a llicències de literatura marrana, avui impensables

Poggio Bracciolini, un particular secretari papal.
Poggio Bracciolini, un particular secretari papal.

Després que les literatures grega i llatina oferissin una bona quantitat de literatura marrana —més els romans que els grecs, val a dir—, els segles medievals van viure un cert declivi d’aquestes mostres d’expressió escrita, almenys pel que fa a la producció dels homes de lletres qualificats: els Pares de l’Església i els seus successors, els filòsofs escolàstics, no són coneguts precisament per cap tendència a porquejar. Literatura bruta popular, això sí, n’hi va haver llavors i sempre n’hi ha hagut, i segurament n’hi haurà sempre llevat que l’actual, fàcil accés a les brutícies i la pornografia a través de les xarxes, no signifiqui l’abandonament progressiu de facècies, acudits i plagasitats verbals creades pel geni popular, com va ser el cas de la poesia dels goliards i els rodamons, per exemple els carmina burana.

Però alguna cosa va passar cap al segle XII, que és considerat un segle de protorenaixement, perquè els trobadors, per exemple, poguessin ser tan delicats com saburrosos en sirventesos i cançons. Poc després, Dante no va tenir cap problema a parlar de pets i caques a la seva Comèdia. Petrarca, en canvi, no hi va tenir tirada. Encara una mica després, quan l’humanisme ja estava plenament assentat en el camp de les lletres, i els autors, clergues i tot, van assolir una envejable independència respecte al decòrum de la religió cristiana, qui més qui menys va alternar la literatura sàvia o erudita amb manifestacions platxerioses i porcades de qualitat. Als segles XIV i XV, Boccaccio no s’està de res quant a les lubricitats; Jaume Roig, al seu Spill o Llibre de les dones en diu unes quantes que avui serien motiu d’anatema per part de les ultres; Villon i Rabelais en diuen a l’altura d’un campanar seglar, i, en suma, qui més qui menys, per molt lletrat, docte i humanista que fos, es complaïa a equilibrar les obres serioses amb obretes llicencioses, com un respir en la tasca diària de la producció sublim.

En aquest panorama, un dels llibres més interessants és el de Gianfrancesco Poggio Bracciolini, erudit florentí (1380-1459), que, a més de donar-nos profitoses traduccions de Ciceró, Estaci, Quintilià o Lucreci; a més de ser autor d’una sèrie de diàlegs sobre l’avarícia, la noblesa o la infelicitat dels prínceps; a més de ser secretari de fins a vuit papes de Roma (de Bonifaci IX a Nicolau V), i a més de trobar per tot Europa una llarga sèrie de manuscrits grecs i llatins, va escriure i fer publicar una antologia de facècies que va ser un dels llibres més llegits de l’època, el Facetiarum Liber, del qual Francesc de Borja Moll va fer una esplèndida edició, avui introbable (Palma de Mallorca, Moll, 1978). No és que Poggio s’hi inventés moltes coses, perquè el llibre és més aviat un recull d’anècdotes, petites històries d’un to pujat, recollides probablement entre la població de les ciutats on va viure, i fins i tot entre els murs del Vaticà, lloc etern, com és sabut, alhora de santedat i de luxúria.

Dit això, i per animar un o altre editor a fer una nova edició de les facècies de Poggio, en transcriurem unes en la traducció mallorquina de Moll, a tall d’exemple: “Un dels nostres pagesos, no gaire deixondit i molt ignorant en coses de fer amb dones, es casà; i un vespre, girant-li ella l’esquena, posà les anques damunt d’ell: l’arma s’adreçà, i sense fer-ne comptes, la ficà allà on pertocava. Admirat d’això, demanà a la dona si tenia dos conys; ella li digué que sí, i aleshores ell exclamà: ‘Caram! Jo en tinc ben prou amb un! L’altre no l’he de mester!”. La dona, que era polissoneta i estimada del rector de la parròquia, digué: ‘Saps què? Del forat que sobra podem fer almoina; donem-lo a l’església i al nostre capellà; a ell li agradarà molt i a tu et serà igual, ja que en tens prou amb un’”. I la història continua de la manera que el lector pot suposar.

Una altra: “Un florentí tenia a casa seva un jove per ensenyar de lletra els seus fills. Aquest els prengué tanta confiança, que va boixar primer la criada, després la dida, més avant ho va fer a la senyora, i finalment als seus mateixos deixebles. Quan se’n temé el pare, que era home molt trempat, va cridar secretament el jove i li digué: ‘Ja que has fotut tots els de casa meva, i bon profit et faci, vull que no hi hagi excepcions: ara m’has de fotre a mi’”.

I l’última: “Una dona jove florentina, un poc bleda, patia grans dolors de part. Ja feia molta estona que sofria; i la comare, candela en mà, li mirava la vagina per veure si començava a sortir l’infant. I la jove li digué que convenia que miràs també per darrere, perquè el seu marit també li ho havia fet alguna vegada per aquella banda”.

No totes les facècies de Poggio tenen aquest aire. Però el que admira és que un humanista tan culte i tan lletrat no fes escarafalls a l’hora de recopilar i publicar aquesta sèrie de llicències. Una cosa així encara es va veure als segles XVII i XVIII, en què llibertins i enciclopedistes van compensar les hores serioses amb obretes de rosada carnalitat. Després, i fins als nostres dies, va ser considerat de molt mal gust que els homes de lletres escriguessin coses contra el decòrum del comú. Ara, a causa de les modes políticament correctes i del procés català, coses que han matat tot sentit de l’humor, agafa plena vigència l’antic refrany: “Badall no ment: o fam o son o avorriment”.

 

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >