Selecciona Edició
Connecta’t

Un poeta entre cartes a la mare

En les lletres de Baudelaire, la misèria diària xoca amb l’ambició literària

Un poeta entre cartes a la mare

Les flors del mal (1857), el llibre que, ras i curt, inaugura la modernitat poètica, s’obre amb uns versos en què la mare del poeta exclama: “Ah! Hagués parit un niu d’escurçons / en comptes d’alletar aquest poca cosa!”. I també l’acusa de provocar-li “el menyspreu d’un marit infeliç”. El poema Benediccióés molt més que això, i no s’ha d’entendre merament en clau biogràfica, però és inevitable pensar-hi en llegir les cartes que Charles Baudelaire escriu a la seva mare, exposant-li la seva necessitat de diners, transmetent-li intenses expressions d’afecte, i fent plans per estar junts alguns dies. Baudelaire (1821-1867) va quedar orfe de pare de ben petit, i la seva mare es va tornar a casar. Amb el padrastre tot van ser problemes. A conseqüència dels seus costums dissipats, l’herència paterna la hi anaven administrant amb comptagotes. Anava sempre ple de deutes i intentant guanyar-se la vida amb treballs periodístics d’escassa entitat. La seva correspondència és plena de laments per la precarietat a què està condemnat a viure, dels fatics per aconseguir alguns diners i dels plans que contínuament fa per trobar l’estabilitat necessària per escriure amb regularitat. Apareix sempre tan conscient del que hauria de fer per corregir-se com del fet que, a part les circumstàncies adverses, ell és també en bona part culpable del rigor i l’autodisciplina que li manquen: “Per què, tenint una idea tan justa, tan neta del deure i de la utilitat, faig sempre tot el contrari?”. Una altra constant és la consciència de la pròpia vàlua: “Estic convençut (…) que, per poques obres que deixi, es vendran molt bé després de la meva mort”.

EL MEU COR DESPULLAT

Charles Baudelaire
Traducció de Pere Rovira
Proa
272 pàgines
18,50 / @ 10.99 eu

El meu cor despullat conté una selecció de cartes de Baudelarie (18 d’adreçades a la mare i 18 més d’adreçades a altra gent: amics, editors, i algun autor com Victor Hugo, Flaubert o Sainte-Beuve), una ínfima part de les que va escriure, i dues sèries de notes, Fusées i Mon cœur mis a nu (més algun escrit complementari), trobades entre els seus papers un cop mort, i ordenades amb un criteri qüestionable però ja consolidat. Com és propi d’un conjunt d’apunts que l’autor estava lluny de donar per acabat, s’hi troba de tot: des d’observacions banals fins a aforismes lapidaris, passant per frases enginyoses, opinions literàries i judicis morals.

Baudelaire tenia talent per a l’escriptura breu i densa de significat, tant en vers com en prosa. Fer un llibre petit on dir coses importants —una idea del seu admirat Edgar Allan Poe—, on despullar-hi el seu cor i “on amuntegaré totes les meves còleres”, era un projecte dels seus últims anys. “Giraré contra tot França el meu talent d’impertinència”, va escriure a la seva mare, en un moment d’optimisme. El ressentiment d’un home genial pot engendrar no la seva millor obra, però sí una gran obra. No hi va a ser a temps, només ens ha llegat aquests fragments. Un altre projecte inacabat, aquí no recollit, va ser Pauvre Belgique, on aboca l’enuig i les esperances frustrades que aquest país li va provocar. La impressió que deixa aquesta lleugera mirada a la vida particular de Baudelaire és el contrast entre la gran ambició literària i les misèries quotidianes que no aconsegueix dominar. El meu cor despullat és útil per conèixer el context biogràfic en què va sorgir la gran obra de Baudelaire, Les flors del mal, i una mostra de les seves opinions plenes d’enginy i mal humor contra el món modern. Com ara aquesta, de mal rebatre: “Les nacions només tenen grans homes malgrat elles”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >