Els indults
Alguns diran: els independentistes no es mereixen res. La resposta pot ser: la pau i l'ordenada convivència en una democràcia conforme la llei, s'ho mereix gairebé tot
Les democràcies serioses es caracteritzen pel respecte a la llei i a les decisions dels Tribunals sense perjudici de promoure's, per les vies legals, les reformes procedents per ajustar-les a la realitat social. Cap norma és eterna ni mereix ser mitificada. La llei està feta per a l'home i no l'home per a la llei. Pensaments, com, “la llei per dura que sigui continua sent llei” o “que es faci justícia encara que el món desaparegui” són impropis del nostre temps i han de ser rebutjats.
L'equitat haurà de ponderar-se en l'aplicació de totes les normes, especialment, en les de naturalesa penal per la rellevància dels béns jurídics afectats i la gravetat de les penes que poden ser imposades.
No hi ha cap delicte igual que un altre, cadascun és producte d'una personalitat i del seu entorn.
Per afrontar aquesta situació i suavitzar, si escau, l'estricta i legal aplicació de les normes penals, el nostre ordenament disposa, entre altres mitjans, dels indults particulars una vegada prohibits els generals i les amnisties.
L'indult és la condonació o remissió total o parcial de les penes que van merèixer objectivament els delinqüents.
Hi ha una sèrie de regles i raons per a la concessió de l'indult: el bon sentit, la conveniència pública; la necessitat de temperar l'excessiu rigor de la llei, raons especials, evitar abusos, l'existència de dubtes sobre la justícia de les normes, la utilitat pública, etc.
Deia Becaria: “El dret d'indultar és la més bella prerrogativa dels poders públics i l'atribut més preciós de la sobirania però, al mateix temps, és una desaprovació tàcita de les lleis”.
Derogació o moderació de la llei, sí, però com un lloable reconeixement de la superioritat de la justícia, sobre les lleis, en determinats supòsits.
El legislador, afegeix, ha de ser suau, indulgent i humà; especialment quan el delicte és producte de l'impuls de les passions, públiques-privades, i no de la perversitat. Ni l'excessiu rigor ni l'excessiva facilitat resulten ser bons consellers.
El vigent codi penal autoritza el Tribunal sentenciador a sol·licitar del govern la concessió d'indults i els preveu com una causa d'extinció de la responsabilitat penal.
A part, des del 14 de juliol de 1870, existeix, a Espanya, una llei per a l'exercici de la Gràcia d’Indult, que ha tingut diverses modificacions, l'última, l'operada per la llei de 30 de març de 2015.
Conformement a aquesta llei destaquen aquests punts: la concessió d'indults competència del Ministeri de Justícia i del Govern abasta tota classe de delictes i podria ser total o parcial; no s'estén a la indemnització civil ni als costos processals; el total només podrà concedir-se per raons de justícia, equitat o utilitat pública, segons el parer del Tribunal sentenciador; que no es causi perjudici a tercer; es podran imposar les condicions aconsellades per l'equitat, la justícia o la utilitat pública; pot ser sol·licitat pels penats o per una altra persona en el seu nom, a més del Fiscal o del Tribunal sentenciador.
Totes aquestes consideracions i d’altres hauran de ser ponderades per la Sala II del Tribunal Suprem i pel Govern nacional quan es pronunciï sentència en el procés que se segueix per presumpta rebel·lió i altres delictes contra els independentistes catalans.
Llavors haurà sonat l'hora de la política, de l'equitat i de la conveniència o utilitat públiques, pel bé comú.
No serà una tasca fàcil. D'una banda hi ha els acusats que des dels seus llocs de responsabilitat pública van alterar o van pretendre fer-ho, l'ordre constitucional per les vies de fet, sense una altra motivació que la inherent a la seva condició de catalanistes radicals, arrauxats, si es vol, però aliena a qualsevol altra finalitat que no sigui la del seu particular patriotisme extremista. No estem davant delinqüents comuns.
Per una altra, no obstant això, se'ls atribueix delictes greus causants de tensió i divisió social a Espanya i Catalunya i fins i tot l'aparició pública d'opcions polítiques neofranquistes.
Difícil, els futurs condemnats (de produir-se aquesta situació) haurien d'ajudar a l'atorgament dels indults i el Govern ponderar totes les raons exposades i administrar els dubtes amb prudència i certa benevolència.
Alguns diran: els independentistes no es mereixen res. La resposta pot ser: la pau i l'ordenada convivència en una democràcia conforme la llei, s'ho mereix gairebé tot.
Angel García Fontanet és magistrat
