Selecciona Edició
Connecta’t
CRÍTICA i

El romanticisme ja no és el que era

Alejandro Sanz intenta adaptar-se als temps canviants des dels estadis

Alejandro Sanz, en ple concert a l'estadi de l'Espanyol.
Alejandro Sanz, en ple concert a l'estadi de l'Espanyol.

Baixen regirades les aigües de la música llatina, en què la renovació dels gustos està encastellant artistes que no tenen res a veure amb el model clàssic del baladista, una espècie que ha perdut l'hegemonia en favor de formulacions més ballables i de carrer en les quals el romanticisme se serveix cru, com a carn sagnant. Temps de reposicionar-se després de l’observació atenta d'un públic juvenil que ja no té en la tendresa melòdica el seu principal argument de reclutament. En aquesta tessitura arriba Alejandro Sanz amb el seu últim disc, El disco, presentat en una curta gira nacional, anomenada secament La Gira i protagonitzada no per La Voz, que seria la lògica continuació si no fos perquè aquesta definició correspon a Héctor Lavoe. Però bé, gira en gran amb producció per menjar-se Amèrica i primer estadi a Barcelona, per molt que s'acollís a Cornellà-el Prat, en la història d’Alejandro Sanz per aquestes terres. Ple (35.000 persones). La vida continua igual?

Cop d’ull succint al públic: la capacitat de fidelització de l’Alejandro continua abastant un àmbit que va de la senyora amb permanent fixada aquesta mateixa tarda a fi d'estar ben maca per a l'ocasió al que té trenta anys amb samarreta dels Editors, banda de rock. Ningú, o gairebé ningú, menor de 25 anys. La joventut ja va per una altra banda. Sanz ho sap i intenta adaptar-se als temps: escenari XXL i progressiva adaptació del seu repertori, no només fiat al monocultiu de la tendresa. S'obre al funk, insisteix en els rapejats, els ritmes neollatins, estrena imatge de moter amb estudis i al mateix temps generosa mirada enrere iniciada amb la primera cançó, inclosa en l'adn reeixit del seu àlbum Mas, el del “Corazón partío” que va tancar dues hores i mitja de xou.

I el xou va ser tan gran que l’Alejandro va semblar més petit, perquè la grandària evidencia el seu estatisme en temps de dinamisme. El provocador que en forma de A invertida entrava a la pista va ser la passarel·la menys transitada en la història de la música en directe. No és l’Alejandro un artista de molts passos, sinó de molta proximitat, i en la distància es dilueix la seva mirada, argument imbatible. Tots els llenços de pantalles escalonades en profunditat sobre l'escenari, totes les moltes coloraines, formes geomètriques i efectes que es van veure no van fer sinó enyorar el pinxo, sepultat per la grandària del muntatge, d'altra banda bonic i efectiu. L’Alejandro buscant camí sota el logotip de La gira, aquesta A invertida: Anarco Sanz?

El concert: llarg i una mica erràtic. Alejandro vol obrir el ventall estilístic, “Back in the city”, “Te debo un son”, el funk de “Azúcar en un bowl”, però també ha de fer espai a la seva mirada clàssica de baladista sense oblidar-se de Shakira, convidada a “La tortura”, de les noves veus, Judith Neddermann a “Este segundo” o de la seva arrel flamenca i del seu lirisme clàssic, El Arcángel en escena amb “No tengo nada”. Dos popurris perquè càpiguen tots els records i una sensació general que l’Alejandro busca nous camins sense acabar-los de trobar. Però les fans, el millor del negoci de la música, el van sorprendre amb globus blancs i el van fer plorar quan va començar “El trato”. Sí, l’Alejandro necessita banyar-se en l'afecte de les seves fans, els temps estan canviant, està en joc l'hegemonia del futur. Temps regirats en la llatinitat. Ja no només serveix el “t’estimo”.

 

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >