Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

El soroll que no para

Les negociacions per a les diferents investidures en curs haurien de ser una oportunitat per començar a generar alguna transversalitat, que atenués la dinàmica de blocs

Cartell electoral d'Ada Colau.
Cartell electoral d'Ada Colau.

Tant en el terreny judicial com en el polític la setmana que acaba ens deixa perles inquietants que sembren dubtes sobre la possibilitat que la política torni a la seva versió més digna després de dos anys de confrontació i confusió, en què s’ha trobat a faltar, a tot arreu, l’autoritat que emana del qui és capaç d’assumir les seves responsabilitats, avaluar els efectes de les seves decisions i actuar en conseqüència.

En l’àmbit judicial: La Fiscalia del judici pel procés català ha qualificat el que va passar a Catalunya al voltant de l’1 d’octubre de cop d’Estat. Entenc que no és fàcil evitar l’univers comunicacional actual, en què cal buscar formes simples i una mica escandaloses perquè t’escoltin. Però és perillós jugar amb les paraules. No dubto de l’efectisme d’una expressió que ha tingut un gran ressò als mitjans de comunicació. Però reforçar l’aposta pel delicte de rebel·lió amb la imatge del cop d’Estat situa les paraules en un estadi molt llunyà respecte al que es va viure en realitat. L’independentisme no va reunir les mínimes condicions indispensables per a un cop d’Estat: capacitat insurreccional suficient i continuada, organització armada per enfrontar-se a les forces de l’Estat, alguna potència internacional de suport, i un poder econòmic que el sostingués. I així no hi ha Estat que trontolli.

A Barcelona, era l'oportunitat d'un tripartit d'Esquerra Republicana, Comuns i PSC

Al mateix escenari del judici als polítics presos, el fiscal Javier Zaragoza ens va sorprendre amb una afirmació contundent: “Celebrar un referèndum és delicte tot i que s’hagi despenalitzat la celebració de les consultes”. Tot plegat deixa en la perplexitat un profà com jo: Com pot ser delicte una cosa que no està tipificada com a tal al Codi Penal?

I no gaire lluny d’allà, la sala contenciosa administrativa del Tribunal Suprem, en decidir un nou ajornament de l’exhumació de Franco, el consagra, en la seva resolució, com a cap de l’Estat des de l’1 d’octubre del 1936. Una sorprenent validació del cop contra la República que obliga a reflexionar sobre el pòsit que van deixar tants anys de dictadura.

El referèndum, si arriba, serà al final d'un llarg camí. I per a això l'independentisme ha de renovar la seva estratègia

Si anem a la política, els senyals tampoc milloren sensiblement. El president Torra opta una vegada més per la política retòrica. És a dir, fer propostes que sap perfectament que només poden tenir una resposta: No. En plena recta final del judici, demana una entrevista urgent amb el president Sánchez per parlar dels presos i de la repressió. Això no és fer política, és jugar a la política, perquè Torra no ignora que Sánchez no pot fer una cosa que en aquests moments es veuria com una intolerable intromissió en les decisions del poder judicial. Torra ho fa perquè viu de l’agitació, negant-se a trencar aquest cercle i desplegar una estratègia política i institucional alhora. Segur que –aquí i fora d’aquí– la separació de poders no és tan neta com diu la teoria, però és obligació de l’Executiu mantenir les formes. I Sánchez no està per participar en rituals propagandístics sense sortida. Torra insisteix en el referèndum com a proposta per obrir una negociació. Però aquesta només és viable si es pot trobar un lloc intermedi entre el que un demana i el que l’altre pot donar. I ara mateix no hi és. El referèndum, si arriba, serà al final d’un llarg camí. I per això l’independentisme ha de renovar la seva estratègia. Necessita acumular més capital polític.

En fi, les negociacions per a les diferents investidures en curs haurien de ser una oportunitat per començar a generar alguna transversalitat, que atenués la dinàmica de blocs. No es veu enlloc. Hi ha un cas emblemàtic a l’Ajuntament de Barcelona. L’esquerra ha obtingut una àmplia majoria amb 28 regidors. Era l’oportunitat d’un tripartit amb Esquerra Republicana, Comuns i el PSC que podia servir de pauta per començar a obrir el joc. Encara més tenint en compte que l’independentisme només suma 15 escons a Barcelona. Però serà impossible per la llei dels vetos creuats: ERC no vol el PSC i el PSC no vol ERC. I així no acabarem mai.

Caldrà esperar que passi el judici? Aquest és el problema: una suma d’irresponsabilitats ha portat les coses a tal punt que avui la política depèn, en part, de decisions de la justícia.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >