Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Retorçant el llenguatge…

Des que Artur Mas va salpar des del port de CiU cap al triangle de les Bermudes del procés, podem comptar fins a 10 convocatòries a les urnes

Artur Mas, el març del 2017.
Artur Mas, el març del 2017.

La vida política ens proposa un exercici fascinant per a qualsevol lingüista o fins i tot per a qualsevol aficionat a la lectura, a condició de tenir una considerable capacitat de prendre distància amb el que es llegeix.

Espanya ha tingut tres eleccions generals (Congrés dels Diputats i Senat) en menys de quatre anys, més unes altres autonòmiques i, més recentment, municipals i europees. A Catalunya algun observador de la política compta fins a deu el nombre de convocatòries a les urnes des del 2012, quan Artur Mas va salpar des del port de CiU cap al triangle de les Bermudes del procés, en el qual se sap com s’ha entrat però no com se’n surt.

En cada ocasió hem vist, no com a excepció sinó com a norma generalitzada, una cosa ben sorprenent. En els dies següents els portaveus i líders surten intentant afirmar que han guanyat. Bé, de vegades és opinable, però altres vegades no. Si cada cop que hi ha eleccions, Podem perd un altre milió de votants, caldrà dir (i fer) alguna cosa. Si Casado parlava de “remuntada” i es troba amb la meitat dels escons que tenia l’enyorat Sr. Rajoy, caldrà dir alguna cosa. I així successivament. Però amb el pas dels dies, assistim a un altre artifici. Els primers dies els líders solen dedicar-los a establir (davant dels mitjans) tota mena de línies vermelles, cada una més gruixuda que l’anterior, per després passar a dir que no es pactarà mai amb el PSOE, o que per fer-ho “en alguns llocs” els socialistes “hauran de renegar de Pedro Sánchez” o de les seves obres i llegat. Una altra variant l’hem seguit aquests dies a Barcelona, on és cert que els uns i els altres s’han vist embolicats en un endimoniat “trilema” (el famós dilema a tres bandes). I això que, vist des dels marges, la cosa és simple, i diguem de passada que l’únic que ha parlat clar és el cartesià Sr. Valls: “Aquí tenen sis regidors sense cap més condició que la de no fer alcalde el Sr. Maragall”.

Ara bé, el colofó d’aquesta mena d’etapa d’un “Tour” imaginari és per a l’ANC, amb un document (al qual em refereixo segons les citacions entre cometes publicades en mitjans ponderats i fiables) que val la pena que citi, ja que quan es conegui la sentència del Suprem s’exigirà “al president de la Generalitat eleccions anticipades [...], amb un renovat mandat cap a la unilateralitat”. Són 19 pàgines, i vet aquí algunes mostres: “Una gran manifestació per revertir el relat que s’està intentant instal·lar de necessitat d’ampliar el suport fins a tants per cent impossibles, per intentar pactar un referèndum amb l’Estat que no acceptarà mai”. Més endavant: “El nostre Govern i els partits que li donen suport no estan en aquest moment en condicions de liderar un nou embat”, cosa que sembla una mica contradictòria. I ho és, aquí ho teniu: L’ANC “ha de ser capaç d’arribar a la discriminació positiva d’uns partits respecte a uns altres que no defensin aquesta línia unilateral”. Uf! Es parla, en un to una mica menys espès, d’“establir una intercomunicació fluida i regular amb la presidència de Generalitat” (encara més?) i que “l’exemple del Quebec ens hauria de fer reflexionar” (en quin sentit?), per afegir que la societat catalana està “folkloritzada en el victimisme”, per la qual cosa “amb fórmules democràtiques toves i de diàleg no tirarem endavant”. Cop de gràcia final: “Els actors que lideren el moviment han derivat molt en la decadència de les ambicions en la dissolució de les conviccions, de les lluites. Han liderat la victimització”. Tal qual. Observem que ja fa un temps en el discurs independentista s’ha instal·lat com a minut zero del “relat” el que va passar l’1-O, de tot el que va passar abans no es parla, i no només de l’esdevingut el 2017. Repassar ara amb cert detall el calendari de cites des del 2012 fins avui donaria per a diversos articles més, així com alguns llibres que són referència.

Alguns lectors opinaran segurament que falten comes (moltes), i falten pauses per respirar correctament, sense la qual cosa no arribarà prou oxigen al cervell per entendre tal document i els seus molts matisos. Dos experts ens poden ajudar a sortir d’aquest marejant mar de dubtes. El primer és l’amic Álex Grijelmo, respectat expert d’aquest diari en temes de llengua, gramàtica i ortografia; el segon seria el Dr. Adolf Tobeña, catedràtic de Medicina de la UAB, amb el seu canònic llibre Neuropolítica.

Pere Vilanova és catedràtic de Ciència Política (UB).

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ