Selecciona Edició
Connecta’t
ENTREVISTA | MARC PASTOR

“Els policies del ‘thriller’ estan sempre molt exagerats”

Coincidint amb l’estrena al cine de ‘L’any de la plaga’, Marc Pastor, mosso d’esquadra, torna al policíac amb la novel·la 'Els àngels ens miren'

Marc Pastor, autor d''Els àngels ens miren'.
Marc Pastor, autor d''Els àngels ens miren'.

Marc Pastor (Barcelona, 1977), criminòleg i escriptor d’èxit, amb una fascinant obra interconnectada en marxa —viatges en el temps, la família dels Corvo, alhora maleïda i extraordinària, tots els gèneres imaginables i, de vegades, tots alhora—, va començar a escriure la seva darrera novel·la, Els àngels em miren (Amsterdam) el 12 de setembre de 2017. Vuit dies més tard, l’Estat comença a actuar per impedir la votació de l’1 d’octubre i el Govern de la Generalitat declara “l’estat d’excepció”. Comença l’escalada que culmina el 21 de desembre amb les eleccions al Parlament convocades pel Govern de Mariano Rajoy. “Des del 20 de setembre al 21 de desembre no vaig ser capaç d’escriure una sola línia”, admet Pastor. No podia pensar. L’estrès havia anat en augment des del 17 d’agost, quan van tenir lloc els atemptats gihadistes a Barcelona i Cambrils. Pastor és mosso d’esquadra i mai s’havia sentit com llavors: “Havia passat el pitjor que podia passar, però el sentiment d’orgull per la feina ben feta era increïble. Psicològicament va ser molt bèstia, però. Aquells cinc dies són, de fet, com un spin-off de la meva vida”. Tot i que ja tenia al cap escriure una novel·la negra, a l’estil de La mala dona(2008), el seu primer llibre, on explorés més el món procedimental, va ser tot allò viscut durant els atemptats el que li donà l’empenta definitiva. Això i el fet que Jo Nesbo li digués que tenia un bon nom per ser escriptor de novel·la negra. Fins i tot va creure que era un pseudònim molt ben buscat!

Pregunta. De tota manera, pel que explica al llibre, sembla complicadíssim, per no dir impossible, escapar de l’encasellament del noir.

Resposta. Sí, de fet, jo fa deu anys que estic encasellat com a autor de novel·la negra. Cada vegada que publico una nova novel·la, per molt que sigui una història de ciència-ficció amb viatges en el temps, no només va a petar a les prestatgeries de policíaca, sinó que a les entrevistes sempre em pregunten si la meva feina m’ha inspirat d’alguna manera. He deixat de molestar-me, però és cert que em persegueix.

P. Bé, en aquest cas, la novel·la, protagonitzada per Abraham Corvo, un nou personatge del corvovers, el particular univers de les seves novel·les, és un caporal que té alguna cosa a veure amb el hellboy de Guillermo del Toro, un costat fosc que li fa acumular cosetes al congelador; és, doncs, un policíac pur i dur...

R. Sí, sí! I que consti que no estava prevista al corvovers, però com que és un univers obert, una mica el boyhood de Richard Linklater, que va creixent amb mi, no podia no ser-hi. La novel·la va ser conseqüència directa dels atemptat gihadistes a la Rambla l’agost de 2017. Necessitava cremar les seqüeles psicològiques que vaig patir, tot l’estrès posttraumàtic, els malsons, el neguit...

P. I té molt a veure amb la seva feina?

R. En realitat, la meva feina és força rutinària en relació al que la gent espera o s’imagina. Acostumo a passar-me tota la jornada laboral comparant empremtes a l’ordinador, fent informes i emplenant burocràcia. Això sí: quan hi ha un delicte dels grossos, tots a córrer i ja estem uns quants dies o setmanes entretinguts.

P. Que és just el que passa a Els àngels em miren...

R. Necessitava escriure una novel·la fosca on alhora reivindiqués l’equip, per això és una novel·la coral. M’encanta crear personatges.

“El llibre és fruit de la necessitat de ‘cremar’ les seqüeles psicològiques del malson de la Rambla”

P. Personatges que aquí són picades d’ullet a col·legues escriptors...

R. Sí, hi ha un Tur, un Laloux, un Bagunyà, un Puntí... I tot i que des del títol hi ha un homenatge a Doctor Who, que és la meva sèrie preferida, el clàssic britànic de la ciència-ficció per excel·lència, les sèries què més m’han inspirat han estat La caza, El puente i The Killing, tot i que també, The Wire, pel tema equip, i sobretot, cap al final, American Crime Story: el asesinato de Gianni Versace. Vivim immersos en una epidèmia narrativa audiovisual, és impossible no deixar-se influenciar.

P. Però els seus policies són de veritat: si han de sortir per veure un partit de bàsquet del seu fill, surten, i la vida que porten és tan propera a la de qualsevol de nosaltres que estan molt més vius que en qualsevol d’aquestes sèries.

R. La meva intenció era despullar els polis del seu uniforme. Volia que es veiés com és la vida en una comissaria, no només centrar-me en el procediment. Aquí els personatges són els meus companys de feina. Els policies de thriller, en general, estan sempre molt exagerats, i això és perquè els autors de novel·la negra es limiten a adjudicar l’atribut de policia als seus personatges, amb tota la ficció que per a ells aquest arquetip porta a sobre.

P. No se’n podia estar de la part política tampoc, tenint en compte que va néixer quan va néixer. De fet, la novel·la és un policíac, però també una ucronia: a Els àngels em miren existeix la República catalana, i als problemes amb l’assassí en sèrie protagonista s’han de sumar els atemptats i els aldarulls provocats per aquells que no accepten el nou ordre polític. No sembla que una de les parts, la unionista, hi surt perdent? És l’única violenta...

R. Volia ambientar la novel·la al present, i aquells dies podia passar de tot, i jo vaig decidir que la República triomfaria, però la seqüència lògica dels fets fa pensar que si s’imposa un nou ordre, algú el voldrà combatre, i per aquesta raó hi ha aldarulls i atemptats. No crec que només un bàndol es vegi com violent, crec que hi ha hòsties als dos costats. Al final, tots s’equivoquen. Respecte a la ucronia, fa que sigui més coherent amb la resta de l’obra, on hi ha universos paral·lels i dimensions alternatives.

P. Parlem de l’espai. Què té el barri barceloní de Sant Andreu que el faci adient per a un noir?

R. Per un costat, m’agrada escriure sobre Barcelona. I sobre la Barcelona dels barris. M’ajuda a fer un retrat de la ciutat des d’un enfocament diferent i poc explorat. En aquest sentit, soc més de Juan Marsé que de Carlos Ruiz Zafón. L’altre motiu és la proximitat biogràfica i geogràfica: cada cop que em llanço a escriure una novel·la necessito tenir un o dos referents que em facin sentir còmode. Com que vaig canviant de gènere, d’estil o de narrador, busco una constant, com el personatge de Desmond a la televisiva Perdidos: un salvavides on agafar-me durant els onatges. En aquest cas, en una novel·la tan coral, el fet de tenir una sensació de camp de batalla controlat m’ajudava a escriure. A més, em podia permetre el luxe de passejar pels escenaris de la novel·la mentre l’escrivia, que sempre em serveix de font d’inspiració.

P. Li agrada jugar a casa, doncs. Ha viscut sempre a Sant Andreu?

R. Soc de Sant Andreu de tota la vida. Vaig néixer-hi i m’hi vaig criar. Vaig exiliar-me a Nou Barris fa deu anys, entre els 20 i els 30, que és quan vaig escriure L’any de la plaga. I ara fa deu anys que hi he tornat.

P. Ara que parla de L’any de la plaga, com ha estat veure la història al cinema, ara que ja s’ha estrenat? Ha estat complicat, el procés de translació? Hi ha participat d’alguna manera?

R. El procés ha estat molt complicat. En realitat, la meva participació ha estat molt escassa. Vaig entrar en una de les primeres reescriptures del guió i finalment hi han deixat algun diàleg que vaig escriure. Però veure com un projecte així costava tant d’aixecar, costa de pair. A més, el to va anar canviant a mesura que passava el temps i la pel·lícula, que havia de ser un thriller preapocalíptic, va anar agafant aires de comèdia urbana independent amb tocs de fantàstic.

P. Content amb el resultat? Quina diria que ha de ser, al seu parer, la participació de l’autor en una adaptació audiovisual? És bo que l’obra sigui, en el fons, l’obra d’un altre?

R. Com a autor, m’agradava estar-hi a sobre, però al contrari que la literatura, el cinema em produeix una certa frustració. Les meves novel·les són totalment meves i les puc defensar i criticar com em plagui, perquè en soc responsable en un tant per cent molt elevat. En la pel·lícula hi participa tantíssima gent, tothom amb la seva opinió i tothom amb una idea claríssima de com hauria de ser... I hi ha el tema dels diners. Quan escrius novel·les no t’has d’amoïnar si una escena seria molt cara de produir. Si vols fer explotar un camió, el fas explotar en una línia o dues pàgines, a plaer, pel mateix preu. Per fer explotar un camió en una pel·lícula, hi intervenen tants factors que finalment pot ser que l’explosió sigui substituïda per un diàleg en un taxi. En aquest sentit, m’agrada que les pel·lícules siguin diferents de les novel·les. De fet, és com hauria de ser: cadascuna amb la mirada del seu autor, en mitjans diferents, amb propòsits diferents. Si haguessin fet un musical de L’any de la plaga tampoc ho hauria vist malament, per exemple: La invasió dels ultralalaland.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >