Redescobrint Sant Miquel del Fai

Com molts catalans dels anys seixanta i setanta, l’escriptor Josep Pla va visitar Sant Miquel del Fai. Ho va fer atret per la bellesa i la singularitat d’edificis com la seva església troglodita excavada a la roca, considerada la millor i més gran de Catalunya. També, per la seva naturalesa salvatge, dominada pels cingles calcaris de Bertí que formen grutes i coves i, sobretot, per diversos salts d’aigua impressionants, un d’ells de 300 metres, 100 en caiguda lliure, convertit en la icona del lloc. Però va tenir mala sort. La manca de pluges havia provocat que el dia de la visita a aquest espai amb connotacions i bellesa mitològiques, situat sobre la vall del riu Tenes —a cavall dels termes de Bigues i Riells, Sant Feliu de Codines i Sant Quirze Safaja, a les comarques del Vallès Oriental i el Moianès—, l’aigua no fes acte de presència. Després de preguntar el perquè d’aquesta absència, li van respondre: “La cascada existeix, però només funciona els diumenges. Ha vingut en mal dia. És dimecres”. El geni de l’Empordà, contrariat, va contestar amb un humor fi: “Llavors és una cascada setmanal, com les revistes il·lustrades i els partits de futbol”. En la seva Guia de Catalunya, publicada per Destino el 1971, va escriure: “No vaig poder veure la cascada de Sant Miquel. És un accident geogràfic que està agonitzant”.

Però a Sant Miquel del Fai li queda molta vida. El 1850 la figura de la Renaixença Víctor Balaguer ho va convertir en un paradís romàntic a conquerir després de publicar Una expedició a Sant Miquel del Fai, en què mostrava la seva admiració per aquest paisatge de naturalesa intensa ple de coves i cascades, a les quals se sumava un monestir situat sobre una roca, penjat del no-res, i una església construïda sota una balma que comunica amb la més profunda naturalesa tel·lúrica. Des de llavors, el lloc no ha fet altra cosa que créixer en nombre de visitants per acabar convertit en un paradís del turisme familiar i el kitsch.

Durant dècades no hi va haver gairebé cap català que no visités una vegada a la vida dos llocs que uneixen natura i religiositat: Sant Miquel del Fai i el Monestir de Montserrat. Als anys seixanta, amb la democratització del transport privat que van suposar vehicles com el Seat 600 —i en menor mesura el 850—, el lloc es va omplir de visitants. Un dels primers viatges per estrenar el nou utilitari era aquest lloc: una mena de viatge iniciàtic que quedava demostrat per l’adhesiu que lluïen els vehicles al vidre del darrere —molts acabaven cremats pel sol—, en els quals es podia llegir: “Sant Miquel del Fai. Una meravella de Catalunya”.

En les visites a Sant Miquel del Fai s’explicaven més les llegendes, principal referent literari del conjunt, que la història, l’art i la natura, on habitaven personatges com ara dones d’aigua que cantaven en nits de lluna plena, monges llançades a l’abisme en oblidar els seus deures sagrats, o bells prínceps com Ramon Berenguer, Cap d’Estopes, que estant de cacera (de lleons!) per la zona va fer nit a Sant Miquel del Fai. Al matí, mentre observava la vall, el seu germà Berenguer Ramon II, gelós de la seva magnífica cabellera, el va apunyalar i el va llançar pel precipici, motiu pel qual ha passat a la història com el fratricida. Malgrat que aquesta història també se situa en localitats com Gualba, Breda i Hostalric, no hi havia cap problema a explicar-la a tots els nens, potser per atemorir-los i evitar que s’acostessin massa a la vora del penya-segat.

Massificat des dels anys noranta (més d’1,4 milions de persones, gairebé el 10% escolars) a causa de la predominant explotació com a lloc turístic i econòmic, no faltaven les parelles de nuvis que decidien celebrar el seu banquet de casament a les golfes del que va ser el priorat, el mateix lloc on van viure des del segle IX fins a la desamortització de 1836 els monjos benedictins (mai més de deu). El 23 de juny de 2017, la Diputació de Barcelona va comprar l’enorme finca de 70,5 hectàrees per 1,3 milions d’euros amb la intenció de recuperar l’aspecte original d’aquest paratge, i naturalitzar el que l’home havia anat urbanitzant i modificant per adaptar-lo a les seves necessitats d’ús i explotació. Una cosa que, d’altra banda, l’ésser humà ha estat fent des que va començar a habitar aquest lloc, al final del paleolític, fa 16.000 anys, o des que els monjos van descobrir el lloc al segle X i van començar a canalitzar l’aigua o obrir camins per moure’s amb facilitat per un territori inhòspit.

“Es tracta de posar en valor el patrimoni cultural i natural aprofundint en els seus aspectes de conservació més rellevants”, explica Jordi Martí, diputat delegat de Presidència de la Diputació de Barcelona, ara en funcions, sota la cascada del riu Tenes, que aquell dia no parava de llançar aigua —una cosa que li hauria agradat a Josep Pla— provocant un intens soroll de fons que obliga a aixecar el to de veu.

Però no ho tenen fàcil els nous propietaris del recinte. L’endemà de comprar aquest lloc emblemàtic a Espai Natural Sant Miquel del Fai SL, formada per un grup d’empresaris amb Xavier Solano al capdavant que l’havia adquirit el 1990, la finca es va tancar al públic, excepte per a dues parelles de nuvis i els seus convidats que havien acordat celebrar el banquet nupcial allà amb anterioritat al tancament de la venda i que va ser una de les poques condicions que va posar el venedor. La idea era començar aviat amb els treballs per poder obrir al més aviat possible. “En uns mesos”, han assegurat els nous amos. Però a finals del 2018, coincidint amb la presentació del Pla d’Usos que s’havia aprovat per obrir de nou l’espai al públic, les fortes pluges que van caure a la zona ho van destrossar tot: van arrencar baranes, van destrossar camins, van posar al descobert les conduccions enterrades i van arrossegar troncs d’arbres que van caure a l’interior de la bassa situada al costat del priorat.

Uns desperfectes que van deixar clar que és la naturalesa la que mana a Sant Miquel del Fai i que han portat a replantejar moltes de les actuacions. “Estem en un espai singular amb una problemàtica marcada per la naturalesa única. Les obres que cal fer són molt complicades tècnicament”, prossegueix Martí, que assegura que els beneficis del nou Sant Miquel del Fai “han de revertir més enllà del recinte i afectar tots els municipis implicats”.

Tot i la fama i l’interès que ha despertat des que es va descobrir aquest recinte en el món de l’excursionisme, que l’ha descrit amb profusió, és molt poc l’interès que ha despertat en la historiografia científica. Les dues primeres referències són la de l’Speculum Titulorum Ecclesiasticorum que l’arxiver diocesà de Barcelona Antoni Capillo va realitzar al segle XVIII dins el seu compendi de la història de les esglésies de la diòcesi de Barcelona i una ressenya històrica descriptiva de Jaume Villanueva a mitjan segle XIX publicada dins de Viatge literari a les esglésies d’Espanya (1851). Des de llavors els únics treballs d’investigació històrica coneguts i publicats són els d’Antoni Pladevall, autor de diversos articles, i una monografia de 1991 on estableix una cronologia a partir de la documentació. Per no saber, no se sap amb seguretat per què els monjos van escollir aquest lloc per fundar el seu monestir, encara que especialistes com Francesca Espanyol apunten la dada que en la difusió europea del culte de sant Miquel Arcàngel aquest recòndit lloc té molt a veure amb el petit santuari dedicat a sant Miquel a la muntanya de Sant Angelo, al Gargano italià des del segle V: en tots dos coincideixen els elements troglodítics i la presència de l’aigua.

Però si la historiografia s’ha ocupat poc de conèixer el passat històric i patrimonial del lloc, tampoc s’ha cuidat del potencial geològic i faunístic. Abans dels estudis que ha encarregat la Diputació a la Universitat de Barcelona i al Museu de Ciències Naturals de Granollers, no n’hi havia cap d’específic. I això tot i que aquest espai natural està integrat dins de l’Espai d’Interès Natural de Gallifa-Cingles de Bertí, inclòs dins de la Xarxa de Natura 2000 en la categoria d’Espais de Muntanya d’Interior, i que forma part del Pla d’ Espais d’Interès Natural de Catalunya (PEIN).

Durant segles, el curs tant de les aigües superficials com de les subterrànies (riques en calci) ha anat modelant la pedra calcària al seu gust creant gorgues, balmes, salts d’aigua i coves, com la Cova de les Tosques, situada molt a prop de la gran cascada i gairebé sota de l’església de Sant Martí —l’altre edifici religiós, una petita església romànica de què es té notícia des de l’any 878, situada a 800 metres del sud-oest del monestir— en la qual es poden veure estalactites. Fins a la realització dels estudis encarregats als especialistes de la UB, era més el que es desconeixia que el que se sabia geològicament d’aquest lloc. De fet, les toves calcàries de Sant Miquel del Fai, a diferència d’altres de la península Ibèrica, són inèdites, no estan publicades en cap revista científica per donar-les a conèixer. Els nous estudis també destaquen que la cova de Sant Miquel té un registre dels últims 2.500 anys que podria ser una bona referència per conèixer l’evolució climàtica de la zona durant tot aquest període.

L’inventari de la fauna —en el qual han intervingut fins a 12 autors— ha pogut determinar que a la zona hi viuen 73 espècies de papallones, 13 de ratolins, 13 de mamífers no voladors (entre els quals hi ha guineus, teixons, porcs senglars i cabirols); 91 d’ocells (gafarró, merla, pinsà comú, pit-roig, tords, oreneta, a més de l’àguila cuabarrada i marcenca), sis d’amfibis (granota verda, reineta, gripau comú, tritó verd) i vuit de rèptils (sargantana, llangardaix, dragó comú i rosat, serp d’aigua), però no hi ha, ni hi ha hagut, lleons com els que la llegenda assegura que va anar a caçar Ramon Berenguer abans de morir.

Després de posposar-se diverses vegades la data de reobertura, les portes d’aquest espai públic tornaran a obrir-se gratuïtament la primavera del 2020. Ho farà com un lloc lúdic, com tots els espais integrats a la Xarxa de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona. A l’interior del recinte no hi haurà més casaments. Ni tan sols un restaurant en el qual demanar un menú. En el nou Sant Miquel la natura i el patrimoni cultural seran els protagonistes.

Els treballs que està previst realitzar tenen a veure amb el compliment de les noves normatives de seguretat. Però xoquen amb diversos impediments, gairebé tots marcats per la naturalesa, com recordava Martí, com ara la dificultat d’accedir amb maquinària pesant a l’interior del recinte. La configuració de l’espai fa que tothom entri travessant un petit arc d’estil romànic que impedeix que camions i excavadores el creuin. El segon és la naturalesa de la roca, tremendament fràgil, que fa necessari el “rascat” dels talussos en les zones en què s’observin fissures que puguin acabar en possibles despreniments i també la col·locació de xarxes en llocs potencials de trencar-se la roca. La tercera és imperceptible, però té a veure amb el fet que en aquestes muntanyes nien, com s’ha vist, parelles d’àligues perdigueres (cuabarrada), cercavores, merles d’aigua i pela-roques que obliguen a respectar la finestra ecològica que s’ha marcat, que impedeix realitzar treballs entre setembre i febrer. Per si fos poc, l’orografia del terreny farà que part d’aquests treballs s’hagin de realitzar mitjançant l’ús d’helicòpters, segons explica Teresa Plans, directora de Serveis de la Diputació.

Els treballs començaran la primera setmana de setembre i duraran uns sis mesos. Cal que abans els ajuntaments donin les llicències d’obres perceptives, però ja han passat les comissions d’Urbanisme i Medi Ambient. “Primer es farà el sanejament de les parets, que són molt inestables, i això farà que caiguin restes de pedra a la zona visitable. Després caldrà refer la instal·lació de llum i renovar les baranes”, prossegueix Planes.

Per tots aquests treballs la Diputació compta amb un pressupost de 1,5 milions d’euros: 292.000 per millorar l’enllumenat, que ja està adjudicat, mentre que el sanejament dels talussos (472.000 euros) i la renovació de les baranes actuals (437.000 euros) es troben en procés d’adjudicació. També s’ha acabat de redactar el projecte per reformar la zona d’aparcament.

Un cop obert, el parc prosseguirà la naturalització de l’espai, seguint amb el pla d’usos aprovat al desembre. Es recuperarà la imatge de les balmes que hi ha al voltant del llac que conforma el salt del riu Rossinyol, sobretot la que fins ara estava envidrada i on es projectava un audiovisual sobre el lloc, o la que encara conserva el museu de fòssils, la majoria sense valor i de procedència desconeguda, malgrat que la zona és rica en fòssils i pot aportar grans sorpreses, segons els informes encarregats als experts. També s’eliminaran les baranes que hi ha davant del salt d’aigua, que l’últim aiguat es va emportar en el seu recorregut natural, de manera que aquesta zona no serà accessible als visitants. Finalment, s’eliminaran les plantes instal·lades dins dels gorgs i les conduccions d’aigua amb la intenció de decorar, i que no formen part de l’ecosistema del recinte, cosa que afecta sobretot amfibis com granotes i gripaus.

El mateix mes que les pluges van arrambar amb Sant Miquel del Fai, va sorgir una grata sorpresa. La sala de subhastes Christie’s de Londres va posar a la venda un cartulari del segle XIV, fins llavors desconegut, procedent d’aquest monestir. La venda la va anunciar Alberto Velasco, conservador del Museu de Lleida, al seu compte de Twitter, en què demanava a les administracions (Diputació i Generalitat) un esforç per aconseguir les entre 30.000 i 50.000 lliures esterlines per les quals sortia el lot. Al final es va comprar aquest important llibre per 41.737 euros, convertint-se probablement, segons Martí, “en la font més rica i amb més densitat d’informació sobre el monestir que pot redescobrir la història d’aquest espai i la gestió dels seus propietaris. És un premi, un cop de sort”. Ara, el llibre, de 38 d’alt per 30 d’ample i 10 de gruix, format per 233 folis escrits a mà en pergamí i enquadernat en pell, està en fase d’estudi i restauració. Al setembre es digitalitzarà i al començament d’any se’n coneixerà bé el contingut. Es descarta que s’exposi al monestir, perquè el cartulari es considera un document històric i no un objecte museístic.

No sabem si Josep Pla va cultivar la paciència més enllà d’allò relacionat amb la gastronomia i el menjar, que tant l’apassionava. Durant la seva estada a Sant Miquel no va poder veure la cascada en caiguda lliure. Ell és l’únic ésser —més enllà del vigilant jurat i el seu enorme pastor alemany— que viu ara les 24 hores del dia en aquest recinte. Des de novembre del 1997, una escultura de bronze de mida natural creada per Tomàs Atienza, amb motiu del centenari del naixement de l’escriptor, recorda la seva desafortunada visita. Pla està assegut, amb la seva característica boina i la cigarreta a la mà, com si hagués decidit quedar-se allà fins a veure l’aigua córrer. Les pedres i la sorra arrossegades per les pluges de desembre li han tapat els peus i l’arbre situat al davant amenaça de caure-li a sobre. Continuarà així només fins a la primavera, quan tornarà a sentir la calor de tots els que s’asseguin un moment al sey costat per fer-s’hi una foto, llevant, per uns instants, protagonisme a aquest racó de la natura únic.

Diumenges al paradís

J. Á. M.

Abans que Barcelona tornés a mirar al mar, coincidint amb els Jocs del 1992, les opcions per passar una jornada d'estiu en aquesta ciutat eren gairebé nul·les. La costa, on fins feia poc havien proliferat campaments de barraques com al Bogatell i al Camp de la Bota, era un enorme abocador on particulars i empreses llançaven runa sense control que impedia veure la sorra, si en algun moment n'hi va haver. Per això, era normal que els caps de setmana, els barcelonins, dins de les possibilitats de cada família, marxessin fora, i això va donar origen al dominguero.

A la meva família el transport privat va arribar tard. El meu pare es va treure el carnet amb els 40 anys complerts, a meitat dels anys setanta. Fins llavors agafàvem un autocar de l’Empresa Casas que ens portava a qualsevol platja del litoral nord, gairebé sempre a Montgat. Cala Taps era el lloc predilecte de la meva mare, una platja estreta situada al costat de la fàbrica de Lejía Conejo. “Una altra cosa no, però l’aigua ha d’estar neta”, deia sempre, moguda per l’olor de desinfectant que surava en l’ambient. El que també surava a l’aigua i omplia la sorra era una gran quantitat de taps, fruit de l’activitat de la famosa empresa.

Tot va canviar quan el meu pare es va comprar el seu primer cotxe: un flamant Seat 124 D Especial, blanc amb tapisseria d’escai blava, amb el qual vam guanyar autonomia. Des d’aleshores, no hi va haver cap de setmana que paréssim a casa. Va ser llavors quan vam descobrir Sant Miquel del Fai. Després d’arribar a aquest lloc recòndit, es deixava el cotxe a l’aparcament i començava el recorregut per l’interior, que comportava l’entrada a l’església, bany —meu i de les meves dues germanes, a l’enorme bassa al costat del priorat— i passeig —regalimant aigua embolicats en tovalloles—, sota l’enorme cascada fins a l’ermita de Sant Miquel. Als meus pares, aquest lloc agrest i semisalvatge els recordava el naixement del riu Mundo, proper a Villapalacios, on van néixer: un lloc on l’aigua cau també 300 metres en caiguda lliure i crea un bell espectacle inversemblant en un lloc amb poca aigua, a priori, com Albacete.

En acabar, ja secs, pujàvem al cotxe i el meu pare buscava un lloc per menjar al costat d’algun dels rierols que hi proliferen. La meva mare treia la taula plegable, la nevera amb les begudes súper fredes i la inevitable i boníssima truita de patates, a més dels talls de pollastre arrebossat. Després, joc de cartes o dòmino i passeig pels voltants a veure què donava la natura. La jornada acabava sempre amb el mateix ritual: el meu pare ficava el cotxe a l’aigua i treia una enorme esponja per ensabonar-lo i una baieta “de pell de be” per assecar el seu bé més preuat. Quan acabava, la meva mare ja ho havia recollit tot. Al maleter i cap a casa, fins al diumenge següent.