Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Votants i clients de Colau

La nit electoral es va veure com creixia una política que de seguida va prendre la iniciativa d’un tripartit d’esquerres

Ada Colau durant la nit electoral.
Ada Colau durant la nit electoral.

M’estava plantejant deixar d’escriure aquestes línies sobre l’alcaldessa en funcions i els assumptes que té entre mans ara mateix perquè se’n parla constantment i ella surt als mitjans un dia sí i l’altre també, més que mai. Té ara tot l’espai mediàtic que se li ha negat durant quatre anys. Si tothom en parla, val més no sumar-se al soroll. Però, bé, si surt tant als mitjans és millor mirar bé què ho fa. És evident que no se’n poden desempallegar així com així. Els mitjans influents no lamenten ni li retreuen haver obtingut menys vots que l’altra vegada, ni de bon tros, perquè en tenen prou amb tapar amb el seu nom i amb la seva foto qui més vots ha tret a Barcelona, el Maragall que va aprenent la lliçó mediàtica i veu com la seva foto cada vegada surt menys. En això pensava aquest dilluns, quan escric aquestes línies. Si quan es publiquen la cosa s’ha capgirat, potser podran ser testimoni d’aquests dies.

Entre les raons esgrimides –corren dos manifestos– que promouen que Ada Colau sigui al govern municipal, fins i tot com a alcaldessa, així com en les raons de tants opinadors, em crida l’atenció l’escassa rellevància que atorguen a dues característiques primordials del seu mandat, que resumiré des del meu prisma. Valoro tenir una dona al capdavant de l’alcaldia de Barcelona i valoro amb la mateixa intensitat que ella mateixa sigui una prova que l’ascensor social pot continuar funcionant.

Té valor que Ada Colau hagi arribat a ser alcaldessa d’una ciutat complexíssima com Barcelona amb una formació com Barcelona en Comú, i és meritori que ho torni a intentar. La nit electoral se la va veure créixer: no va ser víctima tot i no haver aconseguit revalidar-se com la candidata més votada, va posar sobre la taula que l’agenda de ciutat de la resta de candidats no ha tingut més remei que seguir la dels comuns i va prendre la iniciativa en propugnar un tripartit d’esquerres per governar a partir d’ara Barcelona.

Té valor que Ada Colau hagi arribat a ser alcaldessa d’una ciutat complexíssima com Barcelona amb una formació com Barcelona en Comú, i és meritori que ho torni a intentar

Té sentit, ja que el projecte municipal iniciat ara fa quatre anys i que té ben poc a veure amb els mandats anteriors reclama més temps. I més visibilitat en els seus encerts, tanta com la que se li ha negat aquests quatre anys, centrats a tombar el govern d’aquesta estranya que ha entrat a casa…

Diuen que si Colau no continua sent alcaldessa, el projecte de Barcelona en Comú es pot desintegrar. Si fos així, tard o d’hora sorgiria la formació política que en prendria el relleu. Com passarà a la CUP. Les coses de la vida política funcionen igual que les de la vida mateixa.

Diuen també que preocupar-se pel futur de Colau a la plaça de Sant Jaume és voler evitar que un independentista assumeixi l’alcaldia. És el retret d’uns, un al·licient per a d’altres. Per descomptat, és al·licient per als molts que fins ara han negat a Colau el pa i la sal tant com l’hi han negat també a aquest Maragall. És més interessant escoltar els qui veuen en Colau un tap a l’escuma independentista al Cap i Casal, i encara ho és més si els indepes no es tanquen en banda.

Però, d’entre les coses que s’han sentit aquests dies, no és tot això el que em treu de polleguera. És una altra cosa. És el llenguatge dels tertulians disfressats d’experts que diuen clients per parlar dels votants. I això que només segueixo les tertúlies de Lídia Heredia, per la seva civilitzada representació de les coses polítiques que no menysté la ironia i fins i tot el sarcasme. Si ja se’m fa difícil acceptar el símil futbolístic, el llenguatge mercantil i el borsari dels qui parlen de clients electorals em fa venir ganes de cridar.

Tot i que, si ens posem així, els votants de Colau afronten ara el pes dels qui es propugnen clients de Colau. Que no són ells mateixos: els votants no són els clients. Els clients i les seves ofertes per evitar un tripartit d’esquerres deuen ser la gent amb capacitat de moure els fils de la molt secreta ciutat de Barcelona que fa quatre anys va veure amb estupor una jove dona activista, vestida i pentinada com a tal, entrar a l’Ajuntament de Barcelona, agafar la vara de comandament i travessar la plaça, entre aclamacions de gent que no havia estat mai en aquella situació, arribar al palau del davant i saludar un encarcarat, tot i no dur vara, president de la Generalitat, que responia al nom de Mas.

Amb franquesa: no, els votants no són els clients.

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >