Doncs bé, som-hi!

Així com per acabar de parir una gramàtica i una ortografia noves poden passar dècades, el diccionari normatiu —la tercera pota del codi d’una llengua— està en revisió permanent i constantment ens proveeix de novetats, amb menys freqüència i abundància del que voldríem alguns (o potser amb més de totes dues coses des de les files ultranceres), però al capdavall de manera continuada. I ja tenim, tot just del mes de maig passat, una nova entrega de paraules i accepcions noves de part de l’Institut d’Estudis Catalans.

Hi ha però un decalatge ominós entre el cabal de novetats i el temps d’espera, tenint en compte que les ampliacions del diccionari normatiu es produeixen cada dos anys i que la llista d’entrades noves (això és, els mots que s’incorporen com a veu pròpia al diccionari de l’IEC) s’enfila fins a l’estratosfèrica xifra de quinze. QUINZE!!! És un balanç ben eixarreït per a dos anys de feina, tenint en compte que hi ha tres interjeccions (bo, entesos, fet), una variant dialectal (pàixer), un col·loquialisme que de manera incomprensible no hi era (nano nana), un derivat ben format (bevible), una aglutinació (capaltard), un parell de mots que ja eren al diccionari Alcover-Moll (enya, tard), quatre termes que ja basta que siguin al Termcat (deadjectival, deadverbial, lepisma, homuncle) i un parell més de mots que no els farem cap lleig (afrikàner, bitcoin). Veig que m’hauré d’esperar fins al 2021 per veure si hi entra quiròfan.

Per sort, però, la intervenció dels membres de la Secció Filològica va més enllà d’aquestes quinze incorporacions i s’estén al llarg de 175 entrades més, en les quals hi ha coses que són, aquestes sí, més interessants. Una és l’esmussada de cantells masclistes que encara esquitxen la descripció de la llengua. Per exemple, abans banyut t’enviava a cornut, que només podia ser l’home (per tant, la infidel era la dona), mentre que ara cornut cornuda remet a banyut banyuda, terme definit com “A qui la seva parella és infidel”, de manera que tothom pot dur banyes i tothom pot posar-ne. També s’ha afegit la parella d’adverbis “sovint discriminatòriament” a la definició de sexe dèbil com la dona, i s’ha estès el fins ara masculí gai a la descripció de qualsevol persona homosexual.

Però on l’encerta del tot l’IEC és en la incorporació de locucions i nova fraseologia, un dels punts més arraconats de la lexicografia normativa i que més necessita de revisió. Sempre, en les successives edicions del diccionari, es presta atenció a les entrades noves i a les noves accepcions de les velles, o es retoquen definicions i exemples per adaptar-los als nous temps, però ben poc sovint s’amplia el cabal de locucions i frases fetes. Què ho fa? No ho sé, què ho fa, però ara ja podem emprar normativament aquesta fórmula, què ho fa?, a fi i efecte de treure-la dels llimbs de la col·loquialitat. Només faltaria que no poguéssim fer-la servir, així que som-hi, no fos cas que de no fer-la servir, aquesta i d’altres, tota la llengua se’n vagi a l’aigua.

De vegades, ja es veu, això del català és un cas com un cabàs. No tinc gaire clar que tots i cada un dels membres de la Filològica hagin estat d’acord amb els canvis, que solen arribar amb comptagotes i segur que ells mai no hi perden la crisma. Al meu parer, sempre acaben fent curt, sembla que prefereixin deixar-ho estar i donar les coses per descomptades. D’aquí que els correctors, dia rere dia, o dia sí dia no, anem fent el que podem, a diferència del que faríem si tinguéssim la normativa al dia quant a locucions. Doncs bé, sembla que costa una mica, i sempre hi haurà expressions que, al seu torn, no acabaran de sortir de l’armari...

Per si de cas ho deixem aquí, que encara ens les acabarem tenint.