_
_
_
_
_
Análisis
Exposición didáctica de ideas, conjeturas o hipótesis, a partir de unos hechos de actualidad comprobados —no necesariamente del día— que se reflejan en el propio texto. Excluye los juicios de valor y se aproxima más al género de opinión, pero se diferencia de él en que no juzga ni pronostica, sino que sólo formula hipótesis, ofrece explicaciones argumentadas y pone en relación datos dispersos

Qualsevol violència no val per a la rebel·lió

Qui va guanyar aquella tardor? La democràcia espanyola o la unilateralitat independentista? No tot s'hi val per emmanillar aquesta errant colla desorientada

El fiscal Javier Zaragoza, durant la seva exposició dimarts en el judici del procés. En vídeo, el resum dels al·legats de la Fiscalia.Vídeo: TRIBUNAL SUPREM / EFE | epv
Xavier Vidal-Folch

Ha costat. Però a les acaballes de la vista oral, la Fiscalia s'ha posat les piles. I ha diluït alguns relats ingenus de les defenses.

La tardor turbulenta del 2017 no va ser una cercavila plena de somriures, jocs infantils i xocolatades. Un “cop d'estat”, el va qualificar, emfàtic, Javier Zaragoza, amb anys de retard sobre el que havien apuntat columnistes i professors. Es va basar en una citació conegudíssima del gran teòric liberal del dret, Hans Kelsen, relativa a la ruptura de l'ordre constitucional i a la seva substitució per un altre, mitjançant vies il·legals.

Ja fos cop d'Estat, o a l'Estat, o des de l'Estat, o 4.0, o temptativa subversiva o canvi de truita, la cosa no va ser una broma: va suprimir de cop, després d'un viscós procés, la Constitució. I va derogar l'Estatut, que, ai, no destaquen aquestes acusacions.

Per fi, els fiscals també s'han centrat en els casos de violència real (la Ràpita, Dosrius, Barcelona...), tot i que sense concedir que van ser, sobretot, reactius a l'acció policial de l'1-O.

Han documentat amb eficàcia les crides a participar en el referèndum il·legal de —seleccionats— consellers. I han guarnit el seu deficient escrit de conclusions amb novetats que la vista ha fet aflorar: han proliferat indicis de malversació, però els més seriosos afecten dues conselleries: Presidència (Jordi Turull) i Exteriors (Raül Romeva). Poca cosa més.

Una altra cosa és que incorreguessin en asimetries flagrants. Han dit que es creien les acusacions de la cúpula dels Mossos contra el Govern. Però han menystingut l'al·legat que les seves Pautes d'actuació (29/9/2017) seguien el mandat judicial de mantenir “la convivència ciutadana”. I ni tan sols han recordat que complien al mil·límetre el del secretari d'Estat d'Interior del Govern Rajoy: prioritzar la seguretat (evitar danys a persones) sobre l'eficàcia (impedir la votació il·legal).

I sobretot, no han pogut culminar el seu intent de demostrar sense cap mena de dubte que la violència de carrer fos “adequada”, “idònia”, “suficient” per cometre el delicte de rebel·lió.

El fiscal Jaime Moreno fins i tot ha recorregut a un suposat “judici d'inferència”, deductiu, sense evidència, ni cap prova, per sospitar que el nucli del Govern davant l'1-O havia informat la resta de consellers de l'advertiment formulat pels Mossos que hi hauria violència.

Atenció, el Tribunal Suprem agafa amb paper de fumar aquest tipus de valoracions que teixeixen sospites: són molt susceptibles de ser corregides en cassació (STS, 15/6/2012).

Moreno s'ha curat en salut del que serà la clau de les millors defenses. Ha sistematitzat, per primera vegada, l'acusació de la violència, en cinc punts. Ha puntualitzat bé que n'hi va haver.

Però tot plegat no ha encaixat amb el seu col·lega Fidel Cadena, que ha afirmat que va haver-hi nexe causal entre violència i finalitat separatista; però Cadena ha donat per feta la rebel·lió ja el 7 de setembre. I fins al 19 i el 20 no hi va haver incidents al carrer!

I s'ha autodeslluït pugnant per demostrar que la violència va ser una eina clau i prevista de la rebel·lió: la seva millor aportació en això ha estat fluixa, unes declaracions del vicepresident Oriol Junqueras, segons les quals, “si votem, caurà Mariano Rajoy”.

I ha sostingut que aquesta violència va ser suficient, perquè com que la Generalitat ja era poder, “no necessitaven centres de poder”, sinó només “tallar amarres” amb Espanya. L'instructor Pablo Llarena el millorava en la seva ordre de processament. Va exigir el requisit d'una “idoneïtat”, “basada en el fet que la força tingui prou intensitat per ser apta a doblegar la voluntat d'aquell contra el qual es dirigeix” (21/3/2018).

Qui va guanyar aquella tardor? La democràcia espanyola o la unilateralitat independentista? No tot s'hi val per emmanillar aquesta errant colla de desorientats.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_