Selecciona Edició
Connecta’t

L’arquitectura moderna i anònima de Josep Lluís Sert

La primera biografia del creador del GATCPAC repassa la seva obra i els seus ideals

L'arquitecte Josep Lluís Sert al seu despatx, en una imatge de l'àlbum de la Moncha, la seva dona.
L'arquitecte Josep Lluís Sert al seu despatx, en una imatge de l'àlbum de la Moncha, la seva dona.

La cita amb María del Mar Arnús, autora de Ser(t) arquitecto (Anagrama), una biografia íntima i professional de l’arquitecte Josep Lluís Sert (1902-1983), és al número 36 del carrer Rosselló de Barcelona. Però podria ser en mitja dotzena més d’edificis creats per l’arquitecte a la ciutat. Com la Casa Bloc (1936), un edifici amb 207 dúplexs, paradigma d’habitatge obrer de l’arquitectura moderna que va néixer per donar solució al problema d’allotjament de les classes humils, que la Guerra Civil va deixar inconclús i la postguerra va desvirtuar quan van ser entregats a militars i les seves famílies; el Dispensari Antituberculós (1938), una altra fita de l’arquitectura racionalista espanyola que emfatitza el vessant social sertià i el Pavelló de la República per a l’exposició de París del 1937, on per primera vegada arquitectura, escultura, pintura i fotografia s’uneixen per reflectir la tragèdia del poble espanyol i la seva lluita contra el feixisme. Un edifici reconstruït per l’Ajuntament de Barcelona el 1992.

L’edifici del carrer Rosselló que va aixecar Sert amb 28 anys, tot i la seva senzillesa, és rupturista, ja que va suposar un canvi radical respecte als pisos construïts a Barcelona fins llavors. “Va dividir cada planta en quatre habitatges i en va orientar dos cap a una façana interior, de manera que totes les estances tenien llum i ventilació”, explica Arnús, davant d’aquesta “façana mondriana”, exemple de geometria de grans finestres i balcons, després de presentar el llibre a la Fundació Miró, l’última gran obra de Sert a Barcelona (1975), que va fer amb el seu amic pintor, amb qui compartia l’essencialisme expressiu i el minimalisme. “Sert odiava aquest concepte i preferia ‘bàsic”. Precisament aquest mateix dimarts la Generalitat de Catalunya ha reconegut l’edifici com a Bé Cultural d’Interès Nacional, la màxima protecció a la qual aspira un immoble, perquè “exemplifica el llenguatge pioner de l’arquitectura racionalista”.

Sert i la seva dona, la Moncha, el 1939, en una foto d'Ise Gropius de l'àlbum familiar.
Sert i la seva dona, la Moncha, el 1939, en una foto d'Ise Gropius de l'àlbum familiar.

L’aristòcrata Sert anava a la universitat en Rolls Royce i xofer, però ben aviat va deixar veure el seu compromís amb les causes i els ideals que defensava la República. Quan va acabar els estudis, va posar en marxa un programa ideològic orientat a eliminar els sòrdids suburbis superpoblats construint escoles, hospitals, habitatges i espais de lleure. “Sert i els seus companys del GATCPAC van engegar a fer punyetes l’Acadèmia des del 1930 i es van associar per experimentar amb la idea d’habitatge mínim on era prioritari l'element comunitari i la utilització de materials nous de baix cost, com el formigó, sempre respectant l’entorn”. Tot plegat, fruit de la inspiració d’Eivissa i la seva arquitectura sòbria i senzilla, explica Arnús, casada amb el comte de Sert, nebot de l’arquitecte, que li ha permès sumar a la documentació les seves vivències i records familiars. “Es va quedar fascinat pel món humil i antiburgès d’Eivissa, del qual va dir que no necessitava renovació arquitectònica. Tota la seva vida va crear una arquitectura senzilla, sense ego, sense estil i anònima”.

Un museu a l’Antituberculós

“El Dispensari Antituberculós seria un magnífic Museu d’Arquitectura que Catalunya no té”, explica María del Mar Arnús. Aquest edifici construït per Sert, Josep Torres i Joan B. Subirana del GATCPAC durant la Guerra Civil està immers en una guerra municipal en els últims meses. Des del 1990 acull un centre d’atenció primària (CAP) del barri que ha quedat obsolet i els veïns reclamen un canvi d’ubicació que ha esquitxat el Macba, ja que l’opció primera que es plantegen, després que ho proposés l’Ajuntament de Colau, és un espai que es va cedir fa anys a aquest museu també per ampliar-se. “Em van demanar que signés per ampliar el CAP a l’edifici de Sert, però crec que la millor opció és la del museu”, insisteix Arnús.

Arnús destaca el paper realitzat per “una dona de poble”. La seva dona, Ramona Longás, Moncha, filla d’una portera de la qual no es va separar, tot i que la seva mare no la va acceptar mai. També de Josep Maria Sert, el seu tiet pintor i padrí i el seu gran valedor que el va animar a estudiar arquitectura, però amb qui va trencar després de la Guerra Civil per la seva distància ideològica; un exiliat i un altre signant manifestos a favor de Franco. “No he trobat cap carta entre ells”, remarca Arnús. També amb Walter Gropius, la Bauhaus i Le Corbusier, amb el qual el va unir una amistat des que el va descobrir el 1926 i el va convidar a viatjar a Madrid i Barcelona per ensenyar-li el treball del seu admirat Gaudí. Sert va ser un alumne avançat que, després del seu exili, va introduir el llegat de Le Corbusier a Amèrica.

Represaliat i inhabilitat per Franco s’instal·la el 1941 als Estats Units, on va crear el Town Planning Associates. Durant 13 anys va fer projectes urbanístics al Brasil, Colòmbia, el Perú i Veneçuela. A Cuba va acceptar l’encàrrec del dictador Fulgencio Batista per ampliar l'Havana, un projecte que afectava un milió de persones. “Va renunciar a les seves idees per construir l’obra de la seva vida i davant dels seus detractors, argumentava que els règims dictatorials cauen, però l’urbanisme i l’arquitectura queden”.

Sert va ser professor d’arquitectura a la Universitat de Yale i degà de la de Harvard, entre el 1953 i el 1969. Amb socis americans va construir arreu dels Estats Units centres comercials, residències i edificis d’oficines. “En tots reflecteix la seva atmosfera mediterrània i el cànon que va adoptar de les construccions eivissenques”, insisteix l’autora. Fora dels Estats Units va construir l’ambaixada dels Estats Units a Bagdad (1955-1963), “una autèntica desconeguda en perill de desaparèixer”, el taller Joan Miró a Palma (1955) i la Fundació Maeght a Saint Paul de Vence (1965).

Sert, Gropius i Le Corbusier, d'esquerra a dreta, cap al 1949.
Sert, Gropius i Le Corbusier, d'esquerra a dreta, cap al 1949.

“Sert va ser l’exemple gloriós i tràgic de l’optimisme radical de les avantguardes, així com de la curta i intensa història de l’arquitectura moderna d’Espanya”, sentencia Arnús, que considera que “tot i el desconeixement actual de Sert, el seu missatge continua viu”. “La seva arquitectura no t’emociona com la de Le Corbusier, però et canvia la vida, incideix en allò que no es percep”, remarca. Sert va tornar una vegada i una altra a Eivissa. Està enterrat des del 1983 a tocar del mur del cementiri del petit nucli de Jesús, sota la mateixa làpida de marbre on també hi ha enterrada la Moncha.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >