Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

La ciutat davant de la tribu

Una república sense divisió de poders, sense Estat de dret i sense independència de la justícia és una república només en el nom

L'alcaldessa en funcions, Ada Colau, i el candidat Ernest Maragall.
L'alcaldessa en funcions, Ada Colau, i el candidat Ernest Maragall.

Els homes fan la història però no saben la història que fan. Ho va dir Marx però pertany a una saviesa tan antiga com la humanitat. Res del que fem col·lectivament succeeix com havien previst els qui pretenen dirigir i governar les societats. El normal, fins i tot, és que passi el contrari, que els alliberadors acabin tiranitzant-nos, que el cosmopolitisme enervi la reacció encaparrada del nacionalisme i que l’exaltació de les nacions condueixi a la seva ruïna.

El llarg i penós procés secessionista català ens ha proporcionat diversos episodis que il·lustren la paradoxal i arrogant afecció que pateixen els que pretenen fer història. El més recent, i verbalment el més vigent, és el cas de la construcció de la república catalana, una operació que, a la vista dels resultats electorals, està recollint no poca popularitat entre els electors, fins al punt que el partit més votat i el més prometedor pel que fa a expectatives porta el nom de republicà en la seva denominació.

Gairebé la meitat dels votants catalans creu a ulls clucs que amb el seu vot i les seves mobilitzacions estan construint una república catalana. La superstició nominalista els condueix a creure que el nom fa la cosa. En aquest cas, a més, la consistència de la república catalana la proporciona el concepte al qual s’enfronta i pretén substituir, un objecte amb una denominació tan òbvia com la monarquia espanyola.

L’operació té abast estratègic. Hi ha republicans catalans entre els que no són independentistes als quals aquest esquer els convencerà per tal de sumar-se al secessionisme. Fins i tot, pot servir com una explicació tàctica que només la constitució d’una república catalana permetrà després una república federal espanyola en la qual estiguin incloses totes les repúbliques prèviament separades. El gest de complicitat es dirigeix inclús al món socialista i de la tercera via.

Aquesta estratègia no seria possible sense l’afecció de molta gent per les paraules i sense la dificultat per desentranyar i discutir el seu significat. Estan segurs, els republicans, que la república que propugnen és efectivament una república de ciutadans fraternals, lliures i iguals? Els consta que les seves institucions han de garantir millor que la Constitució espanyola els drets i les llibertats dels ciutadans? Tenen ple convenciment que l’única manera d’aconseguir una nova relació entre les actuals comunitats autònomes espanyoles és a través d’una secessió que sobre el paper podria conduir a una posterior república federal?

És molt preguntar per un sentiment tan senzill com pot ser el republicanisme. Per a revisar la qualitat de les conviccions dels nostres conciutadans, podem prendre dos camins, tots dos eficaços. El primer és analitzar les propostes polítiques i contrastar-les amb la teoria republicana, i el segon, molt més pràctic, és veure què fan políticament els autoanomenats republicans quan diuen que estan construint la república.

No és per desanimar, però respecte al primer capítol, el de la teoria, les notícies no són bones. Dels abundosos projectes, papers i lleis aprovades —i després revocades pel Constitucional—, no se’n dedueix precisament que els mapes de la república en construcció ens condueixin a una república autèntica i efectiva, més aviat el contrari. Una república sense divisió de poders, sense Estat de dret i sense independència de la justícia és una república només en el nom, una Rino (Republic In the Name Only), de la mateixa manera que hi ha un Brino (Brexit in the Name Only). Això és exactament el que es va proclamar el 27 d’octubre del 2017, després d’un fals referèndum d’autodeterminació i gràcies a les lleis de desconnexió il·liberals del 6 i el 8 de setembre.

Si anem a la pràctica, les notícies encara són pitjors, perquè si teníem dubtes sobre l’artefacte polític en construcció, les accions i les actituds d’una gran majoria del món independentista ens confirmen cada dia el seu caràcter escassament republicà. La militància independentista creu que està construint república amb les seves mobilitzacions, els seus llaços grocs, els seus escraches, el seu vot disciplinat, la seva cega fidelitat a les consignes, el seu rebuig visceral al debat i la deliberació, i, sobretot, el seu culte als herois i màrtirs. Però en realitat està construint una altra cosa, molt menys prestigiosa, històricament inquietant i políticament més que nociva.

Per més que el seu partit majoritari digui en el seu nom el contrari, això no és una república, no és d’esquerres i només és mig catalana, és a dir, només és capaç d’incloure la meitat dels catalans. El seu caràcter profundament antirepublicà, cal reconèixer-ho, no és una novetat en un món on regeix amb freqüència la inversió dels significats. Els colors que utilitzen, les seves banderes i rituals, el seu ús divisiu del llenguatge, la instrumentalització de les institucions i dels mitjans de comunicació, per diferenciar i separar els propis dels estranys indiquen que, en realitat, és una tribu el que s’està construint entre nosaltres sota el nom enganyós de república.

La fundació d’una tribu mai arriba sola. La política tribal d’uns crida a la tribalització política dels altres, de manera que tot s’omple de fetitxes, tabús i línies vermelles, fins al punt de convertir en pària a qui no es tribalitzi. Amb l’afegit molt actual que representa una autèntica dificultat per als acords i la política. Tribu i democràcia són incompatibles. Entre tribus els pactes són difícils i precaris. El que toca és el camp de batalla i la liquidació del rival. Precisament per evitar-ho, ara ha arribat l’hora d’escollir: d’una banda, la tribu, les dinasties i la religió tribal, i, de l’altra, l’autèntic republicanisme, que és el de les ciutats, el civisme, la pluralitat, el laïcisme. Per una pirueta de la història aquesta opció s’encarna ara en dos personatges: el veterà príncep Maragall o la jove ciutadana Colau.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >