Selecciona Edició
Connecta’t

L’‘operació Tete’ té perill

Ernest Maragall no va guanyar amb un programa d'esquerres, sinó sobretot al servei d'un bloc independentista que ranqueja

Ernest Maragall, el passat 28 de maig.
Ernest Maragall, el passat 28 de maig.

L'operació Tete té perill. El Tete és Ernest Maragall, conegut per aquest àlies, amb el qual se sol sobrenomenar els germans petits a Catalunya (i més, a València) i té una connotació afectuosa, juganera, entranyable.

Però no és entranyable elevar-lo a l'alcaldia de Barcelona, ja que encarna una opció aritmèticament i políticament perdedora. Suposaria el rapte de la capital catalana per part de la minoria indepe.

Això necessita explicació, perquè el candidat d'Esquerra ha encapçalat la primera llista municipal, empatada en escons amb els comuns d'Ada Colau, tot i que amb un avantatge de menys de 5.000 vots. I així tothom ho ha reconegut.

Però de ser la primera llista a tenir dret automàtic a governar hi ha una distància: és la capacitat de formar aliances majoritàries. Aquesta era la doctrina d'Ernest quan era socialista i Pasqual no guanyava en vots, però sí (amb aliances) en escons al nacionalisme, al qual el Tete finalment s'ha convertit.

Si Ernest Maragall hagués fet una campanya municipalista —sense renunciar a la seva nova fe—, seria diferent. Però va prioritzar que “és bo que Barcelona representi aquesta unitat” (amb la cèl·lula de Waterloo); i convertir-la en “la capital republicana” indepe, per a la qual va prometre una carta de drets i deures “com a embrió de la Constitució” del nou Estat.

Vol dir que Ernest va guanyar no amb un programa d'esquerres, sinó sobretot al servei d'un bloc independentista que ranqueja. I, per tant, els còmputs honestos són els que deriven de la línia divisòria, o fractura, en la qüestió nacional. Esquerra i els neoconvergents van absorbir 239.947 vots (el 31,82%) i 15 escons (tres menys que l'última vegada); els no independentistes, gairebé el doble: 432.144 vots (el 57,3%) i 26 escons.

La pretensió d'Ada Colau de contraposar aquest còmput amb un bloc de “les tres esquerres” —similar en números— és confusa i inútil, ja que les separa precisament el separatisme. I perquè ara com ara és dubtós que Esquerra actuï de debò com un partit d'esquerres.

Malgrat els seus signes de distanciament de la dreta nacionalista corrupta, continua collada al seu jou en el Govern de l'ultra Quim Torra. I acostuma a apostar per opcions reaccionàries en les grans ocasions: va ser qui el 26-O del 2017 va impedir convocar eleccions, cosa que va propiciar l'article 155; i qui va trencar la legislatura anterior en boicotejar el pressupost. I és sòcia de Bildu, aquesta antítesi del progressisme.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >