Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

La catedral de les plantes

L’Umbracle està tancat bona part del dia, amagat en el concorregut parc de la Ciutadella. Oficialment, el lloc es troba en desús

L’Umbracle del parc de la Ciutadella, a Barcelona.
L’Umbracle del parc de la Ciutadella, a Barcelona.

Hi arribo corrents. El rellotge marca set minuts de retard. Em sento com el conill d’Alícia al país de les meravelles, però en lloc del rellotge de butxaca el que miro compulsivament és el braçalet esportiu que duc al canell i que em dicta la vida. “Ets el Lluís?”, assalto el primer home que trobo a la porta, que fa la pinta que espera algú. “No, però tu deus ser la periodista”, respon per ell una dona que hi ha al costat. És la responsable del recinte i també espera el Lluís. Encara amb l’agitació del retard al cos, furgo dins la motxilla, trobo el mòbil i marco el número dels fotògrafs. “Ells també van tard”, els retrec internament. Però no és així. L’Albert no falla mai i ja fa 10 minuts que fotografia els visitants que passegen abstrets, com si estiguessin sols, arrecerats per les grans fulles verdes, les palmeres i els arbres centenaris de l’Umbracle.

De lluny, albirem el Lluís Abad. Parla tranquil·lament amb un home que sega la gespa d’un dels parterres del parc de la Ciutadella, que ara, amb el sol primaveral, s’omple de joves que exposen la pell innocent i blanca als raigs del sol del Mediterrani. Abad fa 34 anys que treballa a Parcs i Jardins. És un pou de saviesa en calma. A primera vista, no li veig cap braçalet esportiu i malèfic al canell que li dicti la vida. Tan bon punt trepitja l’ombra de l’Umbracle, desplega el seu coneixement sobre aquest refugi per a plantes de la Ciutadella, de Barcelona i de la jardineria en general. “Té un aire de catedral romànica”, em dirà al cap de dues hores, amb la mirada clavada al sostre de volta, fet de fusta.

La Ciutadella és un dels parcs públics més visitats de Barcelona; l’Umbracle és un dels seus jardins més desconeguts. La munió de runners que troten cada dia pel parc passen pel costat segurament sense intuir què amaguen aquelles grans façanes de maó vist, amb unes portes immenses i un sostre lobulat format per llistons de fusta horitzontals. “Sembla gairebé un edifici religiós”, insisteix Abad. Bona part del dia està tancat. L’Ajuntament informa al web que obre de dilluns a divendres, de deu del matí a tres de la tarda. Però a les dues, un treballador tanca amb clau el paradís, potser per confondre els visitants i resguardar-los del canibalisme turístic.

La part bona del fet que l’Umbracle sigui un gran desconegut és que se’n pot gaudir pràcticament en soledat. A dins, la temperatura baixa entre tres i quatre graus a l’estiu, m’explica Abad, mentre recorrem lentament el camí de sorra flanquejat per 32 columnes i bancs de ferro forjat. L’atmosfera és diferent, com si ja no fóssim a la Barcelona del mòbil ni els braçalets esportius. Com si en qualsevol moment hagués d’aparèixer el tinent coronel Percy Fawcett entre les palmeres, que ve de descobrir el nou món i ha tingut la meravellosa idea de conrear un exuberant jardí tropical per ensenyar què hi ha més enllà de l’oceà.

Fa uns anys, també hi havia una petita font, perquè el so subtil de l’aigua embolcallés l’ambient i el refilar dels ocells, que de sobte sembla que no parin de cantar. “Els jardins són cultura, a vegades són ciència i a vegades també són art”, resumeix Abad. I en el cas de l’Umbracle, expliquen la Barcelona just abans de l’Exposició Universal del 1888. La seva construcció va començar el 1883 i, tret d’un petit període en què es va reconvertir en una sala de conferències, continua reflectint “el moment genuí” del seu naixement, ideat pel mestre d’obres Josep Fontserè. Abad el defineix com “un espai de prestigi, de demostració, de coneixement”, que beu “de la influència de la moda hortícola anglesa, i es basa en l’exotisme del corrent colonialista”.

Les seves plantes pròpies de boscos tropicals i subtropicals no són gaire exigents. En tenen prou amb un reg automàtic i un parell de podes l’any i només cal vigilar el creixement dels arbres més grossos i vells. Al passeig, Abad reconeix les palmeres Livistona chinensis plantades fa 41 anys. Tres es van haver de traslladar als jardins de Mossèn Costa i Llobera perquè s’apropaven perillosament al sostre. També divisa, al fons, un boix grèvol, una de les poques espècies autòctones de l’Umbracle. Per als profans: les plantes amb boletes vermelles i fulles punxegudes que decoren les cases per Nadal. Captivats per la bellesa i la intimitat del jardí, Abad acarona una petita catifa de plantes “que passa desapercebuda” o m’assenyala la protuberància que li ha brotat a una Alocasia odora, que d’aquí ben poc serà una flor.

A un quart de tres de la tarda, som els únics que quedem a l’Umbracle. El treballador entreobre suggestivament les portes de fusta. És l’hora de marxar. No sé com ha passat el temps, no he mirat ni un cop el braçalet que em dicta la vida. Abad tampoc, perquè intueixo que no en té… Expulsats de nou al concorregut parc, passem per davant del Museu Martorell. Està tancat. Dos passos més enllà hi ha l’Hivernacle, que més que tancat, cau a trossos. Uns nens immigrants s’han instal·lat a l’interior. Des de la reixa, es veu com s’espolsen la mandra als matalassos atrotinats on es deixen cada nit l’esquena i la vida. El web de Patrimoni de la Generalitat diu que l’Hivernacle està en “desús”. Em sorprèn que digui el mateix de l’Umbracle. “El paradís encara es pot trobar a la Terra, però els éssers humans ja no el saben veure”, es veu que va dir Jaköb Bohme.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >